No fa ni quatre mesos de la seva arribada i ja ens hem hagut d’empassar tota mena de crítiques; desenes i desenes de planes i publicacions que menyspreaven l’arribada de Xavi Hernández i els seus dots com a tècnic a l’elit europea. L’eliminació a la Copa del Rei i a la Lliga de Campions, sumades a la greu situació en la qual es trobava l’equip a la Lliga, feien preveure que la temporada estava més que acabada. Els culers ja pensaven de cara al pròxim any. A la capital gaudien de valent.
Només fa tres mesos i mig després del seu primer Clàssic com a tècnic davant el Reial Madrid a l’Aràbia Saudita a les semifinals de la Supercopa d’Espanya, on va deixar molt bones sensacions, però sense èxit. Però ha arribat la gran prova de foc i, tant l’equip com el cos tècnic, s’han tret l’espina clavada davant l’etern rival. Tres mesos i mig sense perdre a la Lliga i amb un equip reconvertit: Un Busquets i un Piqué imperials, un Araújo colossal, un Eric Garcia doctorat, un Aubameyang golejador, un Dembelé diferencial, un Ferran intuïtiu, i Pedri marcant el ritme del partit. Tres mesos i mig en els quals l’equip s’ha acostumat a golejar, clavant-li quatre gols a l’Atlètic de Madrid, al Nàpols, a l’Athletic Club, al València, a Osasuna. Aquesta vegada s’ha aplicat la llei al Santiago Bernabéu. Poc més a dir. Xavi s’ha estrenat de valent a casa del Madrid i ha contribuït a la història culer a Chamartín després d’altres gestes històriques com les golejades dels equips comandats per Rinus Michels, Johan Cruyff, Pep Guardiola o Luis Enrique.
El Barça ha sabut imposar un ritme alt a la circulació de la pilota, entenent perfectament quan protegir-se amb la pilota i, sobretot, quan accelerar. Tres mesos i mig després, l’efecte Xavi s’ha fet evident i s’ha imposat davant un Bernabéu que ha quedat mut i amb gran part del públic abandonat l’estadi abans d’hora. I és que el Barça venia mostrant símptomes evidents de millora, però faltava confirmar-ho amb una victòria contundent en tot un Clàssic. I això és el que ha fet al coliseu blanc, amb un autèntic partit d’època, guanyant per zero gols a quatre i amb un estil molt definit: El que agrada a Xavi i el que ja van practicar els equips Johan i Pep. Desitjàvem que aquest dia arribés aviat, però ningú creia que tant.
Qui sap si, d’aquí a uns anys, recordem aquesta nit com la de l’inici d’una era històrica. El temps dirà. Ara toca viure el moment, ja que feia massa temps que l’afició blaugrana no gaudia d’aquesta manera. Es guanyarà la Lliga o no; tanmateix, el canvi de rumb és més que evident. L’objectiu, d’aquí a final de temporada, ha de ser el de consolidar aquesta nova trajectòria. L’autoexigència és el camí.