eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    La Fundació Bofill i la revolta educativa

    En el context de les vagues i protestes dels docents al llarg del mes passat, va passar un d’aquests incidents que va tenir una important rellevància i repercussió, perquè apareixia com a un d’aquests elements nous en un conflicte larvat durant els darrers anys. Unes desenes d’activistes van fer una cassolada i empastifada de cartells a la seu de la Fundació Bofill, una entitat que ha anat guanyant poder i influència en les polítiques educatives aplicades en els darrers anys a Catalunya.

    La Fundació Jaume Bofill, una entitat que ha passat per diverses etapes al llarg del seu més de mig segle de trajectòria històrica, es podria considerar com a exemple del que representa un Think Tank o, si ho prefereixen, un Laboratori d’Idees educatiu, és a dir, un espai en què es fan estudis, s’elaboren informes i es redacten recomanacions sobre la mena de canvis o “transformacions” que hauria d’experimentar el sistema. Res a dir. En tota societat lliure, l’existència d’associacions és una garantia democràtica de pluralitat. Servidor de vostès, per posar un exemple, fins i tot és cofundador d’una mena de “contrabofill”, anomenat Seminari Ítaca d’Educació Crítica (2016), que tracta de defensar valors i principis força allunyats dels de l’entitat presidida per Ismael Palacín. Totes dues juguen a fer de lobbies o “grups de pressió”, és a dir, per influir entre els polítics a l’hora de definir els canvis que, segons cada entitat, convenen al sistema.

    El problema és que no tothom juga amb les mateixes cartes. La capacitat d’influència que una entitat o una altra depèn de factors gens coincidents amb la qualitat de les seves propostes. I aquestes cartes solen ser de dues menes: el capital social i el capital econòmic. En un país endogàmic i classista com és Catalunya, on les elits són espais tancats i reservats, disposar de contactes personals ho és tot o gairebé tot. I el patronat que apareix a la pròpia plana web de l’entitat ens diu moltes coses de la capacitat d’influir a aquelles persones o partits que prenen decisions polítiques. I, a més, en el cas de la Bofill, l’entramat de contactes i col·laboracions amb entitats i altres fundacions vinculades a importants entitats financeres del país també explicarien bona part de les seves recomanacions. La Bofill és una entitat hiperactiva, on hi col·laboren, almenys una trentena de tècnics i acadèmics que, tanmateix, acaben defensant unes propostes poc raonables que, com ja s’ha anat dient aquestes darreres setmanes, beneficien a un seguit d’empreses de serveis –algunes de les quals de les anomenades del “Tercer Sector”. A tall d’exemple, la modalitat de la jornada continuada, un model pràcticament universal a l’Estat espanyol, així com a la resta d’Europa, és un tabú en el sentit que, amb menjadors escolars privatitzats en la seva majoria moltes empreses de càtering, algunes de les quals amb un llarg historial de corrupció i males praxis laborals, sortirien perjudicades en cas que s’implementés. De fet, hi ha certa obsessió d’un Departament, influït per la Fundació, de retornar a un sistema de jornada partida a secundària que es caracteritzava per unes elevades taxes d’incidents violents durant el període del migdia, bullying, absentisme a les tardes, sobrecàrrega de treball dels alumnes o tràfic de drogues a la sortida dels instituts. També hi ha alguns programes en marxa en què es tracta de dotar d’una gran quantitat d’activitats extraescolars que omplirien el temps d’infants i adolescents en unes polítiques deliberades de privatització del temps lliure.

    Ara bé, si aquesta protesta assenyalant la Bofill té alguna causa gairebé emotiva, és perquè, per primera vegada, especialment en el cas dels docents de la secundària, és que s’atribueix a aquesta entitat el caos generat en els darrers anys pels diversos “invents” educatius. Per una “innovació” (àmbits, treballs per projectes, classes invertides,…) que, majoritàriament, no ha funcionat. És més, les iniciatives de la Bofill representen una esmena a la totalitat de la cultura professional dels professors de secundària, que després d’una dècada de retallades i de patir en carn pròpia la pauperització majoritària dels seus alumnes (avui més d’un terç dels estudiants d’ESO són oficialment pobres), les propostes dictades des de dalt els estan demanant que no els ensenyin, sinó que els distreguin; que no els transmetin coneixement i valors, sinó que els facin de coach; en altres paraules, que deixin de fer de professors per haver de convertir-se en monitors d’esplai. És per això que aquesta entitat, que en el fons es limita a traslladar els postulats neoliberals dictats des de l’OCDE, el club de Davos, la gran patronal europea o una UNESCO recentment adquirida per les principals fortunes mundials, ha passat a ser considerada com a “Fundació Rasputin”, en homenatge a qui va instal·lar la bruixeria i les creences místiques al Palau d’Hivern d’una família Romanov per tractar de guarir miracolosament l’hemofília incurable del tsarèvitx. I, de fet, un dels problemes que expliquen l’èxit d’aquesta vaga del mes de març té a veure amb la penetració de persones que procedeixen de l’entitat a l’organigrama del Departament, amb un seguit de propostes que no han funcionat, no poden funcionar i que són objectivament lesives per al sistema. Sense anar més lluny, el currículum, amb un percentatge elevat d’hores perquè cada centre faci el que vulgui, pugui contribuir a accentuar el caos dels darrers anys, o el treball per àmbits (que cada professor faci matèries que no són la seva especialitat i que desconeix), ja experimentat al País Valencià, es podria qualificar de “Txernòbil educatiu”, un desastre maquillat per qualificacions que impedeixen suspendre a qui no sap ni comprendre un text de dues línies.

    - Publicitat -

    El cas és que no hi manquen mèrits a la Fundació Bofill. Cal reconèixer-li que ha fet tasques admirables. Disposen d’un gran servei estadístiques que jo mateix faig servir assíduament, amb uns informes anuals sobre l’estat de l’educació que són un referent. També és cert que entre els seus col·laboradors hi trobem professionals solvents. Una de les coses que fa la Bofill és elaborar i publicar uns informes exhaustius i de gran qualitat, que llegeixo, consulto i faig servir. La llàstima és que sovint el seu contrastat contingut es contradigui amb el resum executiu, que és el que fan servir els periodistes per difondre un missatge que sol ser sempre el mateix: cal transformar l’educació en el sentit de generar caos, de promoure invents fracassats, i, en darrera instància, que l’escola passi a ser, en termes de Gregorio Luri, un parc d’atraccions, i alhora un espai de confinament perllongat d’infants i adolescents. I sobretot, que els mestres no ensenyin i els alumnes no aprenguin. Especialment, els pobres. 

    No és d’estranyar que fundacions com aquestes, que reben milions de finançament públic i una quantitat indeterminada de fons privats, es dediquin a abduir bona part d’un talent acadèmic, que, després de dècada i mitja de Bolonya, ha fet de la universitat una mena d’oficina de reclutament de mercenaris intel·lectuals. Servidor de vostès, que des de fa alguns anys fa de coordinador editorial de la revista Docència, una publicació que fa més de dues dècades defensa una educació alternativa i progressista (si és que aquest terme continua resultant creïble), té greus dificultats per convèncer alguns professors o investigadors universitaris col·laborin amb la publicació. M’han confessat por de les represàlies acadèmiques per ser associats a nosaltres, en una universitat que depèn creixentment del finançament privat –i sovint d’entitats financeres que no dubten a desnonar desenes de famílies diàriament–. En altres casos, alguns publiquen mitjançant el recurs del pseudònim. En altres paraules, fa dues dècades on s’està erradicant la llibertat de pensament, que hauria de ser l’alfa i l’omega de la institució universitària o de qualsevol espai educatiu.

    Confesso que no m’ha agradat gens veure els incidents a la porta de la Fundació Bofill. Em sembla un greu error dels manifestants. Assenyalar algú així no aporta res i conté un perillós missatge d’impotència i d’aquesta cultura tòxica de la cancel·lació a la qual s’hi ha abonat l’esquerra. Reitero que discrepo absolutament de la línia política dels darrers anys, tanmateix penso que a la Bofill se la combat en el camp de les idees, en l’àgora, en el debat públic. Lamentablement, això no sembla possible, perquè és evident que en els debats educatius s’ha exclòs la dissidència enfront l’ortodòxia que representa aquest Think Tank. Els mitjans majoritaris, que també depenen del capital social i del capital econòmic dels mateixos que financen la “transformació educativa”, donen veu a uns, i bandegen els altres, o els atorguen etiquetes desautoritzadores: corporativistes, conservadors, resistents al canvi,… Per posar un exemple, fa cosa d’un any, un parell de professores proposaven a TV3 un “batxillerat competencial” (m’estalvio els detalls, tanmateix, per entendre’ns, equivaldria a un 5è i 6è d’ESO), que va ser saludat amb entusiasme per la premsa del règim. Entrevistes, reportatges, monogràfics,… Una proposta coincident amb les pressions de la Fundació de feia anys, i amb un esborrany que feia temps que circulava pel Departament d’Educació. El Seminari Ítaca, per contra, va elaborar un manifest crític amb la iniciativa i en defensa de les ciències i les humanitats, que va obtenir un miler llarg d’adhesions entre persones de referència educativa: catedràtics, investigadors, mestres, professors, filòsofs, escriptors o científics. Silenci absolut. Alguna excepció destacable, com el meritori Diari de l’Educació, una voluntariosa iniciativa editorial molt llegida entre els professionals educatius, va publicar la notícia, que va ser la segona més llegida durant el 2021. Òbviament, els impulsors, entre els quals, un servidor, no disposem ni de capital social (amb cognoms sense pedigrí, majoritàriament procedim de classe treballadora) ni molt menys, econòmica (quan hem portat algun expert de l’estranger, hem pagat de la nostra modesta butxaca el bitllet de Ryanair, la pensió de dues estrelles i el sopar amb menú de quinze euros). 

    En altres paraules, la confrontació d’idees, que és allò on podem batre aquest projecte de desmantellament de l’escola pública, no és possible. I  volen resignar-nos a la tirania d’uns experts que, malgrat el seu currículum, no inferior al nostre, és estranyament coincident en les receptes que es fan, cada gener, a Davos. Unes receptes que més o menys vénen a dir que això de l’escola pública com a eina d’igualació social s’ha d’acabar ja.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Guerres de religió

    Emoció i atenció

    Una veritat incòmoda

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca