Encara no compleix un any des que van donar l’indult a Carme Forcadell, expresidenta del Parlament de Catalunya. Després de passar per quatre presons en 3 anys i quasi 3 mesos, va poder sortir. Ens confessa que entre les presentacions dels seus dos llibres –Escrivim el futur en tinta lila (Ediciones Destino) i Les paraules seran sempre lliures (Montena)- i els actes que atén, gairebé no li queda temps per la seva vida personal i familiar. No obstant això, ella està fent allò que va dir que faria quan estava presa: parlar, visibilitzar i donar veu al que passa dins de les presons. “Ja que m’he perdut coses importants de la meva vida i de les vides de la meva família, com a mínim, que la meva estada a la presó serveixi per millorar la vida de les preses”, ens confessa. 

El 9 de novembre de 2017 va passar la seva primera nit a la presó d’Alcalà Meco i no va sortir fins al passat 23 de juliol. Una s’acostuma a la presó?

Quan entres a la presó estàs en xoc els primers dies perquè és una experiència que mai havies pensat que viuries, no estàs preparada. En el moment que t’adones que has de viure i estar allà ja et planteges conèixer a les altres dones perquè has de conviure amb elles. 

Com va anar la convivència amb les preses?

Alcalà Meco és una presó on hi ha 700 dones. Hi havia moltes dones sud-americanes, espanyoles, de països de l’est… Al principi eren reticents, especialment les espanyoles, però quan ens van conèixer, a la Dolors i a mi, van veure que érem persones normals com elles. A poc a poc, ens van anar considerant companyes i vam acabar lluitant plegades.

Va tenir aquest interès a conèixer-les des del principi?

Els primers dies no, la veritat, perquè primer m’havia d’adaptar i, emocionalment, és molt dur. Però un cop ja tens assumit que has de conviure amb elles, acceptes que les has de conèixer i fer coses juntes perquè, més enllà que som persones diferents amb contextos diferents, tenim moltes coses en comú que podem compartir. Aquesta és la sororitat entre dones.

Vostè ha sigut sempre feminista?

Jo que crec que en algun punt totes nosaltres ens hem adonat que pel fet de ser dones tenim uns desavantatges que els homes no tenen. Jo me n’adonava i ja protestava de petita. Sempre he estat feminista, però la presó m’ha fet ser molt més militant. De la presó vaig sortir igual de republicana, igual d’independentista, però més feminista.

“Sempre he estat feminista, però la presó m’ha fet ser molt més militant. De la presó vaig sortir igual de republicana, però més feminista”

I les dones de la presó també ho eren? 

No, les que jo vaig conèixer no ho eren. Tenien un concepte del feminisme de fa 50 anys, quan estava mal vist i les feministes eren considerades unes extremistes. Per tant, elles no es definien com feministes, però quan els hi explicàvem que el feminisme era lluitar contra la desigualtat i contra la no discriminació elles hi estaven d’acord. De fet, moltes havien portat una vida feminista i havien tirat endavant la família, però no se’n consideraven.

Diria que ara, després del seu pas per la presó, les dones que va conèixer es consideraran feministes?

Jo crec que algunes sí. Durant el temps que vaig estar a la presó, el concepte de feminisme va agafar una altra dimensió, ja no el rebutjaven i no el consideraven com una cosa extremista, sinó normal. Ara m’agradaria pensar que també. 

El seu pas per la presó també ha deixat una història coneguda: la dels bolígrafs liles. Per què és important escriure amb tinta lila a la presó? 

La idea d’escriure el futur en tinta lila és un símbol. Moltes de les dones que estaven a la presó, en molts casos, era per culpa dels seus companys, perquè havien hagut de tirar endavant la família delinquint o perquè les havien enredat moltes vegades perquè havien nascut en una família de delinqüents.

“La idea d’escriure el futur en tinta lila és un símbol. Moltes de les dones que estaven a la presó, en molts casos, era per culpa dels seus companys”

Amb el bolígraf lila volia explicar a les dones de la presó que quan sortissin d’allà fossin elles mateixes, que fossin lliures i que escrivissin el futur que volguessin.

Sobretot, deixar clar que el que havien fet en el passat, ja ho havien pagat i que, quan sortissin, tenien els mateixos drets que qualsevol persona. 

A què es refereix quan diu que el sistema penitenciari és la punta de l’iceberg del patriarcat?

El masclisme està tan impregnat que ni ens adonem que estem en una societat masclista o que actuem de manera masclista. A la presó és encara pitjor perquè tu no tens elecció. És on el masclisme més es mostra pel fet que no tens dret a decidir res, ni sobre la teva pròpia vida. En aquest sentit, sempre dic que les dones tenim una triple condemna quan estem a la presó: la del jutge, la de la societat i la del fet d’estar en un lloc pensat, construït i fet per homes.

https://twitter.com/revista_mirall/status/1461406396067590153

En què ho notaves?

Un exemple molt clar és que quan moltes dones entren a la presó els hi pregunten què faran amb els seus fills, què serà de la seva família, etc. coses que no preguntaven als homes. Per tant, a elles els hi feien sentir encara més responsables, quan moltes vegades estaven allà perquè havien hagut de delinquir per sobreviure o mantenir una família. 

Vostè ha passat per quatre presons, quines diferències ha notat entre una presó de dones i una presó d’homes amb un mòdul de dones?

L’única presó exclusivament de dones on vaig estar era Alcalà Meco i, efectivament, vaig notar molta diferència. També t’he de dir que a Alcalà Meco estava en un mòdul de respecte, per tant, la situació era molt diferent de per si.  Al mòdul d’Alcalà Meco hi havia més llibertat, l’economat era absolutament diferent, podies comprar-te el tint de cabell i pintaungles de tots colors. També teníem assecadors, planxes de cabell i productes d’higiene femenina. Era una presó que, malgrat el masclisme -i ho notaves en el tipus de formacions que oferien-, sí que hi havia molta diferència respecte a les altres presons perquè hi havia coses pensades per a dones. Això no passava en les presons d’homes on he estat, ni quant a productes ni quan a cursos. 

Alguna vegada vau demanar algun producte o curs en específic? Van escoltar-vos?

Amb els assecadors sí que ens van escoltar. Quan vaig arribar a Mas d’Enric aquesta va ser la meva primera lluita. La paradoxa era que ni la direcció va pensar que hi havia unes dones que necessitaven assecadors ni les noies havien pensat que elles en podien demanar. D’altra banda, a Mas d’Enric vaig intentar fer un curs de perruqueria, perquè no hi havia cap perruquera entre les preses, però no ho vaig aconseguir. En canvi, quan vaig anar a Wad Ras cada any feien 2 cursos de perruqueria.

Tampoc és normal que a Wad Ras hi hagi només cursos de perruqueria, d’estètica o de costura. Això també és masclisme, haurien de fer altres cursos…

Què es pot fer des de les institucions, des de Catalunya, per millorar les condicions de les internes?

El que he vist és que a aquestes noies els hi han fallat dos pilars fonamentals: la família i l’escola. Per tant, el que cal fer per millorar la vida de les internes és gastar molts recursos en educació i serveis socials perquè aquestes dones no hi hagin d’entrar. Ara bé, després es poden pal·liar les coses, però és molt difícil perquè aquí no hi ha sistemes alternatius com el confinament domiciliari. Hi ha un sistema intermedi que s’anomena ‘el tercer grau’ amb el qual tu surts a treballar i després dorms a la teva cel·la, però nosaltres tenim un sistema judicial molt retrògrad i conservador que fa sempre una interpretació del Codi Penal molt restrictiva i en contra de la persona penada. Això significa que les presons podrien donar molts més tercers graus, però no ho fan perquè el jutge o el fiscal ho revoca i això té un impacte molt negatiu psicològicament.

“Tenim un sistema judicial molt retrògrad i conservador que fa sempre una interpretació del Codi Penal molt restrictiva i en contra de la persona penada”

Quan pugui tornar a la política centrarà els seus esforços en tot això?

Tinc molts anys d’inhabilitació al davant, per tant, encara no ho sé, ni m’ho plantejo. Igualment, penso que tampoc cal estar a la política institucional. Entenc fer política com treballar per canviar la societat, i això es pot fer des de qualsevol lloc. 

Vostè sempre es mostra molt positiva i optimista, ho feia des de dins de la presó i ara des de fora, però una experiència així de forta pot deixar seqüeles. Durant aquest temps que ha recuperat la llibertat ha pogut tornar a la normalitat?

La sensació que tens a la presó és la pèrdua de temps, i aquesta no desapareix mai, sempre hi haurà aquest tall a la teva vida. En el meu cas, per exemple, són els aniversaris dels meus fills, el naixement del meu nét, quan va començar a parlar, a caminar…  Per tant, no tornes mai a la normalitat. A més, encara em costa dormir. A la presó, cada nit sentia aquella porta tancant-se darrere meu i no podia evitar pensar que si passava alguna cosa -un incendi, per exemple- no podria sortir. Això m’angoixava i em despertava a cada hora per veure que tot estava bé. Afortunadament, sóc una persona optimista i sí que visc amb una certa normalitat. Em dic a mi mateixa “ja que m’he perdut coses importants de la meva vida i de les vides de la meva família, com a mínim, que la meva estada a la presó serveixi per millorar la vida de les preses”.