eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Pedri i la justícia poètica

    La dolça quinzena del Bernabéu tocava a la fi amb un altre repte que requeria filar prim si volien confirmar les bones sensacions. I Pedri, amb dues fintes delicioses marca de la casa, es va encarregar de fer justícia poètica contra el Sevilla de l’intervencionista Lopetegui, disposat a adormir el matx i negar-li la possessió al Barça. Davant d’una hermètica defensa capitanejada per Diego Carlos i Koundé, dos centrals de primera, el revifat esperit blaugrana va haver de picar pedra fins enderrocar la fortalesa. En deu minuts de la segona part previs a l’únic gol vam veure encadenades sis ocasions de gol quan fa quatre dies, tornem a subratllar diferències de moral, s’haguessin rendit sense perseverar. Finalment, el canari va signar una autèntica bellesa feta gol per certificar l’arribada a una segona plaça impossible d’imaginar mentre petaven seques a dojo. Fa només quatre dies, quan tothom pensava que l’ensorrada costaria anys i panys de superar. Amb victòries tan treballades s’agafa confiança. Un pas més endavant en la reconstrucció. 

    Saltem a l’assemblea telemàtica. El soci no participa, ni forma part activa, ni s’involucra. Ha delegat tot, bous i esquelles inclosos, en la figura de Laporta. Vot de confiança absolut o una mandra sideral del col·lectiu, que també podria ser. Si la tendència passiva es manté, igual la massa social té un problema i no serà a temps de mobilitzar-se en cas de gravetat. Per exemple, quan Goldman Sachs reclami les quotes impagades del préstec. Sigui dit a tall d’exemple i sense ànim d’espantar. Que el club sigui propietat dels socis no es pot limitar a simple eslògan sense contingut.

    Encara, les dones. Al marge del devessall d’opinions i enhorabones, tant de bo s’extrapoli el seu exemple altre cop a tantes vessants vitals on la igualtat encara queda ben lluny, no cal que ens estenguem en l’evidència. També, que lluitin, elles i nosaltres, per evitar la ‘mourinhització’ del seu estil d’entendre el futbol, molt més pur i coherent amb l’esperit original de l’esport. Si toleren que els mascles el contaminin amb les seves misèries, perdrem l’encant i tacarem la magnífica lliçó que ens dona un equip excels. L’advertència va directament dirigida al Madrid i als mitjans de comunicació espanyols, especialistes en muntar unes pel·lícules de por amb la intenció de sortir-se amb la seva, ja prou els coneixem. Chapeau de pas de complicitat i agraïment a las generacions precursores, que van obrir camí en ambients encara pitjors per reaccionaris i masclistes. Resulta fantàstic que el barcelonisme vagi recuperant l’autoestima robada en els temps de declivi anímic, quan la mediocritat manava i era impensable notar la pell de gallina amb, per exemple, els vídeos de celebració, capitanejats per Alexia tocant el bombo. Havíem perdut el record de les bones emocions i sentiments que pot transmetre el club quan aquesta és una de les seves funcions fonamentals. Elles ens van oferir una nit de reconciliació, joia i felicitat en tants sentits que continuem en deure i pregant que aquesta delícia no s’estronqui. No hi ha millor representant avui dels valors del Barça que l’equip femení. I ara, toca com sigui ampliar el ventall de seccions amb dones que, de ben segur, ens faran millors a tots. El Barça està obligat a saber sempre en quin cantó bo de la història s’ha de situar i la nit de dimecres va acabar convertida en un deliciós missatge blaugrana al món. 

    Un últim afegitó: El 1953, quan l’estat franquista va decidir que necessitava el Madrid com equip representatiu per endolcir la imatge del règim, van capturar Di Stéfano per negar-li la possibilitat d’hegemonia a l’equip dels catalans i amb l’argentí alteraren a fons el curs de la història. Bé diuen que els vencedors escriuen el relat i, en conseqüència, sumem set dècades així. Que encara hi hagi gent que s’exclami per arbitratges com el de Vigo és d’un candor formidable. Fa molts anys que hauríem d’estar al cap del carrer, recordant, en tot cas, una frase encunyada per Rinus Michels i repetida per Pep Guardiola: Si vol triomfar a les Espanyes, al Barça no li queda altra opció que volar tan alt que sigui impossible atrapar-lo amb les baixes maniobres arxiconegudes. Setanta anys i continuem just al mateix lloc. Potser que s’ho fessin mirar, però ja sabem que no ho faran. No els interessa gens. Total, així van guanyant, així van escrivint una història ‘nacional’ del futbol plenament adulterada.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Guerres de religió

    Emoció i atenció

    Una veritat incòmoda

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca