La renaixença

Caldria posar algun renom d’aquells solemnes i pomposos al partit d’ahir. La Renaixença. L’oficialització del retorn. L’enterrament dels malsons. El bany del Bernabéu al líder destacat de la Lliga per part d’una colla d’exdesvalguts va resultar com rejovenir, una visita al passat, als vells temps de felicitat, quan el blaugrana pintava el món de la pilota dels seus colors sota el genial pinzell d’en Messi. Sona a música celestial el fet de presentar noves credencials davant del màxim adversari i, per extensió, del món, anunciant a crits que el malalt ha guarit i allò que semblava gairebé terminal, irreversible, de convalescència lenta i poc soroll ha acabat essent recuperació miraculosa en breu espai de temps. La consagració de Xavi, per cert, just quan havia de confirmar expectatives davant algú de major pes i volada que les peces abatudes a Nàpols i Turquia. I la nit que obre nova temporada d’esperançadores funcions va servir de pas per cremar, com si fossin falles, un bon tou de xerrameques i relats interessats, d’oportunismes d’allò més variat en inacabable repertori que han presidit bona part dels corrents d’opinió patits i viscuts en els darrers mesos. Ja ningú podrà assegurar que no es nota la diferència sense Koeman, l’home de l’infame ‘és el que hi ha’. També s’amagaran aquells que tant recelaven de tot, dins i fora de les mateixes trinxeres culers. Si, es pot sortir del City sense portar els peus per davant com en un ‘rigor mortis’, només pel fet de voler venir o tornar a Barcelona, segons sigui el cas d’en Ferran o el d’Eric, autor d’un excepcional partit que l’hauria d’eximir per sempre més de qualsevol dubte.

No, tampoc s’han de jubilar les restes de la vella guàrdia, ni s’arrosseguen ni són encara història quan juguen ben portats i tenen clar quin paper els hi toca representar en l’orquestra, un cop recuperada la partitura perduda. Després d’una excel·lent arrencada dels dos contendents, podíem apreciar que Xavi havia encertat en la preparació del matx prioritzant Araújo i el mateix Dembélé, de qui igual acabarem certificant el prodigi de veure’l rendir tal com exigeix l’elit del seu ofici. Cinc anys d’espera fins que ha entès, al·leluia, què s’espera d’ell. Veure’l convertit en un extrem incisiu i vàlid suposa una de les majors sorpreses dels últims temps en aquest peculiar planeta del futbol que, malgrat tot, acostuma a guiar-se per la lògica.

Amb pressió, possessió i espais per circular, s’imposava gradualment el Barça i si no hagués estat per l’exhibició d’envergadura de Courtoishaguéssim viscut un d’aquells exagerats marcadors per a la història. Passada la mitja hora de joc, repassem-ho amb delit, l’equip havia gaudit de set ocasions de gol mentre reduïa el Madrid al caos, desordenat, impotent, incapaç de presentar una mínima batalla en el tauler estratègic, on va ser humiliat sense resposta. Alguns hi voldran veure el proverbial punt d’inflexió i altres començaran a somniar. Simplement, el Barça ha tornat, ha renascut finalment de les seves cendres com l’au fènix i ho ha fet en temps rècord no imputable a, únicament, qüestions de simple fortuna. Per fi es compta amb els ingredients justos i necessaris per a l’elaboració del menú que mereix l’alçada del club i no parlem només del vestidor. Ha estat prodigiós, . Tant, que el barcelonisme es va passar quaranta minuts reclamant el cinquè gol que no arribaria per arrodonir del tot la felicitat que proporciona la força dels símbols. Moralment, el 0-4 no té preu i només precisa de continuïtat, seguir amb el mateix criteri. Continuar endavant amb la convicció mostrada en els darrers mesos, un procés que ens ha deixat bocabadats.

I de la resta, pinzellades gens secundàries. Mai l’anomenarem ‘clàssic’ com a lema de venda, renom de màrqueting, signe de l’estúpida postmodernitat que pinta els blancs de negre i ens desa el blaugrana a l’armari. Si algú vol sentir-se cofoi de lluir la senyera al Bernabéu és que, perdudes les batalles importants, ens conformem amb minúcies simbòliques, engrunes insignificants. En cas de precisar tòtems on aferrar l’esperança i abonar la confiança, res com un 0-4 i el bany d’anit. El barcelonisme es pot felicitar per tornar a on ser on era quan res, fa quatre dies, pronosticava un miracle semblant.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca