L’Elx-Barça va ser tot un flashback, com si en sec la màquina del temps t’envies sis dècades enrere i et trobessis a Altabix en ple franquisme, amb aquell equip de la franja verda pagat a escot entre rics fabricants de calçat que mataven així l’avorriment i guanyaven notorietat social. Des de la perspectiva blaugrana d’aleshores, un matx de mastegar sorra constant, difícil, abrupte, contra un ampli repertori de factors desfermats. Per començar, un equip local abraonat, disposat a justificar la temporada amb una victòria contra el poderós representant català. Normalment, el còctel es complementava amb un àrbitre poruc dels que escombraven cap a casa i un ambient que recomanava oblidar els punts per no deixar-te les cames. Ahir, en un recordatori per aquells que veuen la vida blaugrana massa en rosa i pensen que ja tot serà bufar i fer ampolles, el Barça es mostrà fràgil en defensa i espès en moltes facetes. Els oportunistes que glorificaven Dembélé per una bona prestació en cinc anys tornaven a la incontestable realitat del personatge, negat per sistema. I després els tòpics: No pots perdonar en ambients hostils i Ferran Torres en va perdre tantes tirant al ninot o a tercera graderia com excel·lents desmarcades va generar. Per sort, el VAR va bufar a favor dels soferts visitants en un gest instintiu de Barragán per allunyar l’esfèrica i el patiment va venir amanit d’escenificacions previsibles. Igual que havien desaparegut els aplega-pilotes a la segona part, els il·licitans van tirar de repertori poc esportiu per espantar un àrbitre de nom repetit que només l’havia encertat en una jugada. Just la que havia xiulat en contra seva, ves per on. Al Barça de Xavi li queden tants quilòmetres de millora encara per recórrer que la victòria és també bany de realitat, lliçó empeltada d’humilitat. Encara estan ben lluny de la regularitat que busquen, de disputar noranta minuts al mateix nivell, amb domini propi i constant del duel. Que la caverna parli ara de robatori a l’Elx només forma part del show mediàtic pestilent en què han convertit allò que era esport. Si hi ha controvèrsia, bull l’olla. I si no la troben, cal fabricar-la com a contingut de consum, que això va així.
En altre ordre de coses, les institucionals, certifiquem que toca repetir l’abecé més bàsic de barcelonisme: Mai no entris al club creient-te que ets l’amo perquè això no va així. Si l’empresa fos seva, ni badaríem boca, ni arrufaríem el nas, però no ho és, insistim i subratllem, no fos cas que se n’oblidin del més important. Per tant, entrem en matèria, si vols col·locar Iñaki Urdangarín a fer unes pràctiques, emporta-te’l a qualsevol lloc privat, discret i lluny de l’ull públic, sense relació amb el Barça. Menys encara quan ha estat membre d’una monarquia rebutjada per una majoria absoluta de la població del país i condemnat per la justícia. No caldria ni recordar que abusava de la seva posició en un clar exercici de despotisme. Amb ell no val parlar de samarreta retirada o necessitat de rehabilitació social. De fet, mantenir les referències d’homenatge dirigides a gent que no és exemple vital de res hauria de ser refusat per simple sentit comú. Seny que no gasta aquell que va decidir fer-li aquest incomprensible favor.
Reforçant aquest cansament que provoca la batalla per les evidències, parlem de les queixes de Koeman quan hauria d’estar callat i desaparegut d’escena. No donava la talla com entrenador, no tenia currículum per dirigir el Barça i, ara, no tapen aquesta realitat ni les seves excuses, ni l’ajut dels seus amics de la premsa. Que es limiti al paper de llegenda. Ser entrenador d’elit no figura entre els seus punts forts. Cobrar quitances fins a l’últim euro es veu que sí. Un home de club hagués estat solidari amb la situació econòmica de l’entitat. Ell, no. Ell remuga, enganya amb mitges veritats i empastifa la troca en actitud indigna de qui ha estat un referent. El paper just i simbòlic al qual, a partir d’ara, s’hauria de limitar.
