Cruyffisme o barbàrie

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Fa una colla d’anys que un sector del barcelonisme repartit a parts iguals entre els més conservadors de la casa i els més radicals – allò dels extrems que es toquen – va començar a fer bandera de l’obra de Josep Lluís Núñez, arribant a sintetitzar la seva admiració pel constructor en la sentència “Nuñismo o barbárie”. En castellà, òbviament.

El motto pretenia sintetitzar una filosofia basada en l’hiperlideratge de l’expresident, en el seu treball incansable pel club (?), en allò que ens deien de “sort en teníem d’ell que defensa i protegeix al Barça a Madrid” (?), i tota la pesca. Era ell, o la destrucció. La desaparició. El caos. Barbàrie.

No van entendre mai que tot aquell castell de balanços positius, números pomposos i fitxatges rutilants, no va aguantar-se fins que va arribar un senyor – gairebé a la desesperada – com a últim escut abans que el poble girés l’esquena contra el mandatari, i va posar ordre als fonaments de la casa: el terreny de joc.

Va ser Cruyff qui va regalar anys de mandat a Núñez amb el seu mètode triomfant, amb la seva filosofia, establint el què i el com al terreny de joc. La guerra d’egos fomentada pel president va acabar evidentment amb l’acomiadament de la baula més feble de la cadena de comandament. El president va ser incapaç d’entendre que ell era comparsa i no protagonista, que l’equip era la veritable palanca que accionava la maquinària de la transcendència trencant les regles del joc, fent el que mai abans s’havia vist fer sobre la gespa.

El president Núñez no va saber veure que aquell era el camí de l’èxit perquè estava convençut que ell era l’èxit. Cruyff ens va ensenyar la fórmula amb les eines i mètodes de l’època, va teixir una xarxa de coneixement que va atrapar a tota una generació, amb alumnes avantatjats com Guardiola i d’altres una mica més justets. Més heroics, potser, però més justets.

Guardiola, precisament, és el protagonista del segon capítol d’aquesta (de moment) trilogia cruyffista. Criat amb Cruyff, perfeccionat de manera autònoma formant-se arreu del món, va excel·lir en la millora del model, en la cerca de solucions adaptades, de nou, a les eines i mètodes de l’època. I va fer-ho al terreny de joc que és on es guanyen i es perden les batalles en això del futbol.

El de Santpedor va crear un nou paradigma futbolístic redefinint fins a on es podia arribar amb una concepció del joc, amb una manera d’entendre’l coral i proactiva, des de l’estudi, el treball, la capacitat tècnica i l’esforç col·lectiu. També des de l’exigència física i mental del futbol contemporani, sí.

- Publicitat -

De nou, un president intrusiu i que per alguna raó que se’ns escapa es va pensar que tot allò era seu, va acabar cancel·lant el show. Creient-se que ell en sabia més i que podia fer i desfer sense la ment privilegiada que havia agafat el garbuix del 2008 i l’havia convertit en el millor equip de la història fins aleshores, va deixar-lo sol quan calia ser allà a primera a fila. No al costat, sinó al davant. Va esgotar-lo, va negar-li tot el que es podia negar, fins que va plegar.

Tot aquest petit repàs ve a tomb d’un missatge que vagi rebre ahir a la nit d’un amic: “Gràcies, Johan; gràcies, Pep, gràcies, Xavi”, que sintetitza a la perfecció el camí marcat, com ho van intentar fer aquells del “Nuñismo o barbárie”.

Ahir vam gaudir del principi d’una nova simfonia com feia anys que no gaudíem. El futur és esperançador i estem tots els culers carregats de ganes i il·lusió, que són combustibles tan necessaris com el talent i la preparació. Seguim amb el llast del desastre perpetrat durant els últims cinc anys, però qui sap si això d’ahir, aquest abús gairebé delictiu al Bernabeu, és el principi de la continuació.

Algunes coses, però, si que les sabem.

El que ens dona vida esportivament és el camí cruyffista que un dia vam escollir a la desesperada i que va resultar ser l’encert més gran dels nostres prop de 125 anys d’història.

El mateix camí que vam triar el 2008 quan estàvem poc menys que desorientats i se’ns presentava la pastilla vermella o la pastilla blava.

El que hem triat recentment, tot i l’absurda tossuderia de mirar cap altres opcions, posant-nos en mans de qui semblava obvi que havia de liderar aquest tercer capítol que ahir va donar el tret oficial de sortida i que no sabem on ens portarà, però amb qui sí que sabem que viatjarem en una carrossa daurada.

Aquest és el camí, stick to it que diuen els saxons. No calen aventures, no calen estridències. Acompanyem-lo d’excel·lència als despatxos, donem-li suport sense fissures, posem tant talent a les oficines com el que tenim a la gespa. Deixem que flueixi el cruyffisme amb els mètodes i eines que l’època ofereix, i arribarem lluny gaudint del trajecte. Potser no tan lluny com Guardiola, però si com Rijkaard. O potser no tan lluny com Cruyff però si com Luis Enrique. O potser sí. Hi ha variants, variables i variacions; tanmateix, el pentagrama sempre és el mateix i l’afinació també.

A veure si la tercera és la bona i aprenem la lliçó: “Cruyffisme o barbàrie”. En català, òbviament.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca