Si el món fos com hauria de ser, d’aquesta n’aprendríem sense por a que s’esborrés de la memòria. I aquest 0-4 al Bernabéu que encara ressona serviria per escombrar ben lluny els pesats de sempre, els interessats, els defensors de casta, els presumptes propietaris de l’entitat, els mediocres. Tota la banda incapaç d’entendre que coi és el model del Barça, protagonista d’èpoques excelses i causant de que cert equip fos considerat el millor en la història del futbol, sense fantasmades. No cal que ho entenguin si no els hi arriben les neurones o volen seguir equivocats. En tot cas, que es limitin a gaudir del Barça ressuscitat i deixin fer en pau als que mostren les idees clares. Xavi, en el moment que ens ocupa. Al·legar ara que Laporta no se’n refiava és només expressió del seu caràcter patètic. Què coi importarà ja, si és en benefici del club que diuen estimar. 

N’hi ha hagut prou amb quatre mesos de Xavi i en instaurar una idea clara entre els futbolistes per sortir del pou. Reconeguem el mèrit del terrassenc, entestat a demostrar que pots fer-te càrrec de tot un Barça si no tens dubtes del que vols aplicar, del que penses i vols aconseguir. A Xavi el guia la vivència del que ha mamat en aquest vestidor, potenciant-ne les essències. Abans de seguir ja sabem, per desgràcia, que haurem de continuar aguantant la martingala dels pesats, els del múscul, els amics de Paulinho i Arturo Vidal, els que volen demagogs de la pilota enlloc d’artistes, els que prefereixen mediocritats abans de saber apreciar el talent i la bellesa. Si no tinguessin interessos ben determinats, diríem que són incapaços de rendir-se a l’evidència, que no senten una variant futbolística del síndrome d’Stendhal com milions de persones quan veuen el Barça jugar com només juga el Barça al món. No entenen res, per desgràcia seva. Però tampoc s’aparten de circulació i aquesta és el nostre drama. Veure’ls remugar constantment i enarborant la brotxa que pinta de gris el club, com acostumen a fer quan manen, deu ser la penitència que ens toca suportar per tenir-los a prop, els pitjors companys de viatge imaginables. 

Han passat alguns dies, però encara ho mantenim a la retina. Recorden la naturalitat i franquesa amb la que es va celebrar al vestidor el bany del Bernabéu? Titulars i suplents, tots plegats gaudint de valent, feliços de la vida. Quin contrast amb el llenguatge corporal patit durant llargs mesos, quan la plantilla vivia tenyida d’aquell caràcter fosc, rutinari i funcionarial en el pitjor sentit de la paraula. Quan els avorrits manaven per tapar tota pulsió d’alegria. I el futbol és això, ha de ser-ho, bàsicament: Practicar-lo i viure’l amb un somriure a la cara, disposat anímicament a passar-t’ho tan bé com puguis. El que ha caracteritzat el Barça dels millors dies, just això.

I ara, mentre els eufòrics comptaran els partits que falten per tornar al primer nivell europeu, altres preferiríem que la gestió es centrés en terreny econòmic, en trobar la manera de recuperar certa normalitat enmig d’aquest forat enorme i traure el club del perill. Ja no se’n parla de societat anònima malgrat no arribin encara els ingressos, ni se’ns expliqui quina serà la fórmula que permetrà esborrar aquest marasme de números vermells. La urgència, ara mateix, és aquesta. Per tant, és possible que haguem d’acostumar-nos a barrejar bones notícies al camp amb el manteniment dels ensurts econòmics al compte d’explotació. 

Parlant de contrastos, l’acord amb ACNUR és coherent i posiciona la imatge mundial del Barça en la correcta línia del ‘més que un club’ mentre que, d’altra banda, votar a les palpentes l’acord de patrocini amb Spotify resulta paradoxal. En democràcia no pots expressar-te si no coneixes els termes del pacte a refrendar. No cal apel·lar a la confidencialitat si no expliques quan hi guanyaràs amb l’acord. Això és, només, un altre vot de confiança a cegues en la figura de Laporta i no convé abusar d’aquesta fórmula, tibar de la corda de creure en el màxim mandatari com si fos infal·lible i providencial.