Avui vull posar de manifest un concepte que comprèn molt més enllà de la reflexió feminista, però que alhora n’és base per entendre perquè tenim tan normalitzada la cultura del no-consentiment que perpetua les opressions i els abusos de poder.

En una de les últimes aparicions per videoconferència d’Edward Snowden, publicada a setembre de 2021 amb Global Campus of Human Rights, va dir: “El sistema global opera sota la il·lusió de consentiment, i no pas amb el consentiment de fet”.

El context en el qual ho comenta és referent a la seguretat digital i la recol·lecta de tota mena de dades personals, sent totalment vulnerat el nostre dret a la privacitat a la qual ens exposem per poder usar certes plataformes digitals gratuïtes. L’exposició pública d’aquests fets l’any 2013, com a membre de la intel·ligència informàtica de la CIA i la NSA, va dur a Snowden a una persecució per part de EEUU a escala global en la qual encara se sent amenaçat. En la conferència, afegeix que: “Assumim sota la llei que els adults entenen els acords als quals estan entrant, i que han donat un consentiment significatiu. Però això és una ficció legal. Sabem que no és veritat. Cada cort del món sap que no és veritat, però la base de la nostra llei de contractació i les nostres regulacions pressuposen que és veritat”.

Després, continua presentant la idea referent als infants. Dient que si generosament assumíssim que els adults entenen la vulneració de dades a les quals s’estan exposant, però decideixen que els és igual; els infants, no tenen cap manera possible de poder donar un consentiment vàlid a aquests acords legals, perquè no poden entendre’ls. Això ens porta a la idea més bàsica i fonamental sobre el consentiment: si no és informat, si no s’entén, si no estàs en les capacitats facultatives suficients per poder-lo entendre, i de forma lliure i sense pressions per poder decidir, a part de poder ser revocat en qualsevol moment, simplement el consentiment no pot ser vàlid. 

Si ens parem a pensar, tot el sistema polític que ens marca el devenir, les noves normes, lleis i drets com a societat, no pot constar de consentiment vàlid per part de la seva població. No votem nosaltres les lleis. No estem informats de tot el que passa. Les lleis ens les proposen i voten “representats”, als quals has votat, però sense poder tenir cap mena de seguretat o possibilitat de canvi en l’acord si no es comprometen a fer el pactat. I un cop al poder, generen barreres de protecció més altes contra les protestes socials, lleis mordassa i repressió davant qualsevol queixa. Per no dir que també aprofiten per pactar coses d’amagat. I per no mencionar la barrera encara major a la que es troben ciutadans que han emigrat, als quals per molt que visquin en la mateixa població i siguin afectats igual que tu per totes les lleis, no se’ls permet ni poder votar.

Consentiment, neoliberalisme i patriarcat

Avui vull parlar d’aquesta il·lusió de consentiment tan profundament arrelada en les nostres societats, fins al punt de no ser conscients realment de què és el consentiment, impregnats en la filosofia neoliberal de la llibertat d’autoexplotar-nos. I de la mateixa manera, vull parlar-vos del patriarcat de consentiment, que s’articula sota aquesta descrita il·lusió de consentiment en els països occidentals.

La moral del sistema es doblega totalment davant d’interessos econòmics, fins al punt d’intentar instaurar altres definicions de consentiment i d’empoderament per tal de blanquejar explotacions.

Tot i estar al segle XXI, en els judicis de violacions encara es discuteix si la víctima va dir “no” el suficient número de vegades, si va tancar prou fort les cames, si abans va fer alguna acció que invalidés el seu “no” posterior, si el fet de seguir amb la seva vida o anar de viatge significa que no la va afectar tant i, per tant, poder fer la vista grossa al delicte (imaginari imposat sobre “la bona víctima”), inclús si el fet d’acabar “cedint” després d’hores de tortura psicològica per part de l’agressor que no accepta un “no” com a resposta significa, a ulls legals, que hi ha hagut consentiment. Si estàs en una situació on no ets lliure de poder-te negar, per què un jutge té la potestat de dir que hi ha hagut consentiment?

Això també aplica a actrius porno o dones explotades, conscientment o no, per la indústria del porno; les quals que vulguin retirar els seus vídeos i a ulls legals sigui impossible. O a dones que davant d’una devastadora necessitat econòmica es veuen forçades a quedar-se embarassades i renunciar a tot vincle amb els seus fills en pro dels desitjos d’altres famílies més benestants. Si retenen els teus documents i t’asfixien a deutes per tal de seguir-te explotant sexualment, o si no t’avisen i expliquen l’acord amb antelació, per molt que hi entressis de forma voluntària o amb la il·lusió d’estar-hi consentint, no és consentiment. La moral del sistema es doblega totalment davant d’interessos econòmics, fins al punt d’intentar instaurar altres definicions de consentiment i d’empoderament per tal de blanquejar explotacions, en una era en la que el feminisme ha crescut molt.

Hem crescut tots integrant com a normal aquest sistema de valors. I penso que per això és tant imprescindible recordar i recordar sempre qué és el consentiment. Per tal que sigui vàlid, ha de ser:

• Lliure
• Informat (i estar en condicions de poder-lo entendre i donar-lo)
• Específic (per una finalitat concreta i clara)
• Revisable (sempre tenint l’oportunitat de canviar l’acord o retirar-lo)
• Desitjat

Hem de tenir en compte també que la pobresa, el trauma, l’estatus i la socialització de gènere i en la diferència de poders són eines d’explotació. Independentment d’aquestes i del camí cap a la seva erradicació, hauríem de poder disposar de consentiment vàlid a tot el que fem en les nostres vides.