El que ha passat amb la invasió d’Ucraïna ha estat una lliçó pràctica del que representa la ultradreta. Una persona, grup de persones, oligarques o conjunt d’interessos actuen expeditivament per imposar a una majoria el seu programa mitjançant una acció unilateral, la violència, la por o la repressió. Més enllà d’ideologies, en essència, el president Putin ha actuat de manera contundent per resoldre un problema complex imposant a una majoria o minoria sense dret a rèplica. I això és el somni humit de qui, a principis d’any i a Madrid, diversos representants de les forces ultradretanes d’arreu d’Europa devien debatre internament.

Jordi Borràs, probablement el periodista que més ha dedicat a mirar de prop aquest moviment tel·lúric que avança arreu del món en una mena d’onada imparable, ho ha entès a la perfecció. D’això va el seu darrer llibre ‘Tots els colors del negre’, acabat de publicar, i que representa un volum més en una bona colla d’anys i d’altres llibres dedicats a analitzar el que succeeix sota els nostres peus a partir d’una ceguesa col·lectiva i voluntària.

Contràriament a tots els tòpics, la ultradreta, un actor polític ben consolidat i convenientment blanquejat, amb presència creixent a les institucions i en disposició de fer-se amb el control de diversos governs, inclòs l’espanyol, no és la caricatura còmoda amb què ens és descrita des de les pel·lícules de nazis. Si bé totes les ideologies evolucionen per sobreviure, una ultradreta complexa, diversa i flexible s’està fent amb el centre del tauler d’escacs polític. Allò que ha fet Putin és una mostra. De fet, n’és la mostra. Fa una dècada es parlava de la “lepenització dels esperits” a l’hora de descriure un canvi profund en la composició ideològica d’alguns països europeus en general, i de França en particular, com a resposta ressentida a les decepcions d’unes darreres dècades en què s’ha erosionat el poder de les classes mitjanes, s’ha obert una rasa creixent de desigualtat i segregació a dins de les mateixes societats europees i han aparegut conflictes nous sense respostes raonables, i ni tan sols sense la possibilitat de reconèixer la naturalesa dels problemes que sotgen unes societats amb una sensació de decadència irreversible.

Probablement, un dels factors que expliquen que aventurers polítics com Zemmour, Orban, Salvini, Morawiecki o Abascal té a veure amb el fracàs de les democràcies liberals a controlar la globalització. I no parlo dels seus efectes, sinó de la globalització en la seva essència. Des de l’abandó de les polítiques econòmiques keynesianes i la seva substitució per un neoliberalisme de rostre inhumà, hem construït uns sistemes polítics fonamentats en el que Marina Garcés ha definit com a “generencialisme autoritari”. Enfront de problemes complexos, polarització política, desclassament de sectors amplis, precarietat laboral, impossibilitat de generar trajectòries vitals previsibles i ordenades, s’imposa un sistema competitiu que deixa a l’estacada a la majoria, que desautoritza els sindicats, que potencia la precarietat, i que instaura governs, indistingibles siguin d’esquerra o dreta, on els interessos privats s’imposen al benestar públic. Sé que puc arribar a repetir-me massa, tanmateix, el que hem vist aquí amb l’actitud del Conseller d’Educació d’imposar les seves idees amb indiferència del que pensés la comunitat educativa és un exponent d’aquest despotisme justificat en “nom de la valentia política” -és a dir, ser dur amb els febles i submís amb els interessos privats dels més poderosos- que ha acabat generant una desmoralització creixent i en una pèrdua de fe general en el sistema. Ara bé, tindríem altres exemples com ara la despòtica manera en què es va abordar la crisi de 2008 o la preeminència dels interessos privats sobre aspectes essencials com el dret a l’habitatge, la gestió dels serveis públics, la proliferació –i impunitat– de la corrupció o el doble moral de la justícia.

I en aquest context, les esquerres han jugat un paper a mitges entre la del ximplet útil i la irresponsabilitat suïcida. Potser, si més no, en l’àmbit europeu, massa dependent de la teologia comunista i del desconcert propiciat pel tall que va suposar el seu desmantellament ideològic arran del maig de 1968, ha caigut en el parany de la supèrbia intel·lectual i la irrellevància social. Pitjor encara, ha menystingut de manera irresponsable aquesta amenaça negra que avança com una taca de foscor arreu del continent. S’ha deixat conduir per prejudicis ideològics, a entendre els seus projectes polítics com a una religió, o a socialitzar des del sectarisme, caient sovint en el pou d’una superficialitat banal adobada amb intransigència pueril, tot menystenint l’adversari i exigint del partidari més fe que raó.

Contràriament als tòpics, la nova ultradreta llegeix Gramsci, estudia filosofia i redescobreix les humanitats a les universitats que funda o controla. I està disputant les batalles culturals que la nova esquerra, especialment la més woke, li proposa amb una inferioritat de recursos i triant els pitjors escenaris de combat. Disposen de pensadors hàbils i profunds, com ara l’italià Diego Fusaro, capaç d’atreure un públic aliè al conservadorisme (més aviat, seduint els potencials nínxols electorals d’esquerra), o els francesos Éric Zemmour –candidat a l’Elisi aquest abril–, Renaud Camus –autor de la teoria de “el gran reemplaçament” segons el qual la població blanca europea serà substituïda pels musulmans, teoria feta servir per Michel Houellebecq a la seva novel·lística– o Alain de Benoist, o els argentins Agustín Laje i Nicolás Márquez, uns bons teòrics que han construït sòlidament el relat del grup Hazte Oir.

Cap ni un d’aquests es poden considerar com a pelacanyes, sinó que, malgrat la immoralitat de bona part de les seves tesis, són pensadors sofisticats, argumenten amb precisió, raonen, documenten i exploten els temors d’uns perdedors de la globalització que s’han vist abandonats per unes esquerres dogmàtiques, intolerants i cada vegada més antipàtiques. Unes esquerres que semblen haver renunciat a la democràcia o a la llibertat d’expressió. És el que es percep quan impedeixen per la força que els seus oponents ideològics vagin a les universitats a exposar a les seves idees –en els quals, mercè als actes de boicot, realment impedeixen el combat ideològic–. Per contra, assistim a què, quan es qüestionen diversos nous axiomes ideològics –el cas típic és els debats al voltant de l’LTGBI, la maternitat subrogada, la legalització de la prostitució, o les propostes de noves taxonomies sexuals, implica allò que en anglès es denomina to cancel i que aquí podríem traduir com a “condemnar a l’ostracisme polític i social”. Fins i tot han fet campanya contra J. K. Rowling, la creadora de Harry Potter, per qüestionar l’acceptació del terme “no-binari!”.

De fet, en aquesta deriva reaccionària de l’esquerra, no serà estrany veure com aquells pensadors tradicionalment considerats d’esquerres (que hauríem d’entendre com aquells pensadors que volen repartir equitativament el poder, la riquesa i l’esperança) poden acabar fornint els rengles d’un creixent autoritarisme en societats cada vegada més desiguals i desesperançades. És per això que la ultradreta, malgrat que el seu projecte sigui més aviat putinesc amb dosis de thatcherisme, acceptin certa retòrica socialitzant, com ja es va fer durant la dècada de 1930 amb el falangisme, el feixisme o el nacionalsocialisme.

La dura i la crua realitat és que la ultradreta, com ens assenyala Jordi Borràs, com va descriure en un recent i magnífic llibre d’Alba Sidera per al cas d’Itàlia Feixisme persistent, està guanyant la batalla intel·lectual…, per incompareixença de l’adversari.