L’ombra valenciana als diaris de Rafael Chirbes

L’article que llegiran a continuació va ser publicat originalment en la Revista Descriu pel periodista Pablo Ortín Perpinyà. Servisca com a humil homenatge al gran mestre valencià de la literatura Rafael Chirbes, que ens va deixar l’any 2015.

“Ara, amb cinquanta-sis, de retorn a València, sí que tinc la impressió que escric en una llengua distinta de la que parle cada dia amb la gent, a la tenda, al bar, amb la família, i això em desconcerta”. És la sensació que viu Rafael Chirbes quan torna a terres valencianes, ja en la seua maduresa literària, vital. Ho escriu als Diarios. A ratos perdidos 1 y 2 que ha publicat Anagrama de manera pòstuma, on l’autor ens convida a visitar el seu univers intern. Pensaments, preocupacions, reflexions i cabòries anotades a mà en diferents quaderns entre els anys 1985 y 2005.

A propòsit dels Diarios

Els Diaris són un exercici d’honestedat total i crua de Chirbes. D’intimitat. Sense concessions ni amb ell ni amb la resta del món. Se’ns mostra com un escriptor turmentat, amb pors, inseguretats i angoixa per la novel·la que sempre està per vindre. El full en blanc i la blanca cocaïna. L’homosexualitat, els amors, el sexe i la sida. La literatura i la crítica. El periodisme per a sobreviure mentre acaba de convertir-se en escriptor. Els nombrosos dubtes i les poques certeses. La ideologia. Tots els llibres que llegeix. Totes les misèries. En resum, la vida, que ell entén com un text que s’ha de poder narrar.

Fet i fet, els Diarios es poden analitzar des de perspectives ben diferents, totes elles interessants. Tanmateix, ací resseguirem a contrallum l’ombra valenciana que, com un degoteig, banya el llibre.

El xiquet de Tavernes de la Valldigna i la llengua d’infantesa

Paisatge valencià. Font: Fundació Rafael Chirbes.

Rafael Chirbes va nàixer a Tavernes de la Valldigna l’any 1949 i va morir el 2015 a la mateixa localitat de la Safor, a causa d’un càncer de pulmó irreversible. L’autor explica els seus orígens humils amb arrels a Tavernes “d’eixa pobresa d’herois callats, de la felicitat de riure’s i de menjar un tros de pa amb oli i una punta d’abadejo salat, un bri de tonyina de sorra, vinc jo”.

- Publicitat -

De ben xicotet, però, va ser traslladat a Àvila amb només huit anys amb destí a un rigorós internat d’orfes de ferroviaris. El xiquet Rafael va tindre aleshores els primers contactes amb el castellà, “una llengua estranya” que li va ser transmesa “d’un mode que podria dir-se paramilitar”. Tanmateix, en el moment que escriu, conviu amb ella “de mode contradictori, ja que és la llengua que ha acabat per ser la meua, en la que parle i escric”.

“El castellà era la llengua dels de dalt; dels qui no eren com nosaltres”

Des de ben menut experimenta la convivència entre el valencià i el castellà amb un marcat caràcter de classe social. “En la meua primera infància a Tavernes, ja l’havia sentit [el castellà] com a llengua dels de dalt, dels que no eren com nosaltres”, els “funcionaris, policies, guàrdies civils, burgesos amb pretensions, eixos eren els únics que parlaven castellà al poble, mentre que la resta, els camperols, els paletes, els artesans, els treballadors (i els seus fills, com jo) el que parlàvem era valencià”.

Aquestes experiències primerenques el marcaran per a tota la vida. Per a ell, “l’acceptació de l’idioma aprés ex novo té alguna cosa de resignada mutilació de tot un espai que, a pesar que és sobretot sentimental, compon bona part de la pasta mateixa de la matèria literària”.

Llegeix tot el que cau a les seues mans. Sobretot en castellà, però també en francés, italià o alemany. I també en valencià.

Al corrent de què escriuen grans homenots valencians de la literatura

Chirbes és un devorador de llibres i la seua dieta no deixa fora importants escriptors valencians, homenots com Joan FusterEnric Valor o Max Aub, entre altres. “Em trague un llibre rere l’altre, inclosos els contes d’Enric Valor, Rondalles Valencianes, que m’agraden molt, perquè Valor escriu una variant impecable de la llengua que hem parlat ací, a València, que hem parlat de veritat, a les cases, carrers i mercats -encara que Valor ho faça com demanava Fuster per a la renovació de la llengua, amb la gramàtica de la mà-”.

En diferents anotacions dels seus diaris, Chirbes creua reflexions amb qui ell anomena “l’inquiet” Fuster. Així, en un moment donat, considera “Brillant la tesi de Fuster que només en un Estat de dret en el qual la llei s’ajusta a certes normes té sentit la novel·la policíaca”. Algunes idees del suecà també es poden rastrejar darrere dels escrits del valler.

“Tot art de rellegir és art”

Per exemple, Rafael Chirbes dubta de per què “perd” tant de temps llegint. I conclou que “a més de perquè sóc un gandul i llegir resulta bastant més còmode que escriure, és perquè tot art és rellegir l’art”, un pensament molt similar al conegut aforisme de Fuster “Només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir”.

Paisatge valencià. Font: Fundació Rafael Chirbes.

Un altre dia, les seues cabòries el duen a pensar en el llibre de Josep Lozano El mut de la campana. Aquesta lectura el fa pensar “en la felicitat que ha de produir escriure en la llengua marginada en la qual un va pronunciar les primeres paraules”. També en “el plaer psicoanalític de nadar en el líquid amniòtic de la llengua materna”. Una llengua, el valencià, que reconeix com a acorralada.

Això no obstant, el de Tavernes apunta que els escriptors en valencià de la seua edat “que han acabat escrivint en valencià han hagut d’aprendre una llengua impostada, han hagut de lluitar per a domesticar-la, per a apropar el fet culte, estrany, forà, llibresc o arcaic, fora d’ús, a la cosa popular i quotidià contemporani, crear la llengua literària de hui”.

Amb tot, Chirbes acaba per concloure que “tinc una llengua d’ús quotidià, el valencià, i una llengua literària, el castellà”.

El pòsit marxista de Chirbes

En la seua obra, amb títols com En la orilla Crematorio, ha pintat un retrat de la degradació política i moral de la societat espanyolaCitant a Balzac, en una de les moltes pinzellades afrancesades, Chirbes afirma que “la novel·la és la vida privada de les nacions”. Això mateix és el que prova d’atrapar a través de les deu novel·les que va escriure, tot mirant-s’ho des de la mediterrània.

‘No hi ha riquesa innocent’, titula ABC en una extensa entrevista de l’any 2013, dos abans del traspàs. Una frase que podria haver dit un qualsevol personatge de David Simon a The Wire. I és que Chirbes també ressegueix els rastres dels diners per a trobar les arrels que s’entrecreuen al sistema econòmic, polític i social. “Tot açò mou diners, li genera comissions a algú, es compren i es venen coses i això sempre deixa un rastre de diners”, escriu ell, com podria haver dit Jimmy McNulty.

Rafael Chirbes, durant una vesprada en el seu estudi de Beniarbeig // Jesús Císcar per a Eldiario.es

“El rerefons ideològic de Rafael Chirbes no és casual”

En uns apunts conta com va escapar de les flames en un incendi a Dénia, i clava la mirada en el desplegament de cotxes de bombers i vehicles institucionals, molts dels quals tenen matrícula de Castelló “on manifasseja un polític corrupte”. Ací afegeix que “darrere de tot espectacle sempre hi ha un empresari que se’n beneficia. Ho sabrem per les pel·lícules de Hollywood, perquè la premsa d’ací no diu gran cosa”.

El rerefons ideològic no és casual. L’escriptor va intuir que no podria arribar a ser-ho sense Karl Marx i viu el sentiment de classe com una ferida. “No hi ha medicina que cure l’origen de classe, ni tan sols els diners que puguen arribar després, o el prestigi social que s’adquirisca”. Una formació que es pot detectar en bona part de les anotacions. Fins i tot en la manera com afronta la vida, amb el que podríem qualificar del pessimisme de la intel·ligència d’Antonio Gramsci. La voluntat, gairebé mai amb optimisme, la canalitza en l’escriptura de la novel·la.

Fruit de les vivències pròpies, Chirbes pensa que moure’s als marges exigeix una fortalesa de la qual no és fàcil dotar-se.

El bot de Rafael Chirbes sobreviu a les xarxes

A banda de tot això, les persones més curioses poden degustar l’esperit dels Diarios a través del perfil de Twitter @Chirbesbot, que recopila fragments de l’obra de l’autor i opinions d’algunes entrevistes. Xicotetes píndoles chirbesques, piulades diàries directes com una punyalada als budells.

Més sobre Rafael Chirbes: “L’enyorança de Rafael Chirbes per la seua llengua materna” – EL PAÍS

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca