Disparar les expectatives

Entre els incomptables aspectes que mai no acabarem d’entendre del futbol, hi figura en lloc destacat aquesta propensió als extrems, a disparar expectatives, a anar de blanc a negre sense matisos per un simple matx. L’altre dia, un bon coneixedor de la casa i el model com Domènec Torrent va parar excel·lents paranys a l’equip i el nou Barça, aquell que semblava imparable segons els eufòrics de torn, hi va caure de quatre grapes. Quan saps com t’enverinaran, prepares l’antídot, tan simple com això. I de cop, la botifarra per terra. El neguit d’imaginar el partit de tornada a ca l’Erdogan oblidant que tenies gola avall la consecució de l’Europa League en passeig militar i el calfred de recordar que, tres dies després, apareix el Maligne a l’horitzó. Si algun dia tenim el detall de recordar aquests ensenyaments bàsics, igual serem més prop de trobar la pedra filosofal. Dit sigui pensant en aquells que ho fien absolutament tot al fitxatge d’Haaland, amb la barbaritat de cost que suposarà i sense reparar en que l’economia del Barça continua en situació de sota mínims, incompatible amb fer volar aquests coloms que semblen ocellots, de tan grossos. De moment, Laporta refreda el soufflé. I Messi, xiulat a París, que no ve a tomb avui en clau culer, però sap greu igual.

I anit, Osasuna en plena llei del pèndol. Els dubtes, esvaïts en només mitja hora. Com si haguessin retrobat la via correcta, dues passes endavant després d’endarrerir-ne un contra els turcs, l’equip va oferir una excel·lent primera part, coronada amb gols de Torres i assistències de Dembélé, potser per allò de provocar factors improbables. Després, com en el futbol modern l’atapeït calendari mana, descans i a contemporitzar, que l’espàrring navarrès va alçar bandera blanca aviat i els blaugrana no volien fer sang. Total, havien recuperat sensacions i confiança, no es tractava de res més.

En el balanç dedicat al primer any de Laporta, destacaríem la creixent separació, camí de cisma, entre la vessant esportiva i la gestió econòmica. Qualsevol estarà d’acord en que el club necessita, condició sine qua non, engegar la plena recuperació de l’equip com a motor que posi en dansa la resta de factors. Si vols ingressar, si vols el prestigi i el respecte perduts, tot passa per un equip competitiu. I després d’algunes vacil·lacions i canvis de rumb, sembla que han trobat la solució, confiar en Xavi Hernández i la seva coordinació efectiva amb Jordi Cruyff i Mateu Alemany. No neguem el mèrit, ni ho reduïm tot a la xamba, a la bona sort del president. Amb criteri clar i sense dubtar del full de ruta, s’han escurçat terminis de manera prodigiosa i, fins i tot, causa ràbia intuir que el tòpic culer no ha estat en cap moment conscient de l’ensorrada de qualitat en la plantilla. I sobretot, de la feinada i del temps que necessitava remuntar tan cru panorama. En circumstàncies normals, igual haguessin trigat anys, llargues temporades, en tornar a pujar els esgraons baixats. Històricament, l’última sotragada comparable, la fallida tècnica provocada per la construcció del Camp Nou, va trigar dècades en ser superada, provocant la inacabable travessa del desert dels anys 60. En canvi, ara ha estat caure i aixecar-se quasi de manera immediata. 

I com aquest club, sempre combina llums i ombres, la claror que s’endevina a la gespa contrasta amb les pors que suscita l’excessiu presidencialisme en matèria de gestió. La professionalitat de Ferran Reverter representava un dic de contenció, gairebé una garantia de que  el club es regiria com correspon a l’entitat i als temps que vivim. Per una qüestió de simples jerarquies, allò d’on mana president, el CEO ha de callar, el barcelonisme ha perdut l’oportunitat de viure tranquil i convençut de que la recuperació econòmica també quedava en bones mans. Per contenir el pitjor problema que pateix el Barça calia confiar en l’eficàcia dels millors i ara ens haurem de refiar del criteri i la intuïció presidencials. Difícilment pots recolzar tan arriscada aposta. Necessitaràs l’equip per reflotar el club, però no faràs gaire si no controles els comptes i mantens un dèficit tolerable. Just aquest punt és el gran repte dels propers anys, cap altre.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca