Emma Ramírez (Cornellà de Llobregat, 2002) està gaudint de la seva primera temporada com a jugadora de Primera Divisió jugant a les files de la Real Sociedad. La lateral, nascuda a Cornellà de Llobregat, va canviar Catalunya per Donosti aquest passat estiu buscant uns minuts que ha trobat sota les ordres de Natàlia Arroyo, a qui considera “una de les claus” de la bona temporada que està fent l’equip. Curiosament, l’Emma es va acostumar a jugar de davantera fins que un entrenador visionari la va col·locar al lateral i, pel que ha demostrat fins avui, no es va equivocar. És una de les revelacions de la Liga Iberdrola, s’ha fet amb un lloc a l’equip titular de la Real i ha assolit un protagonisme que ni la mateixa jugadora esperava quan va aterrar a Donosti.

Encara veu molta feina per fer en la professionalització del futbol femení, però no pot amagar un somriure quan parla de l’afició, sobretot dels infants, i de la il·lusió que li faria poder regalar la seva camiseta a la gent que li dona suport cada cap de setmana. Encara no ho pot fer, però creu que ja arribarà el dia. Mentrestant, gaudeix veient com creix el futbol femení i encara no sap què passarà quan acabi la cessió a la Real Sociedad, si seguirà vestint de blanc-i-blava o tornarà a posar-se l’equipació blaugrana.

Què tal per Donosti? Va costar adaptar-se a la ciutat i a l’equip?
Al cap i a la fi Barcelona és una ciutat molt distinta a San Sebastián, el clima és molt diferent. Però la veritat és que quan vaig arribar em va costar molt poc adaptar-me gràcies a l’equip, em vaig sentir molt còmoda i la meva adaptació va ser molt fàcil.

Tirem una mica enrere i anem als inicis. Com neix la teva passió pel futbol?
Doncs la veritat és que no ho sé, perquè a casa meva ningú ha jugat mai a futbol. El meu pare va jugar a handbol i la meva mare i els meus tiets i avis sempre han fet esport. Jo des de ben petita ja vaig agafar una pilota i allà es va quedar però no em va venir de ningú.

A quin equip vas començar?
Vaig començar al Fontsanta-Fatjó, al costat de casa meva, a Cornellà de Llobregat. Vaig jugar amb nois fins que em va fitxar l’Espanyol amb dotze anys, on vaig estar-hi cinc anys més.

Com va ser el canvi de jugar amb nois a fer-ho amb noies?
És una mica diferent. Al cap i a la fi, quan jugues només amb nois ets la persona especial de l’equip. Et cuiden molt, et tracten molt bé. Al Fontsanta em sentia com la “nena especial” perquè només hi havia jo a l’equip. Abans d’anar a l’Espanyol, però, vaig tenir la meva primera experiència només amb noies amb la selecció catalana i em va ajudar molt per arribar a l’Espanyol amb la sensació d’estar a un equip i un vestidor integrat només per noies.

“De futbol femení no en tenia ni idea, no sabia ni que existia la Primera Divisió, només veia futbol masculí”

Tenies cap referent futbolístic en aquells anys?
La veritat és que no, ni masculí ni femení. De futbol femení no en tenia ni idea, no sabia ni que existia la Primera Divisió, només veia futbol masculí. Del poc que recordo, sempre dic que Marcelo i Jordi Alba eren els que més m’agradaven de la posició on jugo ara. Però com que de petita jugava de davantera, amb qui em fixava més era amb Messi i Cristiano, òbviament.

A l’Espanyol ja veus el futbol més professionalitzat?
Sí, quan jugava a la Fontsanta no sabia que es competia i quan vaig arribar allà vaig trobar-me molts equips només de nenes que juguen molt bé, que competeixen. A més, em trobo el primer any a l’infantil que juguem contra el Barça. Em començo a integrar més en el futbol femení i m’adono que és molt millor del que pensava.

I després ja et crida el Barça. Va ser difícil prendre la decisió de marxar de l’Espanyol?
Una mica, sí. Cinc anys són bastants. A l’Espanyol vaig estar-hi molt a gust, tothom em va tractar genial i tenia i tinc molt bones amigues allà. Vaig tenir un anys molt bons, gràcies a l’Espanyol em van convocar per primer cop amb la selecció espanyola i són records molt bonics que guardo. Per això em va costar prendre la decisió.

Què va fer decantar-te pel Barça?
El Barça és el Barça i està per sobre de qualsevol equip. Per seguir creixent havia de prendre una decisió, si quedar-me allà o arriscar-me i provar sort al Barça perquè clar, em fitxaven però jo no sabia si jugaria o no. Era una moneda a l’aire però em va sortir bé, el primer any vaig jugar bastant i el segon em vaig integrar molt més.

Arribes al Barça per jugar al filial, però l’estiu del 2020 ja fas la pretemporada amb el primer equip.
El primer any només vaig estar amb el B i unes setmanes abans de començar la segona temporada em truquen per dir-me que vaig a fer la pretemporada amb el primer equip. Jo no l’havia trepitjat en tota la temporada passada i quan vaig rebre la trucada vaig pensar que potser m’estava sortint millor del que pensava. Era una oportunitat molt bona i crec que la vaig aprofitar bastant. Vaig conèixer pràcticament tot l’equip que conforma ara el Barça i va ser una pretemporada molt important per mi, per donar-me forces per continuar.

Et va quedar petit el Barça B?
No ho crec. Anar amb el primer equip no m’ho esperava, de fet. Jo havia de començar la temporada amb el B abans de rebre la trucada. Crec que mai em va quedar petit. Jo vaig compartir equip amb la Claudia Pina, la Jana o la Bruna que són jugadores de molt nivell i la majoria de jugadores amb qui vaig coincidir estan jugant a la Liga Iberdrola, i sempre que me les trobo és tot un plaer. Així que no, res de petit.

Com va ser el debut amb el primer equip?
No m’esperava sortir, realment. Jo estava amb l’Ariadna Mingueza a la banqueta i de sobte em van cridar que baixés a escalfar. I “joder”, amb un somriure d’orella a orella. Jo anava mirant el marcador per saber quants minuts em tocaria jugar, recordo que en van afegir tres i en vaig acabar jugant al voltant de deu. La veritat és que és un dels dies més importants de la meva vida, un dia per emmarcar. Gràcies a debutar amb el primer equip la gent es comença a fixar més en tu, diuen “hòstia, que ha debutat una amb el Barça, compte amb aquesta que potser en sorgeix una altra d’aquí”.

Qui pren la decisió de marxar cedida? T’ho recomana Jonatan Giráldez?
Va ser molt comú, tothom estava d’acord en la cessió. Jo havia de tornar a fer la pretemporada però la plantilla és molt ampla, a la meva posició hi ha bastanta gent i potser no em podien donar tots els minuts que jo necessitava després de debutar. Ara necessitava una mica més que jugar al B i no podia gaudir d’aquests minuts. Vaig decidir sortir perquè creia que podia donar més de mi i intentar agafar minuts a Primera.

Hi havia altres opcions a banda de la Real Sociedad?
Alguna més havia trucat, però des que em van dir la Real em vaig centrar només en aquesta.

Per què tries la Real Sociedad?
Principalment perquè l’any passat em van convocar amb el primer equip per jugar a Donosti, i em va agradar molt la Real. Jugaven molt bé, eren molt bon equip i, a més, jo conec la Natàlia, l’entrenadora, des que tenia dotze anys amb la selecció catalana.

Natàlia Arroyo va influir en la decisió?
Quan ja estàvem a punt de signar vaig parlar una mica amb ella i em va dir que estaria genial allà, em va passar els plans, tot el que hi havia de pretemporada i la veritat és que va ser molt més fàcil gràcies a ella.

Com és tenir-la d’entrenadora?
Jo des que la vaig conèixer la meva relació amb ella sempre ha sigut molt bona, de fet vaig guanyar un campionat d’Espanya amb ella al costat. Ho té tot molt clar, sap la idea, la transmet molt bé a l’equip i crec que és una de les nostres claus de l’èxit. Anem totes amb ella, totes tenim la idea molt dins i tot el cos tècnic va a una. Ella sap posar-se seriosa quan toca encara que també hi ha moments d’humor i sap dirigir-ho tot de manera que funcioni.

“Crec que el Barça està en molt bones mans, però considero la Natàlia una entrenadora molt bona. De fet, ja va sonar després de la sortida de Lluís Cortés”

La veus capacitada per entrenar al Barça?
Sí, per què no? Crec que el Barça està en molt bones mans, però considero la Natàlia una entrenadora molt bona. De fet, ja va sonar després de la sortida de Lluís Cortés, però ella ha renovat amb la Real i està molt a gust aquí. Tothom està molt a gust amb ella i segurament s’estarà uns quants anys més.

T’esperaves aquest protagonisme? No deu ser fàcil substituir Lucía Rodríguez…
La veritat és que no, jo vaig venir aquí a provar sort, a veure què faig en el meu primer any a Primera. Veig que la Natàlia em comença a donar minuts, començo a jugar partits, em surten les coses, comencem a guanyar entre d’altres al Madrid a casa seva. Jo em sento una jugadora molt important, hem format una pinya molt ràpid i ens donem importància entre totes, així que entre els minuts que tinc i l’ambient de l’equip estic molt contenta.

Ja has tingut l’oportunitat de disputar el derbi basc i en un escenari com San Mamés. Impressiona des de dins?
Me’n recordo de trepitjar el túnel de vestidor, sortir el camp i ‘bua!’. Va ser brutal veure’l, les cares de les meves companyes també. San Mamés és molt bonic, ja l’havia vist des de fora però trepitjar la gespa és totalment diferent. A més, quan nosaltres entrem sempre està buit i veure totes les lletres, els focus, la gespa i tot en ordre és brutal.

Quines diferències veus entre el derbi català i el basc?
Crec que el derbi català es pot decidir més per tecnicismes però aquí és per més garra, més lluita i veure quin és més equip de veritat.

Sou dels pocs equips que heu aconseguit jugar de tu a tu al Barça aquesta temporada. Des de fora semblen pràcticament imparables, des de dins com es veuen?
(riu) ‘Bueno’, vam aguantar una mica. Al final, al descans arribem 3-1 al Johan Cruyff i 0-2 aquí a casa; no està gens malament per ser contra el Barça. A la segona part només intentes aguantar com pots i que et caiguin el mínim de gols possible. I clar, jo venia acostumada de jugar amb la pilota allà al Barça i no a córrer darrere d’ella. És una sensació frustrant, jugar al Johan davant de tota la família i amics, però he gaudit molt els dos partits. A veure què fem a partir d’ara, ens queda molt.

“Per mi, el Barça no té punt de comparació amb cap altre equip. No només d’Espanya, sinó d’Europa”

Teniu la sensació que el Barça juga una lliga i els altres 15 equips en jugueu una altra?
Ara mateix et diria que sí. Per mi, el Barça no té punt de comparació amb cap altre equip. No només d’Espanya, sinó d’Europa. Cap se li apropa. Potser queden un o dos anys perquè algú aconsegueixi apropar-se.

Personalment, què va significar jugar i marcar contra el Barça?
(riu) Sí, vaig marcar a la contra als últims minuts de partit. No vaig celebrar-lo. Justament després ens en van fer un altre, així que amb sensació estranya.

Us tornareu a veure les cares en els quarts de final de la Copa de la Reina. Com encareu aquest partit?
Res, analitzar-les i frenar-les com es pugui. És molt i molt difícil, però al cap i a la fi, res és impossible. Intentarem fer el que es pugui.

Quin és el vostre objectiu d’aquí a final de temporada?
L’objectiu de la Real és mantenir-nos a la segona posició en la qual estem ara, amb la qual aniríem ala Champions. Guanyar tots els partits que ens queden i seguir treballant com fins ara. I personalment, l’objectiu és el de continuar acumulant minuts a Primera i seguir optant a convocatòries amb la Selecció Espanyola, que hi ha Mundial a l’agost. El meu objectiu principal és anar-hi.

El 30 de juny acaba la teva cessió. Penses en la temporada que ve? La teva intenció és tornar al Barça?
No ho sé, no tinc ni idea del que passarà. Ja es veurà, encara no hem parlat res. De moment estic centrada en la Real. Quan s’hagi de parlar es farà. Si amb la Real anem a la Champions, seria una bona opció el fet de quedar una temporada més, però el Barça té l’última paraula.

Et veus capacitada per ocupar el lateral a can Barça? Hi haurà Marta Torrejón i Jana… qui sap si també Ona Batlle.
Sí, la veritat és que moltes jugadores per una sola posició. No sé si hi haurà sortides o arribades, però bé, caldrà esperar un o dos mesos més per veure quins moviments es fan. Si acabo al Barça, m’hauré de guanyar la posició.

I et veus capacitada per jugar a l’esquerra? Leila i Melanie acaben contracte aquest estiu.
Bé, alguns anys he jugat de lateral esquerra, però no estic acostumada a jugar-hi. Per exemple, amb la Natàlia he jugat sempre a la banda dreta, però al primer any al Barça sí que vaig jugar alguns partits a l’esquerra. De fet, jo jugava a l’esquerra i la Jana a la dreta, o a la inversa. Mentre jugui, m’és igual la banda.

Jugues a la dreta però també has jugat d’extrem a la Real. Costa adaptar-se a una posició més avançada?
Lateral i extrem comparteixen alguns aspectes, però quan jugues en les dues posicions notes més la diferència. La lateral sempre ha de ser un recolzament en atac i en defensa i, en canvi, l’extrem fa falta que ajudi en les feines defensives però no tant com la lateral, que és l’última línia que hi ha. Vaig jugar molts d’anys de punta fins que un entrenador em va provar de lateral, va veure que ho feia molt bé, que tenia molt de recorregut per banda i em vaig quedar allà. Així i tot, sempre que em donen l’oportunitat de jugar a dalt m’agrada molt jugar d’extrem, ficar gols, assistir i crec que amb la velocitat que tinc puc aportar bastant. Ambdues posicions m’agraden molt però si em fessin escollir em quedaria amb la de lateral després de tants anys.

I la selecció? Vistos els canvis que hi ha als laterals, ho veus més lluny o a prop el fet d’anar al Mundial sub-20 de Costa Rica?
(s’ho pensa) Buf, no ho sé. De l’absoluta no parlo, ja que ho veig un pas molt i molt gran. És un repte personal a llarg termini, però hi ha moltes jugadores que poden ocupar aquesta posició. De moment, el que m’interessa és que em convoqui la sub-20 per anar al Mundial del mes d’agost. De l’absoluta ja en parlarem més endavant.

“M’alegra que les nenes coneguin i tinguin com a referents a jugadores com l’Alèxia, referents que jo no vaig tenir”

Com es viu l’auge del futbol femení des dels ulls d’una jugadora?
La veritat és que dona gust. De petita no escoltava a ningú parlar sobre futbol femení. No coneixia a cap jugadora, per mi no existia. I veure que ara la gent et reconeix, et demanen fotos, es parla sobre la lliga a la televisió, s’obren estadis… dona molt de gust i fa feliç. Personalment, crec que en uns anys encara pot anar a més, però encara s’han de millorar moltíssimes coses, com ara la professionalització de la lliga, que encara està al fil. Sobretot m’alegra que les nenes coneguin i tinguin com a referents a jugadores com l’Alèxia, que és la millor, ja que a la seva edat jo no en coneixia a cap.

La proximitat entre les jugadores i l’afició és un dels aspectes més característics del futbol femení respecte del masculí.
La veritat és que sí. Jo crec que el futbol femení és més proper, ja que som conscients de com estava el futbol femení abans i de com està ara. Per tant, valorem moltíssim que la gent s’apropi als camps a veure’ns. En acabar els partits, esperem el temps que faci falta a signar autògrafs i fer-nos fotos amb els nens i nenes que ens esperen. Encara no podem regalar samarretes perquè no estem a aquest nivell, però espero que en uns anys, quan m’ho demanin, els hi pugui regalar la samarreta sense preocupacions.

Creus que si segueix creixent a aquest ritme, la relació jugadora-aficionada pot desaparèixer o ja forma part de l’ADN del futbol femení?
Jo crec que forma part de l’ADN. Com he dit, sabem perfectament d’on venim i de les dificultats que ha tingut el camí, per això ho valorem molt. En gran part, si això funciona, és gràcies a tota la gent que ens ve a veure. Sempre estarem agraïdes i això no canviarà.