eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Aragonès, Cambray i el Peak-Oil de la paciència

    Aquest cap de setmana passat, ERC va celebrar una de les seves conferències nacionals que, si bé haurien de servir per orientar la trajectòria política del partit, cada vegada semblen més una mena de ritus de cohesió tribal en una situació d’incertesa política. I, efectivament, per molt que les enquestes refermin la condició de partit majoritari entre l’independentisme, qualsevol observador amb una mínima capacitat analítica és conscient que els sondejos no amaguen una sensació de fragilitat i d’erosió de la paciència d’un independentisme que ja ha vist de tot, i que manté el suport electoral perquè l’alternativa unionista resulta molt pitjor.

    Aquest març podria considerar-se com a horripilis per al principal partit independentista. La fotografia del president Aragonès a prop de l’aporellista Borbó en el Mobile World Congress ha fet molt de mal. Es pot entendre la necessitat de mantenir les formes. Potser no era qüestió d’estampar-li un pastís de nata al monarca espanyol (tot i que hauria estat tot un detall), tanmateix, el fet de no haver protagonitzat cap acte hostil, ni que fos un incident protocol·lari contra un enemic declarat del nostre país representa l’enèsima humiliació dels republicans que confien en l’arribada d’una taula de diàleg com qui espera Godot. Diumenge (escric aquest article dissabte) hi ha prevista la participació del president de la Generalitat a la conferència de presidents autonòmics. Això, tècnicament, se’n diu retornar capcot a la cleda de l’autonomisme, posar-se a l’alçada de comunitats artificials com La Rioja o Cantàbria, i acceptar la condició de la Generalitat de ser un zero a l’esquerra. I no s’hi val això de no participar en la recepció amb l’aporellista coronat (fet equivalent a “m’emprenyo i deixo de respirar”), sinó que s’ha perdut una bona oportunitat de fer evident que som una nació. Oferint-me de guionista gratis, hagués suggerit al president que, emparant-se en la impossibilitat d’assistir per una important calçotada a Valls, enviés al més inútil dels subsecretaris de la conselleria, presentat amb una samarreta amb la cara de Pablo Hassel, per muntar un numeret tant desagradable com necessari per humiliar una conferència que té la utilitat única d’humiliar els catalans.

    Ara bé, qui més s’ha lluït en aquestes darreres setmanes ha estat un dels homes forts del seu gabinet, i teòricament amb més recorregut polític, el conseller d’educació González-Cambray. Incorrent en el mateix error que el seu predecessor, l’Ernest Maragall, ha aconseguit posar-se en contra el conjunt de la comunitat educativa. Maragall, el candidat que es passeja per l’ajuntament com els fantasmes de “El sisè sentit”, i, per tant, encara no és conscient que aquella batalla de 2007-2010 contra els docents el va convertir en un cadàver polític, potser li hauria d’haver advertit que la cartera d’educació és la més desagraïda de totes, especialment si el titular es creu més llest que un col·lectiu que li pot doblar i triplicar els seus títols, coneixements, cultura i experiència de gestió. Tanmateix, la seva proposta unilateral i desconsiderada d’avançar el calendari educatiu, ha estat un error antològic. No tant pel fet en si, sinó perquè el ressentiment acumulat per dècada i mitja de retallades, innombrables humiliacions, ordres kafkianes, dos anys d’escola pandèmica i cartetes inoportunes sembla haver despertat la bèstia.

    És probable que, inicialment, busqués un enfrontament directe amb els sindicats docents. Aquesta va ser una tàctica assajada per Margaret Thatcher mentre era ministra d’educació (1970-1974), i posteriorment, primera ministra (1979-1990). La seva inflexibilitat –era coneguda com a “la dama de ferro–, la va portar a rebre l’aplaudiment dels sectors més conservadors del país i, a la vegada, a trinxar, primer l’educació pública, i posteriorment la societat en general i l’economia productiva britànica en particular. Resulta ben curiós que, en la seva etapa de ministra va fer un gran esforç per carregar-se les Grammar Schools, establiments educatius exigents per facilitar la igualtat d’oportunitats de la classe treballadora, mentre que imposava les Comprehensive Schools, escoles inclusives en la traducció, que a la pràctica, es va traduir en un aprofundiment dràstic de la segregació social i les desigualtats. L’aplicació dels nous currículums i la pràctica (teòrica) de l’escola inclusiva, el desembarcament de Normandia que ha fet la Fundació Jaume Bofill (un llop neoliberal amb pell de xai pedagògic) estan buscant els mateixos efectes, això sí, adobats d’una retòrica progressista. I no, als docents no els agrada que els prenguin el pèl, i comença a adonar-se que les propostes de “transformació educativa” no és altra cosa que una reconversió industrial thatcheriana que, en el fons, no resulta altra cosa que el desballestament de l’escola pública.

    - Publicitat -

    Ara bé, el pitjor de tot plegat, és que d’acord amb una política comunicativa que, a còpia de relats publicitaris i cartes de retòrica benintencionada, la cosa se li està escapant de les mans. Primer va ser el Consell Escolar, ofès amb raó perquè se’l saltés com a requisit previ per modificar el calendari –i que ha aconseguit unir en contra seva sectors educatius, econòmics i socials amb interessos aparentment contradictoris–. Després, han estat les direccions dels centres, a les quals se’ls ha tractat de seduir (més aviat, arrossegar-les vers el costat fosc de la força), mentre paral·lelament se’ls escamotegen recursos, s’incompleixen sistemàticament les promeses, i se les deixa tirades davant els cavalls dels enemics de la immersió lingüística. I, finalment, la torna del populisme educatiu: l’apel·lació a les vacances (i suposats privilegis) dels mestres. Uns mestres que, per cert, han perdut una mitjana de cinc-cents euros mensuals de poder adquisitiu, han vist incrementar una mitjana el vint per cent de la seva jornada laboral (sovint a còpia de tasques burocràtiques inútils) i se’ls ha desbordat l’escola d’alumnes diversos de famílies empobrides (un creixement d’un 31%) i problemes de gestió inassumible. Després d’haver mantingut en condicions extremes les escoles obertes (a un preu humà encara per determinar), que vinguin a tractar de manipular l’opinió publicada contra el professorat ha estat el que ha vessat el got d’un ressentiment acumulat durant anys i panys.

    Sembla que les vagues convocades durant les setmanes vinents tindran un seguiment i una repercussió molt superiors al que podria esperar-se inicialment. El run-run, amb claustres autoorganitzats, juntes de directors revoltades, grups de whatsapps i telegram d’instituts emprenyats, autobusos noliejats, pot arribar a ser molt potent. Potser el tret de sortida d’una ira social creixent, no contra l’aporellista Borbó, sinó contra qui envia els mossos a protegir el fill de l’inviolable d’Abu Dabi. El llumí encès des de la conselleria d’educació per humiliar els mestres pot prendre la forma d’un incendi estès desordenadament, afegint nous sectors ressentits, especialment en un context en què la incertesa de la guerra d’Ucraïna, la inflació desbocada, i la necessitat catàrtica de recuperar el carrer després de dos anys d’estrènyer la mascareta, pot haver estat un còctel explosiu. I, no oblidem que els mestres i professors, matriu de la societat civil organitzada, motor de l’organització subterrània del Primer d’Octubre i foguejats en les mobilitzacions del tsunami democràtic, pot propiciar un aiguabarreig en què els greuges professionals acumulats s’acumulin en passar comptes contra, en termes de Lluís Maria Xirinacs “la traïció dels líders”.

    El govern, i especialment la seva part més responsable, ERC, ens ha instal·lat en una era de les decepcions, amb una paciència que sembla haver arribat al seu Peak Oil. Per recordar aquest estrany concepte, el Peak Oil seria aquest moment en què l’extracció de petroli sigui sistemàticament inferior al seu consum. Aquí la paciència s’esgota més ràpidament que l’esperança.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca