“Sabia que no podia ser com Xavi o Iniesta, però volia ser com ells”

Pocs jugadors han aconseguit fer ombra a Leo Messi des que l’argentí va trepitjar un terreny de joc per primera vegada en la seva vida. Molts pocs, de fet. Víctor Vázquez, actualment jugador del LA Galaxy de la MLS, forma part d’aquest grup d’escollits. El barceloní va compartir vestidor amb l’astre argentíi en el famós equip de la generació del 87, un dels millors que han passat mai per les categories inferiors del Barça. El seu paper, però, anava molt més enllà de compartir vestidor amb el futur millor jugador del món, sinó que Messi i Víctor Vázquez eren els pals de paller d’aquell conjunt, les estrelles al voltant d’on girava tot. El nivell mostrat pel jove jugador català va arribar a ser tan alt que, fins i tot, les expectatives amb ell eren superiors a les que tenien amb Messi, un futbolista petit i prim al qual el físic encara el perjudicava.

Tot i complir el seu somni de debutar amb el primer equip del Barça, els millors anys de la carrera de Víctor Vázquez han estat a Bèlgica. Es va fer amo i senyor del Brugge, convertint-se en un dels millors jugadors de la lliga belga durant diverses temporades consecutives i demostrant que hi ha vida fora del Camp Nou. El jugador, ara a punt de fer trenta-cinc anys, encara juga als Estats Units i no es penedeix de cap decisió que ha pres al llarg de la seva carrera. De fet, lluny de tenir una espina clavada per no haver triomfat en el Barça, ha refusat nombroses ofertes d’equips espanyols. Víctor Vázquez se sent molt a gust lluny de Barcelona.

Víctor, on va començar tot?
Vaig néixer i créixer a Barcelona i vaig començar a jugar a futbol al meu barri, al Martinenc, al Guinardó. Vaig estar allà tres anys, quan era molt petit, dels cinc als vuit anys. Quan en tenia vuit, un observador de la Damm, que em tenia molt vist, em va dir si volia anar a la seva escola. Vaig decidir fer el pas perquè sempre he dit que la Damm és una de les millors escoles que hi ha a Barcelona.

Així ets de Sant Martí?
El meu pare és del Camp de l’Arpa, allà al Clot, a Passeig Maragall. Ma mare és del Guinardó, del carrer Amèrica. La Damm em quedava a deu o quinze minuts en cotxe.

I després ja va venir el Barça?
Vaig estar tres anys a la Damm, des de Benjamí fins a Aleví B. Llavors, quan vam jugar contra el Barça i alguns ja destacàvem, tant el Barça com l’Espanyol es van posar en contacte amb nosaltres i vaig decidir anar al Barça perquè és el club més gran de la ciutat, m’ho van vendre tot molt bé, el treball amb la pedrera. Ja hi havia en Piqué i en Fàbregas.

- Publicitat -

Anar al Barça ja era el teu somni o t’era una mica igual?
Em donava una mica igual perquè jo estava amb els meus amics a la Damm i gaudia com si estigués jugant al pati de l’escola. Al final, va ser més una decisió de parlar amb el Barça i amb l’Espanyol. El meu pare em va dir que creia que la millor decisió era anar al Barça, i no ens vam equivocar.

A casa ja agradava el futbol abans o ets el “bitxo raro”?
No, no, el meu pare ha estat futbolista també. Va arribar a jugar amb el filial del Barça els anys setanta.

I quin era el teu ídol d’infància?
Laudrup, sens dubte.

El Laudrup del Barça o del Madrid?
(riu) El del Barça.

Arribes a La Masia amb un equipàs, no? El famós cadet de Messi, Piqué, Fàbregas i companyia…
Sí, al Barça sempre hem tingut equipassos. Quan vaig entrar a l’Aleví A, amb Rodolfo Borrell d’entrenador, ja hi havia Piqué, Fàbregas, Marc Pedraza… I ja vam començar a crear aquest equip que va fer història a La Masia; no perdíem un partit i ho guanyàvem tot. Després van venir els Messi, Frank Songo’o, Pedrito… Cada vegada érem millor equip, però ja teníem una base molt bona, espectacular. Com sempre he dit, l’entrenador que més m’ha marcat ha estat en ‘Rodo’, el que ens ho va mostrar tot tècnicament. Va ser una època increïble, la veritat.

Tens algun record especial d’aquesta etapa?
Tinc molt bon record de tot i de tots. Per exemple, dels torneigs de futbol 7 que es retransmetien per Canal Plus. Vam perdre contra el Madrid, però tinc molt bon record. Eren uns torneigs increïbles. Jugaves contra els millors equips d’Espanya i ja era a un nivell més professional, perquè a la lliga regular només competíem contra l’Espanyol. I, si et dic la veritat, amb l’equipàs que teníem anàvem una mica sobrats perquè sempre guanyàvem. Jo crec que aquests dos torneigs són dels millors records que tinc de quan era més petit. Després, un cop vas creixent i ja ets Cadet, els campionats d’Espanya o la Nike eren increïbles i convivies amb els teus companys durant dies.

Posteriorment, arriba un tal Lionel Messi procedent de Rosario. Al principi, molt vergonyós?
Sí, però com segueix sent-ho. És una persona molt introvertida. Crec que el caràcter que té és el mateix tot i ser més gran i tenir més experiència. Era un nen tranquil que només esprava que arribés l’hora d’entrenar per mostrar a tothom el que sap, que és jugar a futbol. Després, a poc a poc, es va anar adaptant a l’equip i teníem una molt bona amistat amb els que destacàvem una mica més, com són Piqué, Fàbregas, Pedraza, Valiente i jo mateix. Sempre tinc molts bons records d’ell, però era més ‘aturadet’ que nosaltres, que érem més ‘gamberros’.

Encara mantens relació amb ell i d’altres companys?
No xerrem molt perquè no m’agrada molestar i ja veig que les coses li van bé. És cert, però, que tenim un grup de WhatsApp de la generació del 87 que va crear el Piqué fa dos anys i hi som tots els jugadors que vam coincidir des de l’Aleví A fins que ens vam dividir al Cadet A. De fet, el primer que va marxar va ser Fàbregas. Per aquest grup a vegades xerrem i en Messi també diu la seva, però contacte estret amb ell no en tinc. Amb altres com Cesc, Busquets o Piqué, sí.

Tu també vas tenir ofertes per marxar, com és el cas d’en Cesc?
Tots teníem ofertes per marxar. D’Anglaterra, d’altres llocs d’Espanya o fins i tot d’Itàlia… Jo volia triomfar al Barça i m’ho vaig jugar tot a una carta. Estimava el Barça, volia seguir al club. No tenia dins el meu cap anar a un altre equip. Volia ser professional i triomfar al Barça, i creia que seria el club que em donaria l’oportunitat d’obrir-me les portes de tots els llocs.

Et penedeixes de la decisió?
No, tornaria a prendre la mateixa decisió mil i un cops més.

Vas anar escalant fins que vas tocar el cim. Com vas viure el moment de debutar amb el primer equip?
A mesura que vas avançant veus que la cosa va bé i que tens les qualitats que encaixen amb el Barça. T’ho comences a creure, ho comences a veure cada cop més a prop. Arribo al Barça C, a Tercera Divisió, una lliga molt difícil on els camps eren horribles; però vas curtint-te com a futbolista. Després arribes al Barça B, on ja ets més professional. Finalment, arriba l’oportunitat de debutar amb el primer equip amb Rijkaard el 2008 i l’aprofito al màxim possible. Personalment, vaig tenir la sort de que Rijkaard es va fixar molt ràpidament amb mi, ja que entrenava sempre amb ells i després jugava amb el B. Aquella època és de les millors per a mi: Tenia 20 anys i estava amb Eto’o, Ronaldinho, Deco, Henry… Era un somni fet realitat.

El primer dia al vestidor deu ser complicat, no?
No xerres, òbviament. (riu) Però vaig tenir la sort que quan vaig pujar també hi havia Xavi, Iniesta, Valdés, Puyol… I em van ajudar molt i m’ho van posar tot molt fàcil. Ets molt tímid, introvertit, intentes fer-ho tot perfecte, que et vegin com un bon nen, que no faltis al respecte a les estrelles de l’equip… Gaudeixes el moment, però intentes ser molt caut, sí.

 

“Guardiola i Luis Enrique són els dos entrenadors que m’han marcat més a nivell professional i he tingut la sort de tenir-los quan la meva carrera s’estava enlairant”

Com va ser la teva relació amb Pep Guardiola?
Un tracte molt proper, com amb tots. Ell sabia que jo era un jugador molt important al filial, on ja disputava el meu tercer any. Va venir al Barça a treballar, a tornar al Barça B a la lliga que mereixia, que era la Segona Divisió. Vam fer una temporada espectacular i només tinc molt bones paraules per a ell. Ens va tractar a tots com a fills. Després d’en ‘Rodo’ és l’entrenador que més m’ha marcat. Ens ho va mostrar tot a nivell tàctic, a nivell personal, a nivell d’estimar el club, de respectar-lo i de fer les coses bé. Guardiola i Luis Enrique són els dos entrenadors que m’han marcat més a nivell professional i he tingut la sort de tenir-los quan la meva carrera s’estava enlairant.

Parles de Luis Enrique. Com és tenir-lo d’entrenador?
És molt diferent a Guardiola. En l’aspecte tècnic, tàctic i la manera de veure el futbol són molt iguals, però a l’hora de treballar són molt diferents. Luis Enrique va portar una filosofia molt bona a la qual no estàvem acostumats, que és la de treballar sense pilota. Al Barça treballàvem sempre amb pilota perquè la majoria del partit tenim la pilota i Luis Enrique va portar la mentalitat de treball, de més caràcter, de guanyar-se el lloc. Sempre li he estat agraït, em va marcar moltíssim. Gràcies a ell, quan vaig marxar al Brugge era un jugador molt més complet.

Malgrat tot, amb Guardiola al primer equip t’esperaves més oportunitats?
Sí, però sempre he tingut jugadors al davant que són dels millors del món. Xavi, Iniesta, Busquets va poder fer el salt, també hi havia Thiago, Jonathan Dos Santos, Víctor Sánchez… Érem molts i, al final, les oportunitats que et donen les intentes aprofitar, però Xavi i Iniesta juguen sempre i jo tinc la mala sort de lesionar-me del genoll i em quedo fora un any. Per a mi, durant aquell any el meu tren del Barça va passar.

Creus que va ser per culpa de la lesió o hi va haver algun altre contratemps?
Jo crec que va ser més la lesió que res, perquè al final m’hagués guanyat més oportunitats igual perquè hagués treballat i competint de la mateixa manera, però el fet de lesionar-me i estar 14 mesos sense jugar —per una luxació de la ròtula del genoll dret— va fer que Thiago, Víctor Sánchez o Xavi Torres es guanyessin les oportunitats. Quan torno de la lesió em vaig guanyar algunes oportunitats, però van venir més pel que havia estat en el Barça i la mala experiència que havia passat. Guardiola sabia el tipus de jugador que era, però no crec que aquestes oportunitats fossin perquè jo quedés al primer equip del Barça. De fet, mai va ser així.

Així i tot, el teu nom era dels més comentats. Creus que la premsa va parlar massa sobre tu abans d’hora?
Vam marcar una època amb aquella generació. Es parlava de Messi i de mi perquè érem els que marcàvem els gols. A mesura que han avançat els anys i que he jugat més al migcamp i no se m’han reconegut altres coses, he vist més que qui marca els gols sempre s’emporta tots els elogis. Jo, en aquella època, sempre sortia als diaris. No crec que m’hagi perjudicat; al contrari. Diria que la carrera que tinc i tot el que he aconseguit és gràcies al que vaig aconseguir al Barça. Potser no vaig tenir l’oportunitat que tot el món creia que podia arribar a tenir, o no vaig ser el jugador que la gent es pensava que seria. Però no vaig tenir la sort que altres jugadors han tingut, i potser no eren tan bons com jo en aquella època.

Creus que els mitjans hem de replantejar-nos el fet de tractar tan a fons els jugadors tan joves?
Sí i no. Jo crec que també és bo elogiar els que ho estan fent molt bé, que pugen amb moltes ganes; jugadors de la base que poden arribar al primer equip, però a vegades se li dona massa bombo i els joves s’ho creuen massa. Jo mai m’ho vaig prendre així perquè sabia que havia de treballar molt per arribar al primer equip. Jo sabia que no podia arribar a ser com els jugadors que tenia per davant, com Xavi o Iniesta, però sí que volia arribar a ser com ells. Al final, tots els equips on he estat m’han dit “t’assembles molt a Xavi o Iniesta” i jo sempre els dic “clar, és que he estat catorze anys al planter del Barça, tinc coses molt semblants”.

“A mi m’encanta el futbol, però també treballo en una idea: que la meva família visqui millor”

El fet de ser jove, amb diners, en una ciutat com Barcelona… Es fa difícil només centrar-se en el futbol?
És complicat, però jo com que vaig néixer a Barcelona sé com és la ciutat. Quan comences a guanyar diners és obvi que surts més amb els amics, tens altres coses que abans no tenies, et pots comprar una casa, un cotxe millor… Jo vinc d’una família molt humil i clar, comences a ajudar els teus pares comprant-los un pis, per exemple. Jo crec que mai se’m va anar del cap, he tingut sempre els peus a terra i soc una persona molt humil en aquest aspecte, valorant la família d’on vinc. A mi m’encanta el futbol, però també treballo en una idea: que la meva família visqui millor.

Tot i això, deus haver tingut companys que no han sabut centrar-se només en el futbol, no?
Sí, molts, i sobretot a La Masia. Els tres anys que he viscut allà he vist jugadors que deies “mare meva, quina qualitat, aquest arriba a dalt segur” i després es perd perquè som joves, ens agrada sortir, coneixes noies o et fiques en mons que no són tan bons de cara al teu futur; però bé, cadascú decideix el que decideix. S’han perdut molts talents, això sí.

Sortir del Barça amb vint-i-quatre anys és decisió totalment teva?
Sí, jo vaig tornar de la lesió el 2010 i vaig disputar la temporada amb Luis Enrique a Segona jugant bastant, però no tot el que volia perquè arrossegava la lesió. El club em va oferir renovar un any més amb el Barça B, però jo ja n’estava cansat. Portava cinc anys al filial, tenia vint-i-quatre anys i veia nanos de dinou o vint que debutaven amb el primer equip, tal com havia fet jo abans. Notava que m’estava estancant al filial i vaig prendre la decisió de sortir. Vaig creure que era el moment, que era prou madur i tenia l’experiència suficient per ser professional de veritat. Al Barça B ets professional, però al final és un segon equip. No lluites per títols, no pots ascendir, no pots fer res. Em van arribar ofertes d’Espanya, però jo no volia quedar aquí, no sé per què. Volia sortir fora i demostrar a l’estranger el tipus de jugador que era, que era més complicat, i vaig decidir anar al Club Brugge. Sincerament, crec que és la millor decisió que he pres en la meva vida.

Quines ofertes tenies d’Espanya?
Del Betis, del Deportivo, del Màlaga, del Levante (a 2a Divisió)… El meu representant em va deixar clar que aquesta era l’opció fàcil, quedar-me a la “zona confort”, no sortir d’Espanya, cobrant uns bons diners i jugant a Primera. Però ser un jugador més, això sí. Per altra banda, el Brugge ho estava posant tot a la graella perquè jo fos el centre del seu equip i que tot anés al meu voltant. Jo no xerrava anglès ni flamenc, però parlant-ho amb la meva família em vaig adonar que hi volia anar. No volia ser un jugador més, jo volia ser especial.

De fet, eres l’estrella de l’equip.
El primer any va ser complicat, la veritat. Va ser un canvi dràstic. Jo sortia d’un equip en el qual sempre tenies la pilota, sempre estàs gaudint del joc, i arribo a un equip que practica un joc totalment diferent, amb més físic i més xoc. Hi ha moments que en els quals pots demostrar la qualitat que tens i t’ho aprecien molt, però n’hi ha d’altres en els quals et critiquen molt perquè no tens el mateix físic que altres jugadors de la lliga. A partir del primer any crec que la gent s’adona del tipus de jugador que soc. L’entrenador també vol fer un futbol més vistós i, de fet, a la segona temporada faig el salt gran i la gent s’enamora de mi i de com jugo. El tercer i quart any m’acabo convertint en el millor jugador de la lliga i en el que jo volia, ser especial.

“Jo me la vaig jugar i estic molt agraït al Brugge, sempre dic que és la meva segona casa”

A partir del Club Brugge has passat per altres equips i països. Amb què et quedes de la teva carrera?
Per mi, els del Brugge van ser els millors anys de la meva carrera, ja que vaig sentir-me un futbolista més professional, vaig agafar més experiència i vaig poder veure la vida més enllà del Barça. Estar-hi és molt fàcil, però sortir-ne és molt complicat. Jo me la vaig jugar i estic molt agraït al Brugge, sempre dic que és la meva segona casa. No em penedeixo de cap pas que he donat després, crec que tots han estat perquè he volgut una experiència nova a la meva vida, però també penso que he fet alguns passos que no són del tot correctes. Potser he mirat més l’aspecte econòmic per l’edat que tenia, perquè creus que el futbol s’acaba aviat… Diria que la decisió d’anar a Qatar des de Toronto és l’únic moment en el qual m’he equivocat, sobretot a nivell futbolístic. En quant a la resta no ho crec. Vaig estar molt a gust a Qatar, però en l’àmbit esportiu vaig perdre molt durant aquell any i mig.

En algun moment has tingut l’oportunitat de tornar a la lliga espanyola?
Sempre hi ha hagut rumors i coses, però els equips espanyols també saben el tipus de contracte que tenia. A Espanya, si no has demostrat el jugador que ets no et pagaran bé, tot i que et volen perquè ja saben que has marcat una època al Barça. Jo venia guanyant un bon sou a fora i han arribat coses, però el meu representant sempre em deia que cobraria menys de la meitat. I jo no volia tornar, ja no només pels diners. Estava molt a gust a fora.

Hi va haver rumors sobre un possible fitxatge per l’Espanyol…
Vaig estar molt a prop de l’Espanyol, de veritat, molt a prop. Però no va ser pels diners, sinó pel fet de tornar a casa, a Barcelona, i no em veia vivint allà on havia viscut abans. Estava molt bé lluny de tot, després de fer-me una nova vida amb la meva dona i el meu fill. Quan la gent em venia a veure estava molt feliç, però no volia tornar. De fet, el meu representant va dir a l’Espanyol que no feia falta parlar de diners perquè jo no volia tornar.

Ens han comentat que quan Bojan Krkic va signar per l’Alabès, vas tenir moltes opcions d’acompanyar-lo…
Sí, vam xerrar amb Sergio Fernández, el director esportiu del club, ja que jo tenia una situació dolenta a Mèxic i volia sortir. Parlant amb ell vam estar molt a prop d’anar-hi, fins i tot cobrant molt poc perquè jo estava molt malament. Al final, però, va sortir l’opció de Toronto i la veritat és que la MLS em cridava molt l’atenció. Coincidir amb jugadors com Giovinco, Altidore, Bradley i aquests em cridaven més l’atenció que anar a l’Alabès, la veritat.

Els Estats Units és un altre món, no?
Exacte. A més, em van rebre amb els braços oberts. Jo venia d’un equip que havia perdut una final per penals al camp del Toronto. Estaven molt confiats perquè tenien molt bon equip però fotuts per haver perdut la final. Jo venia d’una mala experiència a Mèxic on tothom em criticava, em deien que ja estava mort, que no podia jugar… Vaig arribar a Toronto, vam guanyar el triplet, vaig estar en el millor equip de la lliga, vaig ser dels millors jugadors i el segon màxim assistent. Va ser una de les millors temporades que he tingut en l’àmbit personal.

I a Los Angeles, com va?
Jo crec que la lliga és molt competitiva, és cert que els Galaxy no estem fent les coses bé en els últims dos anys, però tenim un gran equip. Tenim al Chicharito, teníem a Jonathan Dos Santos que ara ha marxat a l’América de Mèxic, hem fitxat a Douglas Costa… Estem fent les coses bé, però la lliga és tan competitiva que qualsevol equip et pot guanyar, pots perdre qualsevol partit i els play-off es fan molt complicats.

I la teva situació amb el Galaxy com és? Va sortir que podies rescindir el teu contracte…
Això són coses de la premsa. No saben com són les coses i diuen coses que no són. Jo sempre firmo contractes d’1+1, l’any passat vaig firmar un contracte com aquest i, quan va acabar la temporada, el club em va dir que no agafarien l’opció de la temporada addicional, però em van oferir un contracte nou. Per això va sortir a la premsa que jo no renovaria, però sí, ja estava tot parlat. Em porto molt bé amb l’entrenador, Gregg Vanney, amb qui vaig coincidir a Toronto. Ells em volien tant sí com no a aquí i, per tant, vaig tornar a renovar amb un contracte d’1+1.

Com veus el futbol als EUA d’aquí a uns anys, amb els rumors de les arribades de Messi, Suárez, Cristiano o Piqué?
Tant de bo vinguin tots aquests, seria espectacular per a la lliga. Jo veig que la MLS ha crescut molt. Vaig marxar de Toronto cap a Qatar el 2019; han passat tres anys fins que he tornat i la lliga ha fet un canvi increïble. Cada vegada venen jugadors millors i més joves que venen a demostrar i no a retirar-se, com Carles Gil, Alejandro Pozuelo, o alguns que porten anys aquí com Ilie Sánchez o Andreu Fontàs. Ja no és una lliga com abans, quan venien els Beckham, Pirlo o Villa a retirar-se, sinó que s’ha tornat molt competitiva i està creixent molt. Estan fent les coses molt bé, ja sigui el tema de pagaments, d’infraestructures, de viatges… Tot està molt ben organitzat i, per això, jo em vull retirar aquí. Quan acabi la meva etapa al Galaxy jo crec que acabarà la meva carrera. Estic molt a gust aquí i no em veig a una altra banda.

Però quants anys li queden de futbol a Víctor Vázquez?
No ho sé, fins que el cos em doni. Jo em noto bé, la gent ja sap el genoll que tinc, però no tinc dolor, no tinc lesions, l’any passat el vaig jugar sencer i sembla que a mesura que em faig major i em cuido més, el cos també aguanta més. Fins que m’aguanti, si són tres anys, doncs tres anys. Si són quatre, doncs quatre. I si finalment són dos, doncs seran dos. Em deixo endur; si em sento bé és bon senyal.

Qui sap, potser et marques un Adama i et tornem a veure de blaugrana…
Això no passarà. (riu) I tampoc ho vull, la veritat; no m’hi veig. Amb l’edat que tinc… no passarà. Estic molt content on estic. A la MLS em sento reconegut.

Tornant al Barça… com veus al de Xavi? Optimista?
La veritat és que ho sóc. Sense Xavi ja ho era, ja que són èpoques de transició que tots els equips passen, com el Madrid, el Manchester United, la Juventus… Crec que Xavi ha arribat en un moment perfecte, on se’l deixarà treballar i fer el que vulgui. Saben que serà un nou Guardiola. Amb els fitxatges ja s’ha vist una millora i l’equip lluitarà per tot el que es pugui. La Lliga queda una mica lluny, però l’Europa League la lluitaran. El partit a Nàpols va ser, sens dubte, un dels millors de la temporada i on vam tornar a veure la identitat del Barça. Veurem fins on poden arribar, jo els desitjo el millor. El que em fa més feliç és veure com Xavi dona oportunitats als ‘nanos’ com Gavi, Nico o Ansu i donant el pes que es mereixen jugadors com Piqué, Busquets o Alba.

“Crec que se li va faltar al respecte tant al jugador, com també a la persona. El Barça li ha donat tot a Messi, però crec que Messi ha donat molt més al Barça”

Una nova era amb Xavi al capdavant, però sense Messi. Com vas viure la seva sortida?
És un pal per a tots, sempre ho he dit. El Barça ho va fer molt malament. Messi se’n va cansar i va fer bé de no voler-ne saber res més. Crec que se li va faltar al respecte tant al jugador, com també a la persona. El Barça li ha donat tot a Messi, però crec que Messi ha donat molt més al Barça. Aleshores, crec que se li hauria d’haver donat el que demanava de bon principi. Tot i això, sabem que no és feliç a París, només fa falta veure’l. Malgrat tot, seguirà sent el millor de la història del futbol. Molt orgullós de compartir la generació del 87 amb ell.

El teu fill es diu Leo. Alguna cosa a dir?
No té res a veure. (riu) A la meva exdona li agradava molt el nom i a mi també m’agradaven els noms curts. Ja sabíem que el nom de Leo Messi estava allà, però no ho vam fer per ell. És un nom curt i ens agrada. Tant de bo sigui la meitat del que ha estat Messi. (riu)

Així també juga a futbol?
Sí, sí! A l’escola Hamelin-Laie de Montgat. Juga amb els seus amics i és el màxim golejador sent un any més petit. Algun cop s’ha parlat del tema Barça, però millor que gaudeixi.

Parlant de jovent, què et diu aquesta lleva de joves jugadors del primer equip del Barça? Et veus reflectit en algun d’ells?
Reflectit no, però en aquella època jo era més o menys semblant al que és Pedri. Ell té molt més dribling, u contra u… jo era més semblant a Xavi, amb molt de toc de pilota. Pedri és el jugador espanyol que més m’agrada, de llarg. Té un talent increïble i se’l veu un noi molt natural, molt semblant a Iniesta. Em recorda a ell.

Són els encarregats de liderar la nau blaugrana durant la pròxima dècada. Quin consell els dona Víctor Vázquez?
L’únic consell que els hi donaria és que s’ho creguin de veritat, que les oportunitats són realment merescudes. Feia anys que no sortien jugadors tan bons. Han de fixar-se en els seus ídols com Xavi, Messi, Busquets, Iniesta… i marcar una època al Barça. Si s’ho creuen de veritat i no es compliquen la vida, ho tenen tot per fer història.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca