L’eufòria s’ha apoderat del Camp Nou. El Barça de Xavi ha recuperat l’esperit guanyador d’un equip i una afició que semblaven a la deriva, sense ànima i, sobretot, sense il·lusió. La il·lusió que ha recuperat la parròquia blaugrana veient com els fitxatges funcionen, com el joc torna a agradar, com els joves creixen partir rere partit i com, en definitiva, el Barça torna a semblar el Barça.
Aquest optimisme s’ha instaurat sobretot en els últims dos mesos, en els quals el Barça no coneix la derrota. L’última desfeta data del vint de gener, a San Mamés en els vuitens de la Copa del Rei i després d’una pròrroga, mentre la darrera derrota lliguera és d’abans de Nadal, en el tercer partit amb Xavi a la banqueta i davant un Betis llançat. Des d’aquell 4 de desembre l’equip sembla un altre i, tot i alguns entrebancs com el del Galatasaray de dijous passat, els jugadors i l’equip tècnic mostren una convicció molt enyorada a can Barça.
El problema del Barça actual són els objectius. Una part de l’afició blaugrana viu en un constant “i si…” respecte la Lliga, apuntant que “i si es guanya el diumenge al Bernabéu” o “i si comptem tots els partits per victòries d’aquí a final de temporada” o “i si el Madrid nota la ressaca europea”. Xavi Hernández ja es va encarregar de tancar aquests condicionals i centrar-se en l’objectiu central que, malauradament, és el més realista d’aquesta temporada: classificar-se per la Champions del curs vinent. El de Terrassa va afirmar després del partit contra Osasuna, acabat 4-0, que “la Lliga està molt difícil, amb total sinceritat. Fins i tot guanyant al Bernabéu”.
Una galleda d’aigua freda, una lliçó de realitat o, simplement, un exercici de posar la raó per damunt del cor. Tot i la millora de l’equip en els últims mesos, l’herència rebuda és tan nefasta a nivell de joc i resultats que el Barça no es pot ni plantejar arribar a disputar la Lliga aquesta temporada. Així i tot, tot i prioritzar la raó, el cor també juga. I molt. El Barça necessita guanyar diumenge, no només per seguir en posicions de Champions i estar més a prop del seu objectiu real, sinó també pel que significaria per l’equip una victòria al Bernabéu. Si el partit de Supercopa contra els blancs ja va servir per veure que el Barça podia tornar a competir contra ells, el Clàssic d’aquesta setmana ha de servir per veure que el Barça els pot tornar a guanyar.
No obstant, els culers tenen abans una altra “final”. La tornada dels vuitens de final de l’Europa League al camp del Galatasaray, una competició que cap jugador blaugrana volia jugar però que, a hores d’ara, és l’altre objectiu de Xavi. Guanyar un títol europeu, a banda de significar la classificació automàtica per la Champions, mai podria convertir-se en una mala notícia. Per tant, el Barça afronta quatre dies en els quals els objectius del seu entrenador es poden confirmar, augmentar o, per altra banda, poden caure.
Galatasaray i Madrid, per tant, poden convertir-se en dos nous punts d’inflexió en una temporada que és històrica en aquest aspecte. El Barça de Xavi ha tingut més punts d’inflexió en quatre mesos que tot l’equip en l’última dècada però, com el mateix entrenador ja va reconèixer, el punt d’inflexió definitiu arribaria amb un cúmul de punts d’inflexió. És a dir, amb una ratxa consecutiva de victòries i bon joc. El Barça està en aquest camí. Té una doble oportunitat de luxe per trobar l’equilibri perfecte entre el cor i la raó i que es deixi de parlar de punts d’inflexió per tal que es parli, de nou, només del Barça.