eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Un primer any decebedor

    El 26 de maig, d’aquí un parell de mesos, l’actual govern de la Generalitat complirà el primer any de legislatura. La seva atzarosa formació va ser un de tants episodis, a mitges entre el drama i l’absurd humor dels Germans Marx, en què vam poder contemplar moviments deslleials entre socis de govern, balls públics de bastons a les xarxes socials, i ganivetades entre bastidors, al més pur estil família Corleone, a dins dels mateixos partits, entre i a dins de les mateixes capelletes. Cal recordar que la victòria electoral, amb un inesperat 52% de vot independentista, va anar precedit d’una altra legislatura penosa, en què les forces polítiques independentistes semblava que feien el possible per no guanyar les eleccions i no haver de governar plegats. En aquell moment, el vaig anomenar com a “pànic al 50% independentista”, perquè aquells que viuen relativament bé gestionant les engrunes d’una autonomia decreixent no semblen mostrar intencions de fer cap passa endavant per avançar vers la independència, la República, o per trencar amb l’autocràcia borbònica. En qualsevol cas, els precaris acords, farcits de desconfiança paranoica i deslleialtat publicitada indicaven diverses mesures de control, com ara una revàlida a mitja de legislatura (l’any vinent, en plenes municipals) on s’havia de visibilitzar algun mínim progrés vers la independència.

    Després d’un any de culebrón infumable, és obvi que si en una cosa el govern català és especialista és a desmobilitzar i desmotivar els seus votants. El recent sondeig del CEO reflecteix aquesta tasca. El retrocés entre les persones que votarien afirmativament té a veure, sobretot, amb el fet que amb la política actual d’apaivagament i submissió a l’Estat, el trencament sembla llunyà i poc probable, mentre que és precisament la tensió i la certesa que una classe política va de debò, allò que impulsa el votant que sap perfectament que Espanya no ofereix altra cosa que pals sense pastanagues, repressió política, social i econòmica, atacs a la naturalesa nacional de tot allò que no s’assembli a Valladolid o Múrcia. El capteniment de bona part dels representants dels partits independentistes podrien fer sospitar de tàctiques de guerra bruta en què se saboteja la independència des de dins.

    Mostres de tot això serien, per posar un exemple, una “taula de diàleg” amb tantes probabilitats que arribi com el Godot de l’obra de Samuel Beckett. Una taula de diàleg que, en les vegades que s’ha reunit sembla destinada a humiliar les institucions catalanes, unes institucions que, a més, es deixen insultar perquè ni tan sols controlen el protocol o l’escenografia. Una taula de diàleg que, simplement està fent servir per entrar en una dinàmica de “qui dia passa, any empeny”, una pèrdua de temps i dissipació d’energies. D’altra banda, és més que constatable reiteradament la inconsistència institucional que va permetre de manera fraudulenta, primer la destitució del president Torra, ara la inhabilitació de Juvilà, i ben aviat, com resulta previsible quan jugues amb una judicatura russo-turca, la de la presidenta del Parlament, Laura Borràs (alhora que s’exonera el senyor d’Abu Dabi & family). El mateix passa amb la passivitat indiferent de la causa general contra les més de tres mil víctimes de la repressió política espanyola. Qualsevol partit o formació mínimament coherent hauria d’haver desobeït, desacatat, retirat els seus diputats de Madrid, i si calgués, reunir les institucions a fora del mateix Parlament per mostrar clarament la defensa de la dignitat del país. Tanmateix, aquí sembla que tenim subministrament d’aigua de Vicky per a força estona.

    Ara bé, i des d’una perspectiva estrictament de gestió de l’autonomia, no exageraríem si parléssim d’una incompetència generalitzada i molt ben repartida entre els partits de la coalició.  Sanitat ha seguit una política erràtica respecte el virus, i des de la quotidianitat, és incapaç d’aconseguir un personal sanitari que respecti els drets lingüístics dels pacients. La passió privatitzadora i neoliberal ha fet que la precarietat i els baixos salaris siguin tan estesos que, mentre les infermeres catalanes se’n van a Anglaterra o Suècia, aquí importem de tot arreu persones amb contractes a hores, mal pagades i pitjor tractades que, fins i tot ignoren que existeixi una llengua que es digui català. El caos del gener a les escoles, propiciat per la recerca de la immunitat de grup, no va ser precedida de la necessària sinceritat dels responsables que allò era un efecte buscat. Que l’administració tracti com a adults als administrats entenem que és una obligació. Universitats sembla incapaç de fer respectar la presència del català a les facultats, i  que quan surt el típic pinxo que, en una assignatura on al programa s’explicita que s’imparteix en la llengua del país, acaba dient allò de “es que en español lo entendemos todos”  no ordeni als professors a respondre clarament que s’hi posin fulles. De la mateixa manera, mentre ofega amb burocràcia l’acte més innocent i espontani, per contra, no sigui capaç de controlar màsters de vocació crematística on s’imparteix fum o reciclatge dels graus. Interior tampoc no sap com desprendre’s de la ultradreta infiltrada en algunes unitats destacades per la seva violència. Justícia és incapaç de garantir els drets lingüístics. Consum no té el valor de retirar tots els productes no etiquetats en català i posar les sancions que la normativa permet. I, finalment, Educació ha propiciat, d’acord amb una política que serà objecte de tesis doctorals de politòlegs i experts en comunicació allò que molts temien i que sembla que ara pren forma: la reconquesta del carrer.

    - Publicitat -

    El tema educatiu, amb una setmana de mobilitzacions, sembla molt metafòric. El conseller ha llençat un llumí a la benzina acumulada per anys de retallades, humiliacions i una “transformació” que no resulta altra cosa que una reconversió neoliberal. Aquest mes de març hem assistit a les mobilitzacions més importants des d’abans de la pandèmia (amb excepció de la del 8-M, també excepcional). Aquests dies s’ha pogut percebre que, als catalans, ens agrada el carrer, la protesta, l’agitació, i que el nostre esperit àcrata és capaç de qüestionar el poder, malgrat que s’empari de la bandera. Cambray ha estat una metàfora del que ha representat aquest govern decidit a actuar amb submissió amb els poderosos (que en educació vol dir la Fundació Bofill, el think tank neoliberal a les ordres de La Caixa, al seu torn, a les ordres dels projectes privatitzadors i lowcostitzadors de l’OCDE), i dur contra la ciutadania. Educació pretenia uns nous currículums en què es desposseís d’humanitats i ciències a les escoles per propiciar uns invents fracassats (treball per projectes i àmbits que no disposen cap aval rigorós quantificable pel que fa a l’impacte) i a dissimular el fracàs en base a denominacions orwellianes estil “en procés d’assoliment”. Com que servidor de vostès és boomer, i ja comença a tenir edat per dir les coses sense el seu nom malgrat que això no em comporti molts amics, després d’aquest any, considera avaluar aquest govern entre l’insuficient i el molt deficient.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Guerres de religió

    Emoció i atenció

    Una veritat incòmoda

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca