L’Albert és un nen de vuit anys molt espavilat. Té uns ulls molt grans de color verd. Tothom li diu sempre que té una mirada molt bonica. Fa un parell d’anys els seus pares es van separar i l’Albert va anar a viure amb la mare a Vilavella de les Monges.

El seu pare és un home que sempre està capficat. L’Albert no entén per què sempre es queixa del seu cap. El pare diu coses com ara “el meu cap ha tornat a arribar tard”, “avui el meu cap ha marxat i ens ha deixat molt de merder a l’oficina”. L’Albert troba que el seu pare sempre duu el cap ben posat! Però, bé, els adults sempre costa una mica d’entendre’ls.

La mare té una feina dedicada als altres; és infermera. Treballa a l’Hospital Municipal de Vilavella de les Monges. A l’Albert li encanta que tingui aquesta feina perquè sempre que cau, anant en bicicleta o patinet, la mare el cura molt bé. Sempre li posa molts esparadraps i a l’hora del pati pot explicar la trompada als amics!

L’Albert i la seva mare viuen en un pis senzill, però amb totes les comoditats. Durant un temps li hagués agradat tenir un germà, però ja se li ha passat. Ara ja s’hi troba bé sent només la mare i ell. Potser li agradaria tenir un gosset, tot i què els adults sempre li recorden que un gos és molta responsabilitat.

L’habitació de l’Albert dona a una avinguda força gran. És una d’aquelles avingudes amb molts cotxes i semàfors. Però a l’Albert ja li agrada fixar-se en els cotxes i les motos que passen.

Des del primer dia que la mare li va dir que aquella seria la seva habitació, que mira per la finestra amb delit. Des d’aquell moment li crida especialment l’atenció un arbre amb un tronc amplíssim i unes branques fortes i llargues. No sap de quin tipus és, però li sembla ben estrany que hi hagi un arbre de tants anys al mig d’una avinguda amb tant de trànsit.

Dia rere dia, quan surt de l’escola, s’enfila amb l’ajuda de la cadira de l’escriptori per mirar per la finestra. Hi ha dies que s’hi fa una filera de vehicles llarguíssima i tothom sembla estar de molt mal humor. Sent com els conductors toquen els clàxons i veu que fan gests amb les mans, aquell tipus de gests que la mare li diu que no ha de fer.

Però el que realment té sorprès l’Albert és que ningú sembla adonar-se de l’arbre tan immens que hi ha a l’avinguda. La gent que s’hi passeja a peu va parlant o mirant la pantalla del mòbil i n’hi ha que van tan a correcuita que sembla que hagin d’ensopegar.

Així que l’Albert ha decidit adoptar l’arbre! Com que no podrà tenir mai un gos i el tema del germà està descartat, per què no adoptar un arbre gegant i preciós al qual ningú fa ni cas?

El primer pas és posar-li nom, pensa l’Albert. Ràpidament en troba el més adequat; l’arbre es dirà Verdet. Quan l’Albert torna de l’escola, puja ràpidament a l’habitació per explicar-li al Verdet tot el que ha fet durant aquell dia. Viuen en un tercer, així que té les fulles del Verdet just a l’altura ideal per parla’ls-hi a cau d’orella.

A l’Albert li sembla que l’arbre l’escolta perquè ha notat que les fulles d’en Verdet estan més boniques i brillants d’ençà que l’ha adoptat. L’Albert explica a la mare les seves peripècies amb en Verdet. Fins i tot li pregunta si pot sortir al carrer amb la regadora a regar-lo. La mare tampoc se n’havia adonat de la presència de l’arbre! I es queda embadalida amb la mirada tendra del seu fill.

“No creus que un arbre de tants anys hauria d’estar més ben cuidat, mare?” I la mare no sap gaire què contestar-li. Així que l’Albert hi insisteix: “Sí, mare! Almenys la gent podria adonar-se’n que hi és!”

La mare no sap gaire com acontentar el seu fill, però s’adona que en Verdet deu tenir cent-cinquanta anys pel cap baix i pensa que potser sí que l’ajuntament hauria de catalogar-lo com a arbre especial pel poble.

Així doncs, l’Albert i la mare preparen una carta per l’alcaldessa. Li expliquen que l’Albert s’ha adonat com n’és d’important en Verdet i que li agradaria que la gent també s’adonés del regal que tenen els veïns de Vilavella de les Monges.

L’alcaldessa tarda tres mesos a contestar, però els hi diu que prepararan una placa commemorativa per en Verdet. A més, faran una petita festa d’inauguració de la placa per assabentar tots els veïns de la presència d’en Verdet.

El dia de la inauguració no hi van gaires veïns, però. L’alcaldessa s’excusa dient que té un assumpte familiar i en el seu lloc hi va el regidor de Cultura. Però per l’Albert tot això no és gens important perquè ara hi ha una placa daurada a terra, al costat d’on comença el tronc enorme d’en Verdet, que hi posa:

“Verdet, més de 150 anys netejant l’aire de Vilavella de les Monges”

Desprès de la inauguració de la placa, l’Albert segueix enfilant-se a la cadira de l’escriptori per parlar amb en Verdet! De tant en tant, veu que la brillantor daurada de la placa instal·lada a terra crida l’atenció d’algun vianant. Els vianants llegeixen la placa i ressegueixen amb la mirada l’arbre fins al cel. Alguns fins i tot posen la mà en el tronc. La canalla que passa juga a intentar abraçar tot el tronc amb els braços.

L’Albert està content per en Verdet. D’ençà que li fan cas que li broten fulles i branques noves. L’arbre està més bonic i sembla més content!

L’Albert pensa que en Verdet és com la gent. Si no ens miren i no ens sentim estimats, ens pansim. Per això ara l’Albert truca al seu pare cada dia i li recorda que l’estima i que té un cap molt bonic i posat al seu lloc.

A qui trucaràs tu?