Miquel Nadal i Tàrrega (València, 1962) és un escriptor, advocat i teòric del valencianisme, tant del futbolístic com del social i el polític. Amb la seua novel·la Càndid, Nadal va fer-se amb el Premi Lletraferit de Novel·la 2021. Després del gran èxit de la Noruega de Rafa Lahuerta, Càndid (Drassana, 2021) ens apropa amb una delicadesa i precisió exquisides a la història dels  de la ciutat de València i els seus voltants.

En una novel·la que ha de gaudir-se a poc a poc, capítol a capítol, com les grans novel·les europees, l’autor ens fa reflexionar col·lectivament a través de la nissaga dels Càndid. Política, folklore, arrels, història i identitat travessen al llarg del llibre una València que, com recorda Nadal, són moltes Valències. 

El seu llibre gira al voltant de la nissaga dels Càndid. Què hi ha de fictici i què hi ha de real en ella? 

És una nissaga fictícia, que no té res a vore amb la meua família i el meu entorn. És una mena de fris històric de persones que viuen en un determinat territori, que és el territori de València: és la ciutat que perd el nom de ciutat i del poble que també perd el nom de poble. Narre la lluita entre eixos dos mons, el dels pobles que volen incorporar-se a la ciutat i el de la ciutat que perd el seu nom. Són com dos plaques tectòniques que comencen a moure’s amb l’enderrocament de les muralles de la ciutat i acaben amb el debat sobre l’ampliació del Port.

“Tots hem sigut víctimes, però també culpables d’aquell procés de destrucció de l’horta”

El llibre travessa també una altra lluita: la de la defensa de l’Horta de València front la urbanització i l’especulació.

Sí. És una temptació que està present en tot el llibre, la conversió de l’horta i la terra en un instrument fictici, purament líric. Hi ha una mitificació de la terra com a espai màgic, com a espai fictici i sense contradiccions, quan la realitat està acreditant que els episodis de destrucció consecutiva es succeeixen. Crec que, si alguna virtud té el Càndid, la podem trobar en eixa manera de trobar una biografia individual i una determinada identitat col·lectiva. 

El llibre es titula Càndid per totes eixes persones de la nostra terra que són càndides, i compren qualsevol classe de discurs de resurrecció de la ciutat. Jo, que he vingut d’eixa horta que ja no era poble i que volia, desesperadament, convertir-se en ciutat, aspirava a la clara geometria i als carrers rectilinis. Quan travessava Trànsits a la fi em sentia en la ciutat, i això era al que aspirava. En el llibre faig una autocrítica, ja que és un error considerar que no hi ha víctimes i culpables. Els meus pares, els meus uelos… Tots hem sigut víctimes, però també culpables d’eixe procés de destrucció de l’Horta.

“La València que s’emociona en el trasllat de la Mare de Déu, i al mateix temps és capaç de mitificar a Blasco em resulta fascinant”

En el llibre també es despulla una de les grans tensions de València: la que existeix entre la València més clerical i conservadora i la València més republicana i progressista.

Estes dues ànimes són fonamentals per entendre la ciutat de València. La València que s’emociona en el trasllat de la Mare de Déu, però que al mateix temps és capaç de mitificar a Blasco i invocar l’esperit de la República em resulta fascinant. Esta dicotomia estava molt present. Inclòs en la mateixa horta podies trobar el casino republicà que es vanagloriava de la blasfèmia i el de tall més catòlic. València està plena de gestos contradictoris com aquestos. Mon pare, per exemple, mai va anar a una església, però era de les persones que participaven d’eixa devoció sentimental quan eixia la Mare de Déu als carrers.

“Blasco es converteix en el gran absent, que genera eixa aspiració i després desapareix”

La figura de Blasco Ibáñez està molt present en tota l’obra. Quina és la herència que ha deixat a la ciutat de València?

La figura de Blasco recorre la novel·la, sense cap pretensió de mitificar-la. Ara bé, sí que és veritat que Blasco és el primer creador d’una nova València regenerada, amb una mentalitat europea i orgullosa de sí mateixa. Blasco es converteix en el gran absent, que genera eixa aspiració i que després desapareix. Eixe record jo l’he tingut molt present, malgrat totes les contradiccions evidents d’aquesta figura. 

L’enterro de Blasco, les escoles de la Casa de la Democràcia on va anar ma mare… Són fets que formen part d’un determinat imaginari valencià, que té una potència massiva. Encara recorde quan va morir Franco, que en casa de la meua iaia van retirar totes les animetes de Sant Martí de Porres i la meua uela va traure un retrat de Blasco. Ell representava a la València que necessitava un objectiu i una recompensa.

“Aquella manera massa càndida de reaccionar davant del futur és una constant al llarg de la història dels valencians”

Un dels temes del llibre és la traïció sistemàtica dels valencians a nosaltres mateixos com a Poble.

Tampoc vull caure en l’error de pensar que totes les societats tenim les mateixes aspiracions, però és evident que aquella manera massa càndida de reaccionar davant del futur és una constant al llarg de la història dels valencians. Sempre estem escoltant proclames que sembla que identifiquen els nostres objectius i anhels i se’ns passa la vida buscant una compensació, esperant que les proclames es convertisquen en realitats. Càndid és el fruit d’una determinada manera d’entendre la conformitat, dels “anem a fer diners i deixar-nos estar de complicacions”. 

“Flors, flors i més flors. Pareixia ser l’únic programa polític de València en 1909”

Comenta Càndid en el llibre: “Traques, dolçaina i garrot: la trilogia amb què alguns identificaven la política”

Eixa manera festiva de pensar que, des d’un punt de vista sentimental, tot es podia solucionar amb traques i dolçaines ens ha allunyat de les nostres metes col·lectives i dels nostres objectius com a societat. Les flors, la música, eixa manera de considerar que el clima i el bon viure ens servirien per acceptar les nostres contradiccions, són un dels temes del llibre. Càndid veu com la ciutat acaba sent càndida. De fet, Càndid diu en un moment del llibre: “Flors, flors i més flors. Pareixia ser l’únic programa polític de València en 1909”. De vegades, sembla que necessitem la validació externa, una confirmació de que les nostres expectatives s’han complit.  

Precisament Càndid és un gran protagonista d’eixe caràcter festiu de la societat valenciana.

Exacte! Ell és un protagonista d’eixe món de la traca, de la batalla de les flors, de la incorporació d’uns elements simbòlics que, a la fi, se n’adona que ja no existeixen. Els estendards que incorporen moltes festes i eixe imaginari simbòlic li fa adonar-se’n de que estaven obsolets, i que el que hauria d’haver com a estendard de veritat era un contenidor del port. València i el seu port s’havien convertit en un espai per a l’intercanvi de mercaderies, on abans hi havien camps i barraques. (Un cantant entona els versos de Y viva España de Manolo Escobar. La situació no pot ser més berlanguiana).

Càndid diu:  “li donaria una bona ració de corbella i se li anirien les ganes de barraca”

Altra de les qüestions que planteges en el llibre és la folklorització del valencianisme i el nacionalisme.

Moltes vegades el regionalisme banal i innocu es converteix en la millor manera de perpetuar l’statu quo. És una temptació que existeix sempre, i de la que Càndid no vol formar part. Per a Càndid l’horta, la barraca o les sèquies representen un passat de falta d’higiene, de morts, de pobresa i d’avortaments forçats. Ell mateix diu que “els qui les festegen són els qui la desnonen”. I també diu això de que “li donaria una bona ració de corbella i se li anirien les ganes de barraca”. La folklorització moltes vegades s’oblida de la cara B de la vida en l’horta: la inseguretat, els incendis, la insalubritat…

“El valencià estava identificat com una espècie de defecte del poble, un marcador de classe emprat pels rics cap als humils”

València és una ciutat que es mou en la tensió entre el valencià dels pobles del voltant i el castellà que s’imposava per la influència de la burgesia que volia ser madrilenya. Diu Càndid que “la hipocresia és la mateixa en castellà que en valencià”

La qüestió del valencià en València és molt important. Jo he après el valencià en el carrer, i he viscut sempre una mentalitat que deia: “Sí home. Damunt de que som pobres parlem en valencià. Calla, calla”. El valencià estava identificat com una espècie de defecte del poble, un marcador de classe emprat pels rics cap als humils, que els marginava més encara. Actualment tot això ja no existeix, però Valècia encara continua sent incapaç de mantindre una relació normal entre el valencià i el castellà. A alguns amics els contava que el meu llibre està escrit en valencià i encara em miraven com si estiguera escrit en serbocroata. S’han donat passes importants, però València encara té una assignatura pendent per entendre’s en la seua diversitat. Hi ha moltes maneres de ser de València.

“La història de Càndid és la història de moltes mentires col·lectives de la societat valenciana”

Càndid diu quan arriba a la senectud: “En València som així. O ens abandonem o fem el millor”. Som així els valencians?

Eixa qüestió es veu ben bé ara. Des del punt de vista col·lectiu perdem moltes de les nostres batalles. És com si no tenírem instal·lat el software de la distància amb respecte dels objectius col·lectius. O ens passem amb proclames que mai continuem o se’ns oblida fer les proclames quan toca. La biografia de Càndid és un cúmul de decisions errònies, de no estar en cap moment en el bàndol en què tocava estar. Al cap i a la fi, Càndid pensa que l’enderrocament de les muralles portarà el benestar, que una exposició farà gran a València, que ser capital de la República convertirà a València en una verdadera capital… Després, quan acaba la guerra la família de Càndid creu que tot continuaria com fins aleshores. Al remat, la història dels Càndid és la història de moltes mentires col·lectives. 

“El gran dilema contemporani dels valencians és si dirigim els nostres canvis cap a la cosmètica o cap a la dignitat”

La teua novel·la també reflecteix la falta d’autoestima dels valencians durant més d’un segle.

Sí, però també crec que hi ha més tipus d’autoestima. Hi ha d’una folklòrica, sentimental o purament identitària, que s’ha potenciat i tenim. Però també hi ha d’una autoestima que ens falta. És un tipus d’autoestima que es reclama més madura, més racional i més digna. És la que Càndid al final és capaç d’identificar. 

És una autoestima que té a vore amb la dignitat i amb les decisions col·lectives pensant en el bé comú, que són autènticament estratègiques. És l’autoestima que ens ha d’allunyar definitivament del folklore i els discursos compensatoris i ens ha d’apropar a una ciutat més moderna, més europea i amb un projecte de futur i trellat. El gran dilema contemporani dels valencians és si dirigim els nostres canvis cap a la cosmètica o cap a la dignitat.

“Pense que en el meu Càndid hi ha una veritat útil sobre nosaltres i la nostra memòria col·lectiva”

Rafa Lahuerta va recomanar els lectors de Mirall que no llegiren la seua Noruega. Per què han de llegir Càndid els lectors?

Càndid en el fons és una faula. La verdadera intenció del novelista, com deia Víctor Hugo, ha de ser capaç de contar una veritat útil. I jo crec que en el meu Càndid hi ha una veritat útil sobre nosaltres, sobre la ciutat de València i sobre la nostra història col·lectiva.