Hongria ja ha acollit més de cent mil refugiats ucraïnesos a les seves fronteres de Záhony i Berégsurany.
Un èxode mai és agradable de descriure, i menys encara, de viure en primera persona. Tanmateix, és la nostra responsabilitat com a periodistes fer la motxilla i anar a les fronteres a donar veu a totes aquelles persones que fugen de les bombes. Ja són tres les setmanes de cruenta guerra que pateix el poble ucraïnès. Záhony és l’últim poble ubicat a l’extrem nord-est entre Hongria i Ucraïna. Havia escoltat a diferents mitjans que Hongria era el segon pas fronterer més transitat del conflicte després de Polònia, així que decideixo anar-hi sense miraments. A la segona setmana del conflicte són 85.000 els refugiats que posen rumb a Budapest, la capital del país.
El cel és plomís, el xirimiri és constant, i el degoteig de famílies trencades no s’atura a les estacions de tren i les carreteres. Només arribar no sé què em trobaré. Sis del matí i cap ànima als carrers de la petita localitat hongaresa. A l’altra banda, ja a Ucraïna, el què em trobo són cues de cotxes fins el punt que la meva vista els perd. Em dirigeixo al pavelló municipal, una mena de centre cívic on cada nit s’allotgen entre tres cents i cinc cents refugiats que travessen Ucraïna en tren. Ja són les vuit i comencen a sortir persones del centre direcció l’estació de Záhony. Nens i nenes amb la joguina que han triat com acompanyant en aquest viatge desconcertant. Mares amb bosses i maletes que no tanquen. Homes decidits a agafar el primer ferrocarril cap a Lviv i Kyiv per defensar el seu país de l’invasió russa.
—No som persones sense res, no volem marxar, tenim una vida a l’altra banda de la frontera que no volem deixar enrere. Ho tenim tot a perdre.
L’estació comença a omplir-se a primera hora del matí. El primer tren arriba amb més de vuit hores de retard de Lviv. Els adults tracten de calmar els seus fills com poden. Molts no deuen entendre per què han de marxar de casa. Hi ha gent de totes les edats. També joves estudiants que no volen agafar un rifle perquè no creuen en la guerra. com una manera correcta de resoldre els conflictes. Altres que ja eren migrants residents a Ucraïna i havien fugit de conflictes a l’Orient Mitjà i que veuen com la seva història es repeteix. La guerra acaba amb tot, però mai amb el desig de viure.
A l’estació arriben constantment furgonetes plenes de material sanitari, aliments i joguines pels més petits. Voluntaris i voluntàries locals ofereixen cafè i brou calent pels que arriben. Una solidaritat mai vista a l’Europa moderna. No em sorprèn l’admirable acció humanitària que està fent Europa amb els refugiats ucraïnesos. L’ésser humà no sempre actua de manera reprobable, també amaguem estima pels altres. És una mena de frustració la que m’envaeix quan penso: per què no podem mostrar la nostra millor versió amb els milers de refugiats subsaharians i sirians que any rere any arrisquen les seves vides per creuar la frontera del Mediterrani, la més mortífera del món? Per què no sancionem els Estats Units, Anglaterra o França amb la mateixa duresa pel finançament indirecte de la sagnant guerra del Iemen? Em provoca calfreds que la comunitat europea només miri pels seus.
—El tracte no és el mateix pels ucraïnesos que per nosaltres— assegura convençut en Driss. Ell, juntament amb dos amics, tots ells d’origen marroquí, residien a Kyiv com a metges.
—Es dóna molta més prioritat als ucraïnesos que a les persones negres, per exemple—. Hem vist gent colpejada per la policia polonesa, però cap d’ells era blanc. Ha mort gent a les cues.
Com en Driss, molts han tractat sense èxit travessar a la Unió Europea per la via polonesa, així que han decidit dirigir-se a la frontera d’Úzhgorod i Záhony quan veien les dificultats a les què s’havien d’enfrontar com a migrants. En Driss és un home provinent del Marroc i ha creuat fins Hongria amb dos amics i companys de professió. —Parlo espanyol—, em diu. Vull narrar l’excès de dificultats que trobem els migrants en aquest èxode, unes dificultats que si ets europeu, t’estalvies.
Una de les imatges més impactants d’aquesta experiència ha estat, sens dubte, la del primer ministre hongarès Viktor Orban en la seva visita al centre de refugiats habilitat a Berégsurany, l’altre pas fronterer situat més al sud. Va ser ell qui fa dos anys va tancar les fronteres d’Hongria i qui va conduir de manera il·legal els refugiats sirians cap a Belgrad. Una vulneració flagrant de la legislació internacional en matèria d’asil. Ara, ha canviat el parer, i acull amb els braços oberts qualsevol persona que fuig d’Ucraïna, inclòs qui prové de tercers països. Es tracta d’una estratègia que tant els simpatitzants com els dissidents de l’autòcrata encara no comprenen. Si més no, es tracta d’un exercici de política exterior per fer-se respectar i fer un rentat de cara a ulls de la Unió Europea.
Aquesta guerra ha despertat la vessant més solidària dels últims temps a Europa, així que hauria de servir com aprenentatge per continuar amb la mateixa dinàmica a les fronteres del sud. Mirar cap una altra banda seria, si més no, vergonyós com a comunitat. De vegades sembla que oblidem el significat de les paraules llibertat, democràcia i solidaritat, prostituint-les en bé dels nostres propis interessos geoestratègics i polítics. Ucraïna ha fet aflorar la nostra hiporcresia com mai abans, així com la islamofòbia i el racisme que portem segellats en les polítiques migratòries dels últims deu anys.