“Em sento responsable i orgullosa del Barça femení actual”

Primera dona a la història del FC Barcelona que ha ocupat el càrrec de secretària de la junta directiva, una de les tretze dones que han format part de la cúpula directiva des del 1899 i responsable de la secció de futbol femení del Barça durant el mandat de Bartomeu. El currículum de Maria Teixidor i Jufresa, nascuda a Barcelona el 1975, denota un coneixement del món del futbol i una devoció per l’esport i pel Barça que, tal com reconeix ella, li ve de casa.

La seva etapa al club blaugrana va acabar de forma abrupta amb la seva dimissió, així com de cinc directius més, en gran part per l’esclat del cas ‘Barçagate’. També va viure una fugaç presidència al Circuit de Catalunya. La defineix com a una experiència “meravellosa”, irònicament parlant, i com “una presa de pèl”. L’executiva va plegar dos mesos després d’arribar al càrrec sense haver signat cap contracte.

Se li canvia la cara quan parla del Barça femení, del “seu” Barça femení. Creu que és un dels llegats més importants que ha deixat la passada directiva i, tot i reconèixer discrepàncies amb la gestió de l’última etapa, no creu que es pugui definir com un fracàs ni un desastre en l’aspecte esportiu i econòmic. Ara engega una nova aventura en el món del futbol, ja que s’ha postulat com a precandidata a la presidència de la Lliga Femenina Espanyola.

Com sorgeix la idea de presentar-vos?
Aquesta és una idea que sorgeix de la meva etapa al Barça. Al final, quan estàs construint un projecte tan ambiciós com el que teníem, o convius en una lliga potent que garanteixi competició o hi perds molt. Si el teu objectiu és mesurar-te amb els grans d’Europa, no arribes al nivell i la lliga perd interès, que és el que t’acaba entrenant per aquestes competicions més importants. És la competició de la regularitat i interessa que creixi i sigui potent perquè això dona una possibilitat de generar el que es coneix com a ‘Sportainment’: Seguidors, teleespectadors i un interès global.

Per tant, abans de dimitir ja estava amb converses i ho havíem parlat amb la Irene Lozano (Comité Superior de Deportes), que vaig conèixer a la Supercopa de Salamanca que vam guanyar. Vam estar debatent molt sobre això, el qual és un projecte que va ella va impulsar políticament. Passada la pandèmia, i gràcies al vincle que mantinc amb el Col·legi de l’Advocacia, iniciem un cicle de xerrades sobre l’esport i el dret, ja que hi ha moltes qüestions que encara no s’han treballat prou per la manca de professionalització del mateix esport. Ens interessava parlar del conveni col·lectiu i vam comptar amb la presència de Reyes Bellver, una advocada especialitzada en dret esportiu, i d’Amanda Gutiérrez, una advocada laboralista que en un futur fundaria FutPro —el primer sindicat dedicat al futbol femení—. Volíem un vessant d’una assessora amb visió dels clubs i que hagi tractat amb jugadores, i per això sorgeixen un seguit de converses amb Reyes Bellver per tal de plantejar-nos el futur de la competició. Aquestes converses que mantenim al llarg d’un any, en mig de l’anunci de la futura professionalització de la lliga, fa que ens anem planejant aquesta possibilitat i ho anem parlant amb gent que ens agradaria que ens acompanyés en aquesta aventura. Al final, totes aquestes converses et porten a articular un projecte.

- Publicitat -

Un projecte que ja s’ha convertit en una proposta, en forma de precandidatura, llençada a tots els clubs de Primera Iberdrola. A més, ja compta amb un capital de suport important, no?
Correcte, un fons d’inversió provinent de Muse Capital. Tenim la consciència que això és una start-up —empresa emergent— i que no generarà per si mateixa un retorn al minut zero. És un projecte que s’ha de dissenyar a mig-llarg termini i sent realistes perquè partim de molt enrere. Tenim clubs que estan fent el deure , però necessitem que tots els que integren aquesta primera divisió vagin anivellant-se a escala esportiva, en instal·lacions, en recursos i en afició per contribuir a generar aquest mercat. Sabem que comptem amb 5 milions d’inversió pública durant tres temporades que aniran destinats únicament a generar l’estructura que ha de donar suport a aquesta competició. A part, sabem que el Gobierno ha destinat part dels ajuts europeus —un paquet de 16 milions i escaig d’€— per a infraestructures d’alguns clubs i per qüestions de visibilitat de futbol femení.

Tot això és una bona notícia, ja que et permet sufragar unes despeses, però necessitem accelerar tota la generació d’ingressos i recursos per tal que la lliga es pugui sostenir al quart any, que és quan no hi haurà inversió pública. Per això, hem anat a buscar aquest fons d’impacte social que no reclama el retorn immediat. És a dir, no mesurarà només l’èxit econòmic, sinó també la transformació social que estigui generant.

Per tant, aquesta lliga començaria amb un deute de 40 milions d’euros?
Estructurar aquesta operació en l’àmbit d’inversió és una cosa que tenim pendent. Òbviament que serà un deute, ja que és un import a retornar, però accelerarà la possibilitat de generar de recursos pels clubs, que són a qui ens devem. Naixem per servir els clubs, hem d’atendre les seves possibilitats i objectius. Buscarem generar drets televisius, patrocinis i acords comercials que ens permetin tenir uns ingressos. I naixem amb un deute, sí. Però qualsevol start-up neix amb un deute. Qualsevol aportació de capital és un deute. I treballarem amb una forma i una durada que ens permetin donar viabilitat al negoci i treballant amb la voluntat de desenvolupar uns negocis que siguin una branca de suport a tota l’activitat dels clubs. Aquí és on nosaltres parlem d’innovació, d’aplicacions tecnològiques i altres innovacions i metodologies que puguin ser aplicades a l’esport femení.

En aquesta definició del fons, també voldria apuntar que les fundadores d’aquest ja han invertit en futbol femení als Estats Units i coneixen aquest negoci. Per tant, existeix una possibilitat d’un traspàs d’experiències que ens seran molt útils per desplegar-ho aquí.

Malgrat tot, primer de tot haurà d’aconseguir els quatre avals necessaris. Els té?
Des del primer minut en què es van anunciar l’aprovació dels estatuts, que eren el tret de sortida per tal d’engegar el procés electoral, nosaltres vam anunciar la nostra precandidatura amb aquesta voluntat de parlar amb els clubs per tal de presentar-nos, d’explicar-los el projecte per obtenir aquests quatre avals. Són converses que hem iniciat des d’aquest moment, estem en ronda de reunions amb tots i cadascun dels setze clubs de la Primera Iberdrola i sí que confiem a obtenir aquests avals i confiança futura en unes eleccions. La qüestió ara és que l’òrgan que regularà la competició està en constitució: S’estan fent els tràmits i s’haurà d’inscriure al registre, caldrà inscriure-hi tots els clubs d’una manera formal, s’haurà d’anomenar una junta gestora, s’haurà de dissenyar el format d’aval i el calendari electoral de dos mesos… És un procés i estem a l’espera que ens comuniquin els següents passos mentre es constitueix l’associació professional i oberta de clubs. Recordem que a Espanya només hi ha dues competicions professionals més: el bàsquet amb l’ACB (fundada l’any 1983) i el futbol amb la LaLiga (fundada l’any 1984). Per tant, la qüestió és que es tracta de la primera competició femenina que es professionalitza. Ha de ser model de les que vinguin en un futur.

“El futbol femení ha patit una interferència greu de les guerres del masculí entre LaLiga i la RFEF”.

Ens comenten que guanyarà el candidat o candidata que més s’acosti a la postura de la RFEF. També ho creu?
Estic d’acord amb el fet que el futbol femení ha patit una interferència greu de les guerres del masculí —entre LaLiga i la RFEF—. Això és lògic des del moment que molts dels clubs que conformen la lliga femenina també participen en la masculina, però també crec que és molt necessari que en aquesta nova etapa es comenci d’una manera fresca, amb cares noves, amb gent capaç de dialogar, amb gent capaç de buscar col·laboracions, acords i aliances… I en aquest sentit, la nostra és una precandidatura independent i que ha interactuat i manté bones relacions amb els actors actuals a nivell nacional i internacional. La coordinació en permetran sinergies necessàries perquè la inversió que existeix trobi un bon context professional i coordinat que permeti el seu creixement.

I com s’estructuraria la Primera Divisió per a la vostra candidatura? Quin seria el format de competició?
A veure, el format s’ha de parlar amb els clubs, que son els que pateixen el calendari excessivament carregat, fins i tot més dur que el masculí. Això no pot fer-se sense una interacció directa amb la RFEF, la UEFA i la FIFA. Al final, hem de trobar un disseny de competició que permeti un seguiment òptim perquè els drets de televisió puguin tenir un sentit i perquè no hi hagi clubs que, de sobte, pateixin aturades de quatre a sis setmanes. És una cosa a repensar en conjunt i que s’ha de conversar amb els clubs, malgrat que tinguem idees. No vindrem a imposar res.

Us emmiralleu amb alguna competició en especial?
No, el que fem és estudiar els casos d’èxit. Sabem que, de moment, no hi ha cap lliga femenina que ho tingui tot. A escala comercial ens fixem en l’anglesa sota el paraigua de la federació. També mirem a la mexicana, que ha fet una bona feina en tot el que és la generació d’audiències i aficionats. La colombiana ha estructurat molt bé el fet de generar equips en tots els nivells i en tots els clubs. A nosaltres ens toca, amb tota la humilitat, analitzar molt bé el que s’està construint i adoptar les millors pràctiques a la nostra competició, però volem emmirallar-nos amb les millors experiències essent conscients que podem i tenim l’oportunitat d’apropiar-nos d’una nova manera de fer i de dissenyar. Tot està per fer, tenim dret a somiar.

Els contractes lucratius de la Premier League masculina l’han convertit en la millor del món. La creació d’una comissió digital per a la comercialització dels drets televisius es fa imprescindible?
No sé si comissió, però vull experts en aquest àmbit. Vull parlar amb totes les cadenes que estan apostant per aquest esport i que poden participar en aquest tender o concurs de drets. Vull explorar totes les vies perquè hi ha moltes formes d’explotació audiovisual, ja que crec que hi ha una primera etapa on prima molt que la visibilitat sigui la més àmplia i assequible possible. Ens hem de plantejar que el retorn haurà de venir més endavant i que haurem de viure una primera etapa on la prioritat sigui la visibilització.

De fet, la Champions femenina es pot veure en obert per YouTube. En tractar-se d’una empresa emergent, necessita ser visible i assequible, no?
Clar, és que ens l’hem de guanyar. Hem de demostrar que aquí hi ha talent, diversió, competició i un esport que ho té tot per fer gaudir i per generar la seva pròpia afició que gaudeixi des de casa i que també s’apropi als estadis per gaudir de l’experiència. El futbol femení encara gaudeix d’una alineació de valors de l’esport molt pura. Estem vivint ala primera generació que passa de l’amateurisme al professionalisme. És una start-up amb molts actius per explotar, però també molt per aportar quant a valor immaterial.

“És vergonyosa l’aplicació d’un conveni col·lectiu en el seu grau mínim de parcialitat en un esport professional”.

Unes condicions salarials dignes ha de ser un dels grans objectius.
Òbviament. Tot i que s’ha celebrat, per a mi és vergonyosa l’aplicació d’un conveni col·lectiu en el seu grau mínim de parcialitat, que era admissible en un esport amateur, però no en un professional. Està per sota del salari mínim interprofessional i això ens hauria de fer pensar, ja que s’ha de garantir una feina digna per a totes les persones, no només en el món de l’esport. Saber que hi ha jugadores que no arriben al salari mínim vol dir que no estem garantint unes condicions dignes de vida. I no només elles, sinó que l’staff que les acompanya també ha de tenir garantides unes opcions professionals dignes.

Per tant, aquest conveni ha de garantir cada vegada millors condicions, però ho ha de fer en lògic equilibri amb els recursos dels clubs. El que no podem plantejar-nos d’entrada són sous que quedaran molt bonics en un paper, però que no seran assequibles per a alguns clubs. De fet, tenim exemples d’equips que no estan podent pagar nòmines ni mantenir les seves jugadores en els pisos en els quals estaven allotjades. Això no ens pot passar, ja que és un drama humà, i cal treballar en molts aspectes específics de la dona que no estan regulats correctament. Em ve al cap la maternitat, que es nomena una sola vegada en el conveni col·lectiu vigent. Son nou mesos de maternitat , però un any de recuperació, per tant, les baixes han de ser determinades d’una manera i que puguin seguir entrenant amb seguiment mèdic i tècnic adequat. No podem traslladar el conveni masculí al femení, ja que ens estaríem equivocant.

Relacionant-ho amb això, en alguna entrevista ha parlat de la creació de l’estudi de la salut de la dona. Ens en pot parlar?
Mira, quan amb el Barça ens plantem a Lió per tal de visitar l’Olympique, que era el projecte estrella a Europa, el meu primer impacte és l’aspecte físic de les jugadores. És cert que era una selecció mundial de jugadores i no és l’esquema del Barça, a on volem generar talent propi. Però sí que hi veus una potència física que no teníem en aquell moment. Aleshores, comences a investigar i a parlar amb metges i doctores, que són les que s’han centrat a desenvolupar estudis sobre com s’ha d’entrenar a la dona. Allà ens adonem d’aspectes com que l’entrenament s’ha d’adaptar al cicle menstrual de la dona i que, per tant, els exercicis han de divergir. Per això, el fet de fitxar a una doctora dona per al primer equip femení del Barça ens va donar un impuls molt important. Tot això són avantatges que existeixen i que hem de posar a disposició de la resta de clubs. La salut femenina és un àmbit de coneixement en desenvolupament en l’àmbit mundial, i l’hem de seguir treballant. Una mirada holística i el fet d’impulsar això ens donarà una millora substancial a tots.

I les instal·lacions? Una part dels diners aniria destinada a remodelar-les i a adaptar-les?
L’aposta del Govern espanyol, en aquest sentit, va amb un paquet de 16 milions d’€ de fons europeus que ja estan a disposició dels clubs. Clar, tenim un Barça amb un estadi dissenyat i adaptat a elles com és el Johan Cruyff, però també tenim a clubs que no tenen ni camp i que han de comptar amb aquesta despesa addicional. Recordo visitar alguns camps amb el Barça amb gespa artificial, amb sots i altres condicions amb les quals costava exposar-se. Les condicions no poden ser perjudicials. Veurem, després dels fons europeus, què ens queda per fer i com hem d’ajudar als clubs a millor aquesta faceta. Ha passat que les jugadores arribin per jugar un partit i hagin de canviar-se a una pista de pàdel habilitada, ja que no disposaven d’un vestidor on canviar-se. Aquestes situacions són reals i s’han donat.

“L’octubre del 2016 em quedo sola i sap greu quedar-me com a única veu femenina en un grup de vint persones”.

Va ser la primera dona de la història en ocupar el càrrec de secretària de la junta directiva del Barça. Va notar més pressió o responsabilitat per aquest fet?
Recordo entrar de la mà de Susana Monje, que ja havia estat a la directiva anterior i assumia la vicepresidència econòmica (la primera dona en aconseguir-ho), que havia fundat el 2011 el grup Edelmira Calvetó per potenciar la veu de la dona culer; i la veritat és que acompanya molt tenir algú que et dona la mà i t’introdueix en aquest món tan masculí. Ella dimiteix l’octubre del 2016, em quedo sola i sap greu quedar-me com a única veu femenina en un grup de vint persones. És cert que sempre m’he sentit molt a gust amb els meus companys i em van donar suport des del lideratge del president amb la seva aposta pel futbol femení i també amb Jordi Mestre i la decisió de professionalització del futbol, que vam portar al programa electoral i vaig poder liderar. És veritat que quan arriba aquest moment de solitud vaig mirar quantes dones havien estat en la meva situació, ho miro als arxius i veig que soc la número dotze. Dotze dones des del 1899 fins el 2016. Son 117 anys i dius “Déu n’hi do”. Però això també em va servir per tirar la vista cap al passat, tal com va fer Susana Monje recuperant la figura d’Eldemira Calvetó, la primera sòcia del club, i nosaltres vam recuperar la d’Anna Maria Martínez Sagi. Veus una dona molt avançada al seu temps que també va formar part de la junta directiva el 1934 durant un any i escaig, fins que dimiteix perquè “estava ple d’homes que fumaven puros i no em deixaven fer res”. Veus que, al menys, hi ha una intenció i precedents que et donen força per visibilitzar referents i donar aquesta passa, però n’hi ha hagut d’altres que han estat primeres i hem de continuar. Per tant, la voluntat en aquell moment és reforçar el grup Edelmira Calvetó generant totes les converses que vam fer amb socis i sòcies, penyistes, treballadores de la casa… Per acompanyar i crear lligams entre les dones que formen part d’un projecte col·lectiu. Aquest grup, abans que jo agafés el lideratge del futbol femení, ja va generar l’afició que acompanyava l’equip en els partits, sobretot de Champions, que es jugaven al Mini Estadi. Vam anar fent créixer la nostra mitjana d’espectadors, convidant molta societat civil i fent que les dones empresàries també s’apropin al fenomen i el descobreixin. Crec que això serveix per fer un efecte crida. Jo, per exemple, tinc moltes conegudes o amigues de diversos cercles que no els agradava gens el futbol i s’han tornat unes boges del futbol femení. Em deien “no, el futbol és del meu marit” i ara s’han convertit en impulsores d’aquest teixit que forma l’afició al futbol femení, anant al camp amb les seves famílies per animar l’equip.

Trigarem a veure una dona presidenta del Barça?
Trigarem el que trigui algú a presentar-se a unes eleccions. Ho veig molt factible, clar que sí. Som una massa social de dones molt important, unes 38.000. O sigui, 38.000 opcions de dones que tenen el mateix esperit culer que tots els homes. Ho hem viscut familiarment, a nivell social a través dels nostres amics, hem participat en col·lectius de suport al club a partir de diferents comissions… La dona ja està integrada en molta tasca de treball del club i, per tant, té coneixement. Jo crec que, al final, el tema va d’estructurar projectes i que el moment sigui propici perquè una dona pugui ser presidenta.

Maria Teixidor ha tingut oportunitat de presentar-se com a presidenta?
De moment no, no és una cosa que em plantegés en les últimes eleccions, precisament, perquè he viscut cinc anys al club molt gratificants i de molta feina, dedicació i de projectes executats amb èxits. És cansat perquè t’ho compagines amb la teva vida professional i familiar i no és remunerat. Són cinc anys sense caps de setmana, portes un ritme dur i esgota molt. En aquest cas, tal com es van produir els fets amb una pandèmia entremig i la situació del club, no em vaig plantejar presidir una candidatura. També has de tenir moltes ganes i energia per fer-ho, i jo en aquell moment havia deixat una etapa amb un final que va ser dur per molts motius i tenia molt clar que necessitava centrar-me en altres coses i explorar altres fronts durant una temporada. No sé què depara el futur, estem en un món diferent, líquid i volàtil. Tenim incerteses permanentment i tot passa molt ràpid. Jo soc d’explorar i estudiar les possibilitats quan es donen i estic molt oberta a tot el que pot succeir en un futur. Jo no descarto res, penso que no es pot dir blanc o negre. No sabíem que vindria una pandèmia, que esclataria una guerra a Europa, no sabíem tantes coses que jo prefereixo anar veient com tot va succeïnt i no descartar res. Al final, potser sí, potser no, potser s’ha d’impulsar una altra dona… No ho sé. El que sí sé és que hi ha opcions i dones molt preparades i, sigui qui sigui, quan arribi el moment serà un fet a celebrar socialment homes i dones perquè voldrà dir que hem arribat a normalitzar aquestes situacions que encara ens costen no només en el futbol, sinó en totes les esferes de poder que tenim establertes.

“Crec que és just que se’ns reconegui com a responsables del Barça femení actual”.

De totes maneres, es sent una de les principals culpables del Barça femení actual?
Evidentment, i amb orgull. A més, crec que és just que es reconegui així com la iniciativa de Jordi Mestre de portar això a un programa electoral amb un projecte de professionalització i del president Bartomeu d’impulsar-ho i fer-ho realitat des que guanya les eleccions i s’executa el programa. També s’ha de reconèixer la feina de Xavi Llorens i del seu petit staff d’aquell moment, del gran fitxatge de Markel Zubizarreta que és el pal de paller d’aquest projecte esportiu, una persona molt humil i treballadora, amb un coneixement del sector brutal i amb una mirada a mitjà-llarg termini que un gestor esportiu ha de tenir i que ell executa a la perfecció. Després, òbviament, amb unes jugadores i les seves famílies que han apostat per fer créixer això amb totes les adversitats que han tingut pel camí. No ens hem d’oblidar d’aquelles jugadores que van portar el Barça a guanyar quatre lligues seguides, a projectar aquesta possibilitat a l’univers dels dirigents del moment i a donar opció a totes les que venen al darrere. Per tant, em sento responsable d’aquest lideratge que vaig exercir amb tot aquest equip amb el qual vam aconseguir les victòries. Crec que una lliçó d’aquest èxit és que tots vam saber ocupar el nostre lloc. Jo, per exemple, no vaig voler trepitjar ni un Markel, ni un entrenador, però sí que vaig exercir la meva responsabilitat directiva. Aquí has d’omplir aquesta funció de lideratge generant altres opcions i oportunitats, mirant holísticament i fent de lligam entre totes les portes que formen el projecte. I, a més, la construcció de l’afició. Jo crec que és un triomf del treball en equip, mostra una manera de fer que hauríem de ser capaços d’ampliar a més camps. Nosaltres vam fixar guanyar una Champions en aquell mandat de sis anys, que va acabar abans per causes que tots coneixem, però va donar fruits als cinc anys. Per tant, el nostre projecte era bo, es va executar bé i va donar els resultats esperats.

“El Barçagate va posar en qüestió tota la meva feina dels últims cinc anys”.

Vostè va dimitir el 2020 al·legant discrepàncies en “certes decisions que la van sorprendre negativament”. Aquestes decisions giraven al voltant del ‘Barçagate’?
Hi ha moltes decisions, que ja vam explicar a una carta que vam publicar tots els dimissionaris. En aquell moment no només sorgeix el Barçagate, sinó que el 15 de març ens confinen. Jo m’havia ocupat per estructurar tot el Compliance del club, al qual li donàvem molta importància quan vaig arribar perquè teníem el ‘cas Neymar’ sobre la taula. Un club és molt complexe, la junta directiva pren les decisions però ho fa seguint uns processos que es segueixen a nivell de tota la casa i que et validen els executius. Això funciona així al Barça i a qualsevol gran empresa. Cap executiu ni dirigent d’un Consell d’Administració fa micromanagement ni gestiona l’últim dels contractes, seria una pèrdua d’energia i de recursos a banda de posar en dubte tota l’estructura de l’entitat, i el Barça és una estructura molt potent amb molts treballadors. El que com a junta havíem de fer era estructurar aquests processos. A mi em va tocar generar el comitè de Compliance amb el tresorer d’aleshores, Quique Tombas, qui va acabar sent vicepresident econòmic. Amb ell vam treure del calaix el pla que hi havia i el vam començar a executar. Ho vam fer juntament amb una Compliance Officer que vam contractar amb un procés de selecció extern amb un especialista en l’àmbit jurídic i, per tant, vam reclutar molt bon talent amb Sabine Paquer. Vam impulsar una transformació de processos que no s’havia fet mai. Aquesta és una feina invisible de gestió que a la casa suposa una transformació cultural molt gran i hi vam destinar molts esforços i moltes hores de la nostra vida personal. Jo després vaig passar a formar part de la Comissió de Control i Transparència, i per tant, la meva posició comportava un control dels processos i del codi ètic però no jurídic. Aquest codi està aprovat i signat per tots els treballadors de la casa, de la junta directiva i de comissions estatutàries. La funció de la Comissió de Control i Transparència és el compliment d’aquest codi que no tenen a veure amb l’àmbit jurídic. El meu posicionament com a directiva i secretària de la junta es posa en entredit si aquests processos no s’han executat. Aleshores, el que s’evidencia amb el Barçagate (sense denunciar responsabilitats individuals i mantenint sempre la presumpció d’innocència) és que hi havia processos que no s’havien seguit i només aquest fet posava en qüestió tota la meva feina dels últims cinc anys. I és una cosa que, a mi, no em deixava tranquil·la. Després hi ha un segon nivell, que és quan coneixes fets nous en els quals no has participat i no has tingut opció de prendre decisions. Si no els qüestiones i segueixes formant part de la junta, d’una manera o altra els estàs validant. Hi ha una sèrie de directius que, quan comencem a veure tot això, mirem quines són les accions de correcció que hem de dur a terme i les engeguem. Aquí hi ha unes certes dificultats afegides que són totes les derivades de la pandèmia. Aquesta frena tota la via d’ingressos que assegura la tresoreria de l’entitat, la liquiditat i, per tant, la capacitat de fer front a pagaments. Gran part dels directius que dimitim formàvem part de les àrees econòmica i jurídica, així que coneixíem molt bé la situació real del club. Vam donar el nostre criteri per una reestructuració que consideràvem oportuna i es va executar d’una manera diferent, sense tenir en compte aspectes que per nosaltres eren molt importants. Jo crec que hi ha un punt en el qual si no estàs d’acord amb la gestió que s’està duent a terme i no la pots revertir amb l’acció de govern que portes, no et queda cap altra que dimitir.

Com i quan t’arriba la notícia del ‘Barçagate’? Per la publicació del Què t’hi jugues?
Exacte, jo no tenia cap coneixement de res. La Compliance Officer rep una denúncia de no sé qui, s’inicia un procediment d’ofici i ens reporta al Comitè d’Ètica que s’ha iniciat aquest procés perquè si hi ha accions que vulneren el Codi Ètic, s’han d’informar al nostre comitè i la Comissió de Control i Transparència ha d’obrir un expedient. Nosaltres iniciem tots els processos a partir d’aquest coneixement dels fets. Això ens porta a diferents nivells, a demanar certes explicacions, a mantenir certes reunions, a començar un procés de presa de coneixement de la realitat. En aquest procés de coneixement, tots els camins ens porten a dimitir.

A la seva carta de dimissió descriu Josep Maria Bartomeu com un “amic”. Com valora la seva gestió com a president del club?
M’agradaria deixar els dos àmbits per separat. Conec a Bartomeu des que tenia quinze anys, ell va ser qui em va convidar a participar en aquest projecte i sempre li agrairé que em donés l’oportunitat, que confiés en mi per engegar tots aquests canvis, m’he divertit molt i és una experiència impecable. També m’ha donat molt suport al capdavant del projecte del femení, i crec que ha fet una bona gestió en molts aspectes del club. En la part personal, per mi, queda així.

En l’aspecte professional, la va decepcionar?
Més que decepcionar, em va sorprendre el coneixement d’alguns fets. Però repeteixo, com que no sé quina és la veritat de tot aquest procés que, de fet, està sota secret de sumari i s’està investigant, no prejutjaré ningú. Al final, la realitat i la vida són molt complexes, hi ha molta gent implicada i jo no puc dir quina responsabilitat té cadascú en el cas. Em mantinc molt a l’expectativa del que tregui a la llum el procediment judicial. Hi ha errors de gestió, està clar que n’hi ha, però parlem del futbol com una ciència exacta i no ho és. Els fitxatges que s’han fet i que ara tothom qüestiona, com Coutinho o Dembélé, en el seu dia l’entorn els aplaudia. Que aquests jugadors no hagin explotat les seves característiques o no hagin funcionat en l’entorn Barça té a veure amb molts factors diferents i, al final, un jugador és una persona i no una màquina que compleix una funció. L’esport té un factor psicològic molt important, també s’han de tenir en compte les lesions, l’adaptació… Per altra banda, també hi ha la gestió dels contractes i les renovacions que ara ens semblen dramàtiques i, al seu moment, el mercat estava generant la possibilitat de fer-les. Es podria parlar de casos concrets i dir “blanc o negre” però crec que tot aquest anàlisi de gestió en el moment actual és molt dur i, quan es pugui veure amb perspectiva, veurem si la gestió ha estat tan negativa. Sota el mandat de Bartomeu, el Barça també va arribar als 1.000 milions d’ingressos, va fer una aposta pel B Hub molt important a nivell de formació de col·lectius de la salut dels esportistes, entre d’altres, i que ara mateix el club està aprofitant. També es va crear la plataforma de continguts de Barça Studios que és un dels actius que el Barça té, es va desenvolupar molt l’obertura internacional, que provoquen les escoles i les instal·lacions i experiències “Barça” per permetre un creixement global.

“El mandat de Bartomeu no és un desastre, crec que deixa un llegat molt bo”.

Així, creu que fora de l’àmbit esportiu el rumb correcte es va agafar durant la seva etapa?
Sí, jo crec que l’esforç de dotar aquest negoci de consistència que es fa durant l’etapa de Bartomeu és molt bo. Crec que, potser ara, ens hem encegat amb tota la desfeta per veure-ho però, si ho mirem també esportivament, la consecució de títols hi és. És molt difícil mantenir el nivell del que estàvem acostumats, però nosaltres seguim guanyant Lligues, seguim estant a la Champions i seguim donant guerra, ens hem mantingut en aquest nivell. Els culers som així, som molt crítics i si el resultat no és excel·lent, sembla que ja no val; però jo no crec que sigui un fracàs. Els números no ho diuen, els resultats no ho diuen i segurament el repte més gran era fer la transició del primer equip masculí, que era necessària, i és dura i no és fàcil. Jo crec que s’ha de llegir des de l’òptica que el repte era molt gran. Però repeteixo, a nivell de resultats esportius, econòmics i de generació d’oportunitats no és un desastre, sinó que el llegat és molt bo.

Com veu el Barça femení actual?
És el nostre Barça femení, celebro tot el que està passant com a propi perquè m’hi sento molt representada. Nosaltres vam formar una família i uns lligams de col·laboració molt potents amb tots els actors del grup. Vam ampliar el cos tècnic de cinc a més de vint persones, hem projectat La Masia i ampliat les categories de formació, entre d’altres. Veure que s’està executant i continua, per mi és un orgull. És el que haurien de ser les transicions, les feines ben fetes haurien de continuar perquè, al final, el que ens sobreviurà a tots és el Barça. Hauríem de mirar aquests èxits com una cosa col·lectiva de tots, i el femení omple molt el “més que un club”. La nostra obligació és visibilitzar el futur d’aquest esport, i el futur del futbol és el futbol femení. Que el Barça assumeixi com a pròpia aquesta responsabilitat, sabent que el més probable en les primeres fases no és treure un alt rendiment econòmic, és una cosa a celebrar i tots hi hem de donar suport. Per exemple, fem la primera gira mixta de la història. Em sembla que és important fixar-nos en les coses que fem bé i que siguem conscients d’on partim. Hem de sentir-nos orgullosos del que hem fet, del que vam proposar i de com ha sortit.

“La Lliga Femenina ha d’aprofitar el ganxo comercial d’Alèxia Putellas”.

Quin pes ha de tenir el Barça en el progrés mundial del futbol femení?
El lideratge, sempre. Crec que la Lliga Femenina Espanyola pot ser la millor lliga del món. Tenim tots els elements per fer-ho i hem perdut molt de temps amb les falses guerres del futbol femení per aprofitar la tirada mediàtica i comercial que suposava tenir les campiones de la Champions i la Pilota d’Or i multipremiada Alèxia Putellas. És un ganxo comercial que qualsevol negoci que comença voldria tenir. No és el mateix començar amb Alèxia Putellas que començar de zero o fins i tot amb baralles a l’entorn. Crec que aquí tenim una oportunitat d’or per no perdre. Tenim clubs que han treballat el femení des de fa temps amb una base molt sòlida, amb les millors pedreres d’Europa, marques potents a nivell mundial i que han fet molt bona feina de potenciació del seu equip femení. També tenim la tirada de la lliga masculina, que s’ha d’aprofitar, a banda d’unes condicions climàtiques immillorables, així com unes condicions d’instal·lacions que poden ser molt potents si fem bé les coses. S’ha de tenir una idea de construcció conjunta i una mirada a llarg termini perquè hi ha un projecte a desenvolupar que pot ser referent mundial. Per tant, si la Lliga és referent mundial, els clubs que la formin també ho seran.

L’objectiu és avançar la Lliga dels EUA?
L’objectiu és avançar-los i que no ens avanci la Premier. És una competició esportivament inferior a la nostra però que ens ha avançat per la dreta amb els drets de televisió. Això dona un pulmó a la Premier que permet als seus clubs una capacitat econòmica per dur a terme fitxatges que, a priori, no hauria de suposar un perill per la lliga nacional. Ens hem de posar les piles per explorar aquesta oportunitat.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca