La història recent dels valencians és la història de les nostres mentires col·lectives. I no ho dic jo, sinó Miquel Nadal en el seu meravellós Càndid. I, com explica ell també, tots som un poquet víctimes del procés de destrucció del nostre patrimoni i la nostra identitat, però també som un poquet culpables. I ho dic sense cap voluntat d’autoflagel·lar-nos.

El mateix Poble que aconseguí convertir el que anava a ser un niu d’asfalt i carreteres en el Central Park europeu que és el llit del Túria també permeté l’espoli a què ens sotmeteren durant 20 anys. Això sí, en nom de la valencianor i el progrés. Així som els valencians, com també diu eixe Càndid que tant m’ha marcat: capaços d’abandonar-nos o de fer el millor.

Les nostres mentires col·lectives

Els valencians portem molts anys signant xecs en blanc en nom del progrés. D’un progrés que mai no hem vist. Fa molts anys ens varen convéncer per enderrocar les muralles de València. Després, dels advantatges de l’Exposició Regional Valenciana. Ens van dir que València ho seria tot quan va tindre la capitalitat de la República. El Franquisme ens va convéncer que ser valencià era acceptar el tòpic del Levante Feliz i folkloritzar les nostres tradicions.

Després, arribà la democràcia. I, amb ella, ens seguírem autoenganyant. S’aprofitaren de la nostra falta d’autoestima com a Poble. Amb el PP, la festa no s’acabava mai. I ningú no volia ser l’amargat que apagara les llums. I arribà Terra Mítica, que ja no existeix. I un circuit  urbà de Fórmula 1 que ara es troba abandonat. I centenars d’urbanitzacions ara convertides en urbanitzacions fantasma.

I arribaren les rotondes caríssimes que ningú mai no vam entendre. Arribaren els desastres ecològics. Els sous de misèria de les kellys, els nostres iaios plorant de vore les taronges per terra i milers d’infraestructures caríssimes que no necessitàvem. I els sobrecostos, l’endeutament i empreses que cada vegada guanyaven més. A costa dels valencians, una de les comunitats més empobrides durant els últims 30 anys.

Valencians: Ha arribat l’hora de dir “prou”!

Però ha arribat l’hora del nostre cant a València. L’hora de plantar-nos com el Càndid de Miquel Nadal després d’una vida d’errades. L’hora de dir prou a tantes mentires i estudis pagats a mesura. I tanta corbata i tan poca vergonya, per què no dir-ho. El model d’ampliació del Port de València és el model del passat, com recorda meravellosament el professor Joan Romero. El model d’ampliacions massives és el model de l’automatització del port i dels treballs precaris i mal pagats.

Si el que volem ser és una ciutat europea pensem com les grans ciutats europees. Cap ciutat europea de trellat ampliaria el seu port per convertir-se en un gegantí magatzem de contenidors. Volem ser Marsella i Algesires o volem ser com Dublín i Copenhague amb els seus hubs tecnològics? Ha arribat l’hora de que els valencians diguem NO a una ampliació que posa en risc la nostra Albufera, les nostres platges i el futur dels nostres fills i els nostres nets. 

Caminem cap a la dignitat

És hora de que prioritzem inversions sostenibles i amb alt valor afegit, en què molt bé treballen el nostre Botànic i el nostre Rialto. No totes les inversions són positives per a la nostra gent, i precisament per això ens cal una mirada estratègica. Perquè hi ha un model alternatiu a l’esclafit neoliberal. El model de la fàbrica de bateries en Sagunt, que generarà més de 3.000 llocs de treball directes, d’alta qualificació. Amb un alt valor afegit, que es traslladarà a altres sectors.

Ni tot val ni sempre hem d’anar a la contra. Les esquerres valencianes tenen una oportunitat d’or per canviar el sentit comú de la societat valenciana. Per reivindicar que volem inversions en la nostra terra, però no volem mai més pa per a hui i fam per a demà. I les nostres esquerres seran molt més valentes si ens tenen al seu costat i ens escolten, dient ben alt i ben clar que NO VOLEM L’AMPLIACIÓ DEL PORT I LA MORT DE L’ALBUFERA. Mai més carrils innecessaris que destrueixen l’Horta. Mai més enderrocaments com el del Forn de Barraca. Recuperem la nostra dignitat i el nostre patrimoni i, com cantava Raimon, diguem no!