El València CF i l’esquerra valencianista

Fa uns dies, el València CF complia el seu 103 aniversari i el pròxim dia de Sant Jordi disputarà la seua final de copa número 18+1 (la no reconeguda davant el Llevant). El club valencianista ha viscut de la mà de la societat valenciana tota la seua història i ha evolucionat amb ella. La seua afició sempre ha sigut un bon reflex de la societat, però, com diu José Ricardo March, “el club sempre camina paral·lel als anhels dels seus patricis”

I és que el València CF com a institució hegemònica i amb una important massa social ha sigut usat pels poders de cada època. I així ho va expressar molt bé Vicent Chilet: “El València fou republicà als anys 30, desenvolupista amb les grans fires i exportacions tarongeres que el dugueren a Europa als 60. Als 2000, fou la imatge de l’eufòria d’una classe dirigent i empresarial amb una avidesa desmesurada. Estes portaren el club a les mans de Peter Lim”. 

El València CF i els desmemoriats

Tot i això, els desmemoriats de sempre, que es quedaren congelats en la Transició dels 70-80. Volgueren construir el relat de que tota eixa història no havia existit: que el València era un club de senyorets i blavers espanyolistes. L’esquerra fusteriana d’aquella època va fer fugina. La que ara governa al País Valencià, hereva de l’anterior, es va posar de costat. El València CF va ser considerat per alguns una qüestió massa frívola i poc relacionada amb el que hauria de ser la intel·lectualitat d’esquerres. Una esquerra valencianista que no ha volgut/sabut entendre el que implica el València CF en realitat en la societat valenciana de hui. Un equip de país al qual li negaren el país tot i arribar a bona part del país.

A nivell europeu, més d’una esquerra i de dos hauria de reflexionar sobre com ha aparegut esta desconnexió entre les classes populars i les classes intel·lectuals d’esquerres. Al País Valencià, més d’un partit i de dos hauria de reflexionar sobre la superioritat moral i menyspreu amb el que certes elits intel·lectuals d’esquerres miren el futbol i en este cas al València CF. Agrade o no agrade, la massa social de militants del València CF és d’unes 40 mil persones i la d’aficionats puja segurament als 100 mil o més. Gent que opina que el València CF no és una cosa banal i frívola, gent a qui el València CF li proporciona eixa dosi de felicitat i emocions setmanals que es necessiten per alçar-se cada dia i enfrontar-se a este difícil món de precarietat i injustícies.

El futbol: la cosa més important de les coses sense importància

Els qui estimem al València CF, sabem que, com deia Arrigo Sacchi o Jorge Valdano (no recorde qui va ser dels dos), el futbol és la cosa més important de les coses sense importància. I precisament perquè ho sabem, no menyspreem les lluites més importants. Tot el contrari! Necessitem de la dopamina que ens dona el València CF per enfrontar-nos a les coses més importants de la nostra vida. Però ho sap això, qui vol el nostre vot, per lluitar per les coses importants? No n’estic tan segur. Sobretot ara que després de 103 anys perilla aquella cosa més important de les coses que no són importants. 

- Publicitat -

La deshonrosa venda protagonitzada per Aurelio Martínez i Amadeo Salvo a Peter Lim ens ha portat a una crisi sense precedents. Una crisi a partir de la qual va nàixer el #LimGoHome per fer fora a l’empresa especuladora Meriton del València CF. Un moviment transversal d’aficionats que s’han associat amb l’objectiu de democratitzar el club al qual estimem i que ens proporciona eixa felicitat setmanal. L’oposició a Meriton, degut a la situació de crisis econòmica i esportiva del club, ha crescut molt ràpid. 

Lim go home: populisme que amaga una baralla electoral

El populisme plana sobre este moviment i com ja ha passat tantes altres voltes amb el València CF, totes les ideologies intenten liderar-les i tal volta traure’n profit. Totes? Sembla que totes no! Dins dels membres del Botànic i el Rialto, Compromís li ha deixat, incomprensiblement, tot el paper protagonista al PSPV municipal de València. Este no ha dubtat en fer-se amb la bandera de la defensa de l’afició i ho utilitza en la seua lluita amb els seus socis de govern.

Que el PSPV-PSOE era un mal company de viatge, era una cosa que sabíem tots. La seua tradició de partit oportunista i voltagabbana, com dirien a Itàlia, provoca que un dia diguen una cosa i l’altre la contrària amb el suport de la maquinària mediàtica. Molt ben regada aquesta, per cert, a base de subvencions de presidència de la Generalitat. Com els gats, ells sempre cauen de peu i en la crisi del València CF, on els valencianistes futbolístics militants veiem un drama, ells veuen una oportunitat per traure benefici electoral. Per això quan vaig vore els moviments de Sandra Gómez per apropar-se a la causa del #LimGoHome, no em vaig sorprendre de res.

On està Compromís?

Però el partit més votat a la ciutat de València no és el PSPV-PSOE, sinó la coalició Compromís. I els aficionats veiem que la postura de la coalició sobre el València i l’ATE del nou estadi és molt blaneta. A banda de modests tuits i el típic postureig de rigor, ningú del partit li planta cara a Meriton i ningú intenta liderar la lluita política contra Peter Lim. El motiu? No ho sé! Però els rumors o els pardalets de Twitter VCF diuen que darrere de la línia del partit sobre el València CF està una persona molt propera a uns del líders de la coalició. 

Però el problema és que esta línia només l’avala el periodista esportiu Julio Insa que blanqueja a l’extrema dreta un dia darrere de l’altre. I com en el #LimGoHome hi ha de tot, també hi ha qui sempre ha acusat a Compromís de catalanistes (no comment). Per a ells, Compromís és una espècie d’entitat venuda als interessos de Catalunya (el de sempre!) i ara a Peter Lim, també. Fins i tot han tret el mem de ComproLIMs! No obstant puga semblar ridícula l’estratègia, estan aconseguint moure a un número raonable de gent. La veritat és que, si jo fora militant i membre de la coalició Compromís, estaria molt preocupat.

Una crítica necessària

En esta segona edició del Botànic, Compromís s’ha allunyat de l’entorn valencianista que sempre l’havia acompanyat. Des de fora detectem una pell molt fina, a l’hora d’acceptar i valorar crítiques de l’entorn. Això és un problema, per això no sé ni com plantejar esta crítica, ja que com m’estime el València CF vull que la coalició reaccione pel bé del club. La coalició ha d’escoltar els aficionats i penyistes, per tant, s’ha d’apropar als aficionats i penyistes, com ho ha fet la seua sòcia de govern Sandra Gómez. La línia d’actuació de la coalició Compromís sobre la difícil situació del València CF no l’ha de marcar un o alguns membres del partit, l’han de marcar els aficionats i penyistes. I això ara mateix no s’està fent. Falta comunicació i falta diàleg.

L’Ajuntament de València hauria de tindre una línia oficial sobre el tema. Els partits que formen el govern, han de fer el seu treball també. No pot ser que l’única veu sobre temes del València CF siga només la portaveu d’un partit. És evident que ella i el seu partit volen que siga alcaldessa i, per tant, utilitzen este problema per aconseguir popularitat i al remat el seu objectiu. Cal més visió i intel·ligència per part del soci majoritari del govern municipal, perquè que no s’oblide que el soci majoritari és Compromís. 

Servir i no servir-nos-en: esta és la qüestió!

Ara bé, s’ha de ser intel·ligent, i no caure en la temptació oportunista de traure benefici electoral amb el València com ja han fet molts altres partits. S’ha de fer servir la famosa frase del pare de Rafa Lahuerta, de que al València CF venim a servir i no servir-nos-en. Els polítics com a servidors públics, també han de servir al València CF. Compromís hauria de fomentar un diàleg horitzontal i raonable des de l’ajuntament amb l’afició i els penyistes. Ja n’hi ha prou de posar els interessos electorals per damunt dels interessos de l’afició!

Si en altres temes com la diversitat, les Falles o la lluita contra la violència de gènere, el soci majoritari del govern de l’ajuntament de València lidera les lluites parlant amb tots tipus de col·lectius… Per què no ho fa amb el futbol, i en el cas que ens toca en este article, amb el València CF? Els aficionats i penyistes som menys importants que la resta de col·lectius municipals? El València CF porta 103 anys en esta ciutat, crec que ja va sent hora que es considere com el que és. Una col·lectivitat que defensa una cosa que no és frívola, perquè en realitat és la cosa més important de les coses que no ho són en esta ciutat nostra.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca