Mentre remeno entre les prestatgeries de la biblioteca, em topo amb un recull de textos d’Emilie Pine. Buscava un llibre breu perquè porto una època llegint uns quants totxos i aquest passeig bibliotecari em va portar als seus Apunts personals (L’Altra Editorial, 2020), un llibre que coneixia, tot i que sempre passava per alt. Aquesta vegada m’hi aturo. Primer, em captiva la coberta, il·lustrada per Muhammed Salah —aleshores encara no sé que aquesta acció de treure’s el jersei prendrà tot el sentit. Després, la sinopsi: “un recull d’assajos poderosos i brillants sobre què vol dir i què suposa ser una dona”. Fletxa al cor. Decideixo agafar-lo en préstec perquè l’ànima i la raó coincideixen que no puc fer una altra cosa.
I aquest mateix dia m’hi submergeixo. El viatge a bord dels Apunts personals dura quatre dies molt intensos en què acumulo sensacions de tota mena: ràbia, tristesa, tendresa, alguna alegria, empatia i, sobretot, admiració. Sempre he sentit admiració per algú que decideix despullar-se —vet aquí el significat de la coberta— i compartir moments tan íntims de la seva vida amb una serenitat i una enteresa envejables. Vaig tenir una sensació semblant amb el relat de Tara Westover a Una educació, un testimoni colpidor que també us recomano molt. No tinc cap dubte que, abans de tot això, l’autora ha passat per un procés i un treball molt profunds de recerca d’identitat i cures perquè aquesta manera tan autodestructiva de mostrar-se només és pròpia d’algú que és molt conscient de la seva vulnerabilitat i de la dificultat que suposa encaixar en un món que no li està fet a mida. Tot plegat, em sembla d’una generositat desbordant i jo, com a lectora, acullo l’autora irlandesa amb tota l’empatia que soc capaç d’aflorar.
L’Emilie Pine és una dona que sobrepassa els quaranta i, malgrat ser encara jove, n’ha viscut de tots colors. Començant per una adolescència marcada per les drogues i un trastorn alimentari, passant pel rebuig d’un cos que castiga massa, fins a arribar a una desitjada maternitat que no arriba i l’enfonsa, amb dosis de violència obstètrica pel mig que indignen i estremeixen. El pare, sempre absent, alcohòlic i moribund, tampoc li posa les coses fàcils. I la germana, que s’ho mira des de la rereguarda, sembla un bri de llum entre tant dolor i tanta foscor. Enmig de tot aquest patiment, encara té prou força per revelar-nos violències masclistes, agressions i abusos que l’han empetitit i que ha viscut en el més absolut silenci. Fins ara.
Una de les grans virtuts del llibre és, sens dubte, la perspectiva de gènere i feminista amb la qual l’escriptora enfoca tots els seus pensaments i reflexions: ser dona l’ha condemnat a viure totes aquestes experiències des d’un racó. L’Emilie sembla que busqui respostes però, en realitat, no deixa de fer-se preguntes. La culpabilitat és un sentiment que l’ha acompanyat sempre i després de molt de temps sobrevivint a aquesta culpa, mastegant-la i digerint-la com ha pogut, entén que la por no és intrínseca, li ha estat imposada perquè les dones “no van néixer amb aquestes pors. No van néixer sentint-se inferiors. Els ho van ensenyar”.
Pine concep l’escriptura com una teràpia. “Escriure”, diu, “és una manera de processar —i posseir— pensaments i emocions, una manera de transformar el dolor en una cosa que valgui la pena”. Hi afegeix, a més, que vomitar paraules, verbalitzar el dolor i posar-li nom, li serveix per reivindicar totes aquelles parts d’ella mateixa que fins aleshores havia negat del tot. I crec que passar per aquest procés de mostrar-se al món, de catarsi, la dignifica i l’honora.
Sens dubte, els seus textos, sempre fets des de la veritat més fonda, són reveladors i posen els pèls de punta. Certament, no dona respostes concretes, però sí que té el poder d’acompanyar. És una mena de refugi i, alhora, una alliberació per a l’autora, però també per a qualsevol de nosaltres que s’hagi ofegat en la solitud i la desemparança. D’això no se n’ha escapat mai ningú, per això crec que és un llibre magnífic a tenir en compte.