“La sexualitat forma part de tot el que fem a la nostra vida”

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

L’Alejandra Martínez de Miguel és actriu, poeta, psicòloga i quasi sexòloga. Va saltar a la fama fa uns anys quan va fer un poema feminista a partir de lletres de cançons masclistes.  Amb motiu de la celebració del 8M ha passat alguns dies per Catalunya, on ha actuat a Rubí i a l’Hospitalet. Ens trobem amb ella abans del seu espectacle per parlar una mica de feminisme, poesia, política i psicologia. 

Sembla que els ajuntaments us contracten més per a la setmana del 8M, no? 

No ho sembla, és una realitat. Quan més feina tenim és al novembre, pel 25N, i al març, pel 8M. Com si les artistes només existíssim aquests mesos de l’any. És lamentable, però sí. 

Les proclames es queden en això, en proclames que es criden un cop l’any?

No conec la situació concreta d’aquests ajuntaments concrets, però sovint el problema és una qüestió de cobrir una quota. Com artista, òbviament, estic agraïda de treballar, però també vull que apostin per tenir polítiques en les seves campanyes que protegeixin els drets de la dona i altres col·lectius, com el LGTBI. No en un moment puntual de manera propagandística…

Partim de la base que el que és personal és polític. Per això vas decidir fer el màster de sexologia?

Havia estudiat art dramàtic i psicologia, i quan vaig acabar vaig pensar que no em formaria més. Però em van oferir una beca parcial al màster de sexologia. Al acabar la carrera vaig fer les pràctiques a l’Ajuntament de Leganés impartint tallers per a infants i adolescents de sexologia i sexualitat. I em vaig enamorar. Vaig descobrir que era una cosa que m’omplia moltíssim. Quan vaig tenir l’oportunitat d’estudiar el màster ni m’ho vaig pensar. Dins la psicologia dubto que m’hi dediqui professionalment, però si em dediqués a alguna cosa crec que seria a la branca de la sexualitat i de l’educació.

- Publicitat -

Quina visió tenies amb 16-18 anys respecte al sexe i quina en tens ara?

M’ha canviat la vida per bé. Hi ha un tabú, un estigma amb la sexualitat femenina molt gran. I jo he crescut amb un. Un que no difereix amb un que tindràs tu o que tindrà una amiga nostra. La manca d’informació fa que es generi molta culpa pel que fa a la masturbació, al nostre cos, a les relacions amb els homes, al nostre desig. 

El despertar més gran em va venir a l’escola d’interpretació, a la Cristina Rota, perquè vaig triar fer un monòleg que es deia Tinguem el sexe en pau, de Darío Fo. Em vaig adonar que hi havia certes cosetes que jo no tenia molt curades. A partir d’aquí, de la carrera de psicologia, de començar el màster, de buscar referents a les xarxes socials, d’amigues meves, en definitiva, a partir de començar a informar-me, vaig descobrir els tabús que jo tenia. I per això vaig a escoles a fer tallers a nenes, perquè elles no els tinguin.

“Vaig descobrir els tabús que jo tenia pel que fa al sexe. I per això vaig a escoles a fer tallers a nenes, perquè elles no els tinguin”.

Quin creus que és el tabú més gran de la sexualitat actualment?

N’hi ha molts. Crec que la masturbació femenina és un de molt gran. Ara hi ha un auge de les joguines sexuals, però continua havent-hi un tabú de parlar sobre que les dones es masturben i de com es masturben. També és un tabú molt gran la masturbació infantil. És una cosa que passa, que és natural, que forma part del desenvolupament humà i continua tractant-se com una cosa que està malament perquè es posa la visió adulta. Són nens experimentant amb el seu cos i descobrint el plaer.

Quina relació té la sexualitat amb la salut mental?

La sexualitat forma part de tot el que fem a la nostra vida. La sexologia lluita per veure la sexualitat no només com el coit, no només com un acte entre dues persones. És des d’una carícia, una mirada, el contacte amb el nostre cos, la relació amb el nostre cos i amb altres, la forma d’estimar… Tot això està des que naixem, en el vincle amb els nostres pares, el desenvolupament amb companys a l’escola, etc. Òbviament, té una relació única amb la salut mental. Al final la sexualitat ho és tot, crec que van junts.

La salut mental està de moda?

Sí. Està de moda i quina sort! Ara sembla que tothom va al psicòleg, que només es parla d’això, que es monetitza la salut mental… Però ja era hora de parlar que anem al psicòleg perquè els nostres pares no han pogut, pel tabú, perquè no tenien diners o perquè no tenien l’opció. I ja era hora, perquè ho necessitem.

No només quan et passa alguna cosa, totes les persones necessitem anar al psicòleg en algun moment. Començar teràpia fa un any i mig em va canviar la vida.

Una de les eines de psicoteràpia és el ‘journaling’, que consisteix a escriure i fer quaderns. Tu des de quan escrius? 

La primera vegada que vaig escriure tenia 12 anys i era perquè m’agradava un nen de la meva escola, però que també li agradava a altres nenes. Li escrivia a ell i m’escrivia cartes a mi mateixa dient-me “no passa res perquè no li agradis”. També escrivia quan estava trista i quan anàvem de vacances feia un diari. A partir del 2014, vaig començar a escriure més activament, una mica entusiasmada pel Poetry Slam de Madrid i arran d’una ruptura. En aquell moment em vaig refugiar en la meva escriptura i li vaig començar a donar el valor que té ara. Tot el que escrivia fins aquell moment ho llençava, ho trencava o ho cremava. Després les vaig començar a guardar i a donar-li més valor.

Vas escriure el poema La mesa de mi cuarto. Què hi ha ara a la taula de la teva habitació?

És curiós perquè penso en la taula de la meva habitació de casa dels meus pares. Ara visc amb la meva parella i no tinc una taula a la meva habitació. Tinc una taula a l’estudi, però tinc molts espais que poden ser la taula de la meva habitació. No sabria què dir-te. A més a més, el poema que vaig escriure sobre la taula de la meva habitació feia referència al meu a escriptori, a un espai físic, però tampoc existeix. A casa dels meus pares hi havia una llitera i a baix dormia el meu germà. La taula es treia d’entre mitges. Cada nit havia de desmuntar la taula, així que mai hi havia alguna cosa a la taula de la meva habitació. El poema La mesa de mi cuarto és com una evocació, és com un lloc on diposito afectes i coses materials que m’agraden. És un lloc on em sento segura.

Vas escriure un poema sobre una noia que trucava a un noi que li agradava plorant des d’una cabina de Callao. Què li diries a ella?

Wow! A part de tot el que està al poema, li diria “confia, confia perquè les coses que estan passant després s’assenten i arriben. I passa-t’ho bé, no tinguis tanta culpa”.

Estàs preparant un nou poemari, per quan?

Això diu el meu editor, el meu representant, els meus amics… No et sé dir. Porto treballant en aquest nou poemari des del 2019. Crec que el més segur és que per a finals d’aquest any o principis del que ve. Però ni tinc títol ni he signat contracte, ni res.

En un text que vas escriure a Instagram deies que t’encantava el que senties quan pujaves a un escenari a recitar, però també t’encantava fer xerrades sobre sexualitat, que volies ser actriu… És com que sempre tenim la necessitat d’escollir i tancar-nos portes que semblen inamovibles?

Ho visc una mica així. Sento que tota la meva vida ha estat marcada per fer sempre dues coses alhora. Vaig començar la carrera de psicologia instada pels meus pares, però jo només volia estudiar art dramàtic. Quan van acabar les dues coses de sobte va començar la poesia.

Jo no volia ser poeta o no m’imaginava mai que escriuria un llibre. El que he volgut sempre és ser actriu, treballar com a actriu, però s’està complicant. Al final no acabes de gaudir ni de l’una ni de l’altra. Des de la pandèmia va ser una cosa com de dir “prou, ja està”. Jo sóc més feliç dormint. Sóc més feliç descansant, llegint, fent coses que tenen a veure amb el meu jo, i no tant amb la meva feina, amb produir. Ara m’he deixat triar què vull fer i intentar barrejar totes les disciplines, que al final no deixen de ser una: ser una persona creativa. 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca