“Ni guerra que ens destrueixi, ni pau que ens oprimeixi”. Aquesta frase del manifest feminista d’aquest 8M crida l’atenció pel que té de relativització del valor de la pau. No ho entenc com una justificació de la violència. Potser tampoc no rebutja la idea de buscar la pau a qualsevol preu, que és una manera de matisar el rebuig a la violència. Però dit ara, quan tenim la guerra al costat de casa, és una afirmació que si més no convida a la reflexió.
Són temps difícils per als matisos. I no tenc cap dubte que aquesta frase en un altre context, diferent de la reivindicació feminista, seria polèmica. Perquè vivim en un món en què el pensament tendeix a ser una prolongació dels relats. I tant una cosa com l’altra estan molt condicionades pel discurs dominant sobre allò que està permès o no. Allò que tradicionalment en diem la correcció política.
El discurs sense matisos, els eslògans o frases pamfletàries i, en general, tot el discurs políticament correcte és inequívocament pacifista i deslegitimador de la violència. Qualsevol moviment o discurs dissident que gosi posar en dubte la condemna moral sobre qualsevol forma de violència serà fortament reprimit pels defensors de l’statu quo.
Malauradament el sistema manté una capacitat extraordinària de fabricar relats que legitimin o deslegitimin determinades expressions de violència. El bel·licisme d’alguns sectors tradicionalment pacifistes davant la invasió russa d’Ucraïna, n’és segurament una bona mostra. Com alguns passen de condemnar el “terrorisme” dels CDRs a aplaudir els còctels molotov de Kyiv, és un exercici digne d’estudi.
L’establishment és sempre tan implacable amb qualsevol expressió dissident de violència per una senzilla raó. Ens vol reclosos a tots dins el marc en què l’única forma acceptable de violència (sense gaires matisos tampoc) és la que exerceixen els estats en nom de l’interès general. Allò que en ciències socials anomenam el “monopoli de la violència legítima”, que de fet forma part d’una de les definicions més populars del que és un estat.
Al final, el que queda en evidència és que per alguns hi ha violència bona i violència dolenta, segons qui la practica. La violència bona és l’oficial, la que no qüestiona els privilegis i es recolza en el diari oficial amb la benedicció dels poders establerts. La violència dolenta és sempre la dissident. La que s’exerceix en nom d’una causa minoritària o en defensa d’un sector oprimit o deprimit.
Ens caldria alliberar-nos d’aquesta presó ideològica. Que els poderosos controlin també el discurs sobre la violència i el manipulin al servei dels seus interessos no és nou. Però ens cal prendre consciència d’aquests paranys i intentar desfer-los. Per tenir èxit, qualsevol causa minoritària o dissident ha de poder neutralitzar aquest mecanisme de dominació.
Al cap i a la fi, des d’un punt de vista filosòfic fa molt de temps que tenim una delimitació acceptada del que és la violència admissible i el que no. Es tracta del concepte de legítima defensa. De fet, aquest és un concepte plenament legalitzat, fins al punt que permet matar algú sense que sigui delicte. Així ho estableixen tots els codis penals del món. Si algú t’agredeix, tens dret a defensar-te. Fins i tot a matar-lo si és el que pretén fer-te l’agressor.
Amb tot, crec que hi ha una part no resolta en el nostre debat públic i en les nostres conviccions més profundes. La legítima defensa avala l’ús de la violència quan la teua pròpia supervivència està amenaçada de manera violenta. Però què cal fer davant la mera l’amenaça de la violència? Com ens hem de defensar de l’amenaça d’exercir la violència contra nosaltres en el marc d’un conflicte o d’una negociació?
A mi sempre m’ha fascinat la capacitat de resistir que té el sistema davant qualsevol amenaça de violència dissident. Davant la violència vista com a no legítima per part de qui en té el monopoli oficial, la resistència no només és legítima sinó que és un imperatiu moral. Tots hem sentit els discursos grandilocuents sobre plantar cara al “xantatge de la violència”, encara que suposi de facto sacrificar moltes vides humanes.
Això contrasta amb altres amenaces de violència, siguen oficials o no, que no posen en qüestió els interessos dels poderosos sinó tot el contrari. Aleshores som convidats a renunciar a les nostres pretensions, a la nostra llibertat o a la nostra dignitat en nom del bé superior que és la pau. Som convidats, en definitiva, a rendir-nos davant l’amenaça de violència. Encara que això acabi legitimant l’ús de la violència per exercir la dominació.
En resum, el que cal és extingir aquesta presumpció de legitimitat de tota violència exercida oficialment, i combatre al mateix temps la presumpció contraria quan la violència és dissident. Des del meu punt de vista, la violència és il·legítima sempre, i això comporta que siguin dues les respostes coherents amb aquest principi: defensar-nos quan som agredits i no cedir quan som amenaçats.