Privatització encoberta

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

El passat 20 de gener, El País va publicar un reportatge important redactat per Ana Torres. El titular era “Las familias triplican el gasto en clases particulares para sus hijos”, però el fenomen ja havia estat previst i analitzat per Gregorio Luri a més d’un dels seus llibres. Entre el 2008 i el 2015, s’ha disparat la despesa que les famílies han de destinar a compensar les crues mancances conceptuals produïdes per un sistema educatiu obligat a implantar mesures anticientífiques i programes tan fantàstics com nocius.

El més inquietant de tot plegat és la manera com aquesta privatització encoberta està agreujant la desigualtat social al nostre país. Mentre els dirigents i els irresponsables que coregen i encoratgen les nicieses que es van imposant i implantant s’omplen la boca amb paraules com equitat i inclusió, la crua realitat és que Catalunya abandona el seu jovent a l’autodidactisme a través d’una aplicació abusiva de les antipedagogies rousseaunianes hegemòniques, que no menen a cap mena de millora en el món real.

En tot cas l’únic que es proposen és burocratitzar i disciplinar plantilles atemorides. Els problemes del nostre sistema educatiu no són pedagògics sino polítics. Privatitzar els continguts és la manera més eficaç de generar bosses de misèria i mà d’obra barata, i el que jo em pregunto és com és possible que persones que s’autodefineixen com a republicanes o socialistes recolzin aquestes mesures de naturalesa clarament tatcherista i ultraconservadora.

Qui ho ha vist amb més lucidesa i solvència teòrica ha estat la pedagoga Anna Pérez: la pretesa innovació no es pot convertir en un festival de banalitat neoliberal destinada a reforçar els privilegis de l’elit econòmica. Per aquestes raons, els nostres dirigents han perdut completament la seva credibilitat. A Catalunya vivim una alerta social quotidiana i constant, mentre els dirigents continuen aplicant acríticament les receptes de la banca i les boniques teories de la magufocràcia més lamentable.

Afortunadament, disposem de jovent esquerrà de debò: provin a llegir els escrits de l’alacantí Pascual Gil o mirin què genera l’etiqueta #incompetènciesbàsiques a Twitter. Continguts que ens fan tenir l’esperança en nous aires que escombrin tota aquesta gerontocràcia neoliberal.

En un article recent (“Per què li diuen “transformació” quan en realitat és “reconversió”?” (Diari de l’Educació, 21-03-2022), Xavier Díez ha explicat que “es pretén desposseir escoles i instituts de les seves funcions educatives clàssiques, per passar a esdevenir una altra cosa molt diferent: pàrquing, dipòsit, parc d‘atraccions, ludoteca, plataforma de serveis, regió a colonitzar per interessos empresarials, no-lloc”, i que “Altres transformacions, com ara un batxillerat competencial, la promoció universal, l’eufemística de les qualificacions o la desnaturalització de la selectivitat potenciarà aquest efecte buscat segons el qual la titulació dels alumnes, fins i tot aquelles que siguin prou destacades o meritòries, ja no serviran per a gran cosa. Els ocupadors no faran cas d’uns títols cada vegada més irrellevants, sinó que pararan atenció als centres on s’han escolaritzat. En resum, la renúncia a un sistema educatiu raonablement uniforme i mínimament exigent té com a conseqüència que els alumnes mediocres de famílies benestants puguin estar blindades davant la competència d’alumnes brillants de classe treballadora.” I tot això mentre que les fundacions privatitzadores, les mateixes que ataquen cada matí els docents, van cobrant de subvencions i informes de les arques públiques, amb una hipocresia escandalosa. És a dir: la seva feina consisteix en destruir el sistema públic amb diner públic recaptat d’esquenes i amb el llum apagat, mentre les escoles i instituts van patint una lenta agonia de desinterès i infrafinançament.

Evidentment, ja no es pot amagar tot aquest maquiavelisme extractiu, i el conflicte educatiu a Catalunya ha respost, també, a aquesta situació de segrest visionari i privatitzador.

Continua Díez, un dels únics que ha gosat dir les coses pel seu nom: “La part més grossa de l’explosiu detonat aquests dies ha estat una desinversió endèmica, sistèmica, planificada, que ens ha deixat, en despesa educativa per PIB, en una situació equivalent a la de Laos o Paraguai. Tanmateix, també és pura nitroglicerina allò que en diuen “Transformació Educativa”, eslògan pronunciat entre eixordadors crits d’entusiasme des dels responsables de les polítiques educatives del Departament. I dic que és com la nitroglicerina perquè es tracta d’un explosiu inestable, que pot deflagrar a la mínima agitació. Un eslògan, d’altra banda, cisellat en marbre des del think tank educatiu més poderós de Catalunya, la Fundació Bofill, que sembla manar més que el mateix conseller, i que sembla haver deixat el seu patrocini a una secretaria general, la de Transformació Educativa, que com una antiga samarreta del Barça, té propostes similars a les de la Qatar Foundation (de debò, comparin entre una i altra!).”

Cap política d’esquerra sensata podria continuar ancorada en l’antihumanisme i el buidat absurd de coneixements. El problema és que continuem funcionant sense esquerra i de la poqueta que ens queda mira cap una altra banda. Sense una política responsable que comporti el reforçament dels sabers poderosos a les nostres aules, no ens queda cap futur com a societat creativa, innovadora i igualitària. L’escola no ha de ser un centre de dia barat que garanteixi el control social fonamentant-se en un receptari mediocre de comportaments convencionals. Les nostres lleis i decrets competencials han arrencat el coneixement del nostre sistema per a substituir-lo per un conductisme burocràtic i ordenancista, i les famílies han de pagar ara pel dret a l’accés a la cultura que hauria de ser gratuït en una democràcia normal. I tot això passa des que s’imposen les antipedagogies competencials a casa nostra, d’una manera invasiva i binària, sense possibilitat de debatre serenament i deixar aplicar a cada cas i nivell l’enfocament metodològic més adient.

Però ja no ens podem seguir permetre l’autoengany: l’anomenada “transformació educativa”, o procés de “canvi”, és un programa de privatització globalitzadora, un saqueig encobert per una propaganda poderosíssima. És que no tindrem mai dirigents adults que es plantegin construir una ciutadania informada i culta?