Elogi de la masturbació femenina

El plaer de tocar-se és una mena de llibertat, i com tota llibertat requereix un aprenentatge. La primera masturbació la recordo perquè no vaig sentir res a banda d’estranyesa. Tenia onze anys i era agost a la Costa Brava. Ho vaig fer perquè m’ho va dir un home, en concret un nen de tretze anys força gras, amb els pits més grans del que ho eren els meus aleshores. Jo estava amb ell i amb un altre noi de tretze anys i els tres caminàvem per un camí d’asfalt al mig d’un prat silvestre entre urbanitzacions amb piscina comunitària a l’Empordà. Els dos nois volien posar-me a prova. Jo els havia dit que era més gran del que en realitat era, i ells començaven a sospitar la meva mentida. Caminàvem de costat i parlàvem quan l’un i altre es van posar d’acord per agafar-me de l’espatlla.

Aquella tarda vaig sentir per primera vegada damunt meu l’ombra del sexe, o més ben dit de la possibilitat del sexe. Em van fer sentir com la dona que encara no era, em van posar a prova i els va funcionar, vaig dir-los que no tenia tretze anys sinó onze i que no havia estat mai amb cap noi en cap circumstància eroticofestiva -però els ho vaig dir d’una altra manera més mundana, perquè aleshores del sexe no en sabia ni el vocabulari. I llavors va ser quan el marrec gras que tenia dos anys més que jo va preguntar-me si em masturbava. Em va dir que havia de tocar-me la vulva i aquell vespre mateix vaig provar de fer-ho eixarrancada al bidet del lavabo de la casa que llogaven els pares. No va funcionar, no va passar res, i vaig deixar que els anys passessin sense tornar mai a masturbar-me.

L’altre dia vaig entrevistar Lídia Rius, la madame més vella de Catalunya. Tota una vida dedicada al sexe, però quan li pregunto per com ho ha viscut la dona em respon que el sexe les dones només l’hem de fer per amor o per diners, com va fer ella. Contra el que es pugui pensar d’entrada, Rius és una dona tan conservadora com la majoria d’àvies, fins i tot puritana. Lídia Rius està a la vuitantena, i el sexe avui és arreu i moltes noies el practiquen sense el secretisme que hi havia abans i sense la necessitat de creure’s esposa o fresca, verge o fulana. Les dones d’ara no som com ella, tenim més opcions, però tot i així em frapa que una experta en el desig i el plaer dels homes no contempli mai el propi –potser perquè convertir el sexe en professió fa que la idea del plaer s’esborri, i a més desig i plaer no són ben bé la mateixa cosa.

Les noies creixem molt conscients sobre la transformació del nostre cos i el poder lowcost que ens pot donar sobre alguns homes. Temem la violació i al mateix temps gaudim a estones d’exhibir-lo, si el nostre cos agrada. El problema d’aquesta aproximació, més enllà de la recança i la injustícia d’associar el sexe a la por al trauma, és que mai no relativitza el sexe en un sentit positiu. Entenem que la nostra sexualitat és per a l’altre, que gaudirà del nostre cos i a canvi ens donarà el reconeixement. Les meves primeres relacions afectives amb homes van ser així. Potser m’equivoco, però crec que aquesta noció del sexe com a sexe-per-a-l’altre encara no ha canviat gaire entre les noies joves d’ara. Anys enrere, una amiga meva molt bonica i que ha tingut episodis força promiscs va confessar-me que no es masturbava, que no en sabia, que necessitava fer-ho amb un home i que per això sempre que podia en buscava un. Crec que ho deia de debò i confio que hagi pogut resoldre-ho. Als onze anys jo no en sabia, de masturbar-me, i a més ho vaig provar seguint les directrius d’un nen que a mi en aquell moment m’havia semblat un home i que em va posar una mica contra les cordes. Però ara que he fet onze anys gairebé tres vegades escolto el consell del noi gras i entenc que el seu consell infantil em va obrir una porta.

No és qüestió de reduir el sexe al plaer en emulació del que fan els homes, ni dir que un consolador pot substituir el desig per un home. Dir-ho seria tan absurd i narcisista com l’època en què vivim. No vull fer apologia dels mastodonts de plàstic que s’anuncien, ni de la masturbació compulsiva, ni tan sols de la pornografia estàndard o la pornografia feminista. Potser no necessitem tanta pornografia, les dones, per masturbar-nos, perquè desitgem endins. No puc escriure que entendre’s amb els homes ja no té sentit i que en comptes d’intentar-ho hem d’abocar-nos a l’autoplaer. Si ho fes mentiria, no crec que la masturbació ens salvi de res, però tampoc ho fa l’alcohol i bé que en bebem cada cap de setmana. Pel que fa al sexe, vinc a dir que no cal ser ni verge ni ser puta ni ser solitària, i en aquest cas ser solitària m’ho imagino com morir-se amb un consolador de sis velocitats encastat a la vagina.

- Publicitat -

Avui només he vingut a dir que si depengués de mi explicaria a les adolescents que està bé que, abans de llençar-se a la festa de la seducció i de donar plaer als nois, primer provin de masturbar-se. Que assagin el plaer pel plaer amb una mateixa, una mica com fan els seus companys de classe. Ho poden fer sense xivarri, amb els ulls clucs sota el nòrdic de casa els pares. La primera vegada no sentiran res, ni la segona, ni la tercera, ni la quarta. El cos femení és estrany, perquè triga en aprendre el plaer però quan n’aprèn no deixa d’aprendre’n cada vegada més, i per això és tan injust el judici masculí més o menys explícit que les dones grans en general no són prou desitjables. Quan n’aprens, la tècnica de la masturbació i del plaer gairebé mai fallen, i a més poques activitats individuals són tan igualitàries i accessibles per totes com masturbar-se. Està bé saber que el sexe també hi és per consolar-nos a nosaltres, grasses i primes, riques i pobres, velles i joves. La masturbació femenina és emancipadora perquè ens ensenya que al marge de les trifulgues de l’amor i del reconeixement de ser vista o de la reproducció, el sexe, el nostre sexe femení que sempre ens sembla que hauria d’estar més depilat, fer menys olor, ser més estret o més dilatat o fins i tot (!?) més rosa, també és un botó de plaer en solitari. La masturbació ens acompanya sempre, és un dels pilars per construir la casa del nostre amor propi.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca