I, ara que ja tinc l’atenció dels fusterians, puc confessar que els qui en realitat em regloten i molt, són ells, els fusterians. Però… Qui són els fusterians que em regloten? Doncs els seguidors de Fuster que reciten aforismes i jutgen a la societat segons les regles de la societat fusteriana imaginària que han creat, i de la que no són capaços d’eixir. Sí, justament tots aquells que Fuster haguera criticat o als qui els haguera dedicat un dels seus aforismes. De fet, ja els va dedicar un que resava això de «Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics». I, xe! Mira que passen els anys i encara neguen el dret a canviar d’opinió.
He de confessar que este any Fuster em feia por, molta por. Em feia por perquè ho anàvem a celebrar amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana més valencianista i progressista de la història, recorde als lectors que la ironia necessita sempre còmplices. Dani Nebot va fer un dibuix de Fuster amb el lema «cent de Fuster» i baix, sense voler, li va posar una frase d’Unamuno en valencià: «País, paisatge i paisanatge». Com era d’esperar, ningú li va fer massa cas, fins que un professor jubilat de filologia catalana de la Universitat de Lleida ho va descobrir. Tots tiraren balons fora, lamentablement, intentant fer de la pròpia ignorància un argument. I bé, d’acord a l’aforisme de Twitter del segle XXI, no se podía saber.
Els sobra mig País Valencià
Però, a banda del tractament institucional que poguera tindre l’any Fuster, el que més por em feia eren les possibles reaccions dels fusterians i l’ús que farien de l’any Fuster. Total, que per a la meua desgràcia, en el dia 20 de l’any de nostre Fuster, Fuster ja em reglotava per tot arreu. Entre els qui citaven a Fuster per a tindre la raó en qualsevol conversa a l’atzar de Twitter i qui el citaven per excloure mig País Valencià ja en vaig tindre prou. La gota? En l’elaboració d’un manifest per la defensa de la llengua als Països Catalans, algú va voler colar la frase eslògan «de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó».
I clar, com a valencià que soc, vaig dir que el País Valencià acabava un poc més al sud de Guardamar del Segura, és a dir al Pilar de la Foradada. La seua resposta? Esta: «Deia Joan Fuster que amb les comarques castellanoparlants ens embolicaríem…». Vaig fer un gran esforç per aguantar el Michelangelo volcànic més eruptiu que alguns patiu i aguanteu i el dia següent vaig explicar que al País Valencià el valencià era oficial a tot el País, tot. I vaig afegir que a les comarques castellanoparlants podíem parlar el valencià. Eixa ha sigut una de les grans victòries valencianes de la Transició. Podríem haver sigut com Navarra, però vàrem aconseguir l’oficialitat a tot el País, diguen el que diguen els Fusterians. O, millor dit, tot i l’opinió etnicista d’alguns fusterians identitaris.
La fal·làcia dels neoblavers
Sovint, pense que els fusterians, l’únic que varen aprendre de Fuster és la part eixa de la nació sencera. Mira que passen els anys i no ixen d’eixe argument, que només li ha servit a la dreta espanyolista per aconseguir omplir titulars. Arriben a tal punt d’exaltació dogmàtica que es posen a criticar i menysprear a historiadors i sociòlegs que porten una vida estudiant la societat i història valenciana i, que, no sé, alguna cosa han de saber.
El tema és que una volta que el blaverisme espanyolista va abandonar el valencianisme per abraçar l’espanyolisme més ranci, estos fusterians varen crear la categoria dels neoblavers, on posen a tots aquells historiadors i sociòlegs que contradiuen algunes tesis fusterianes. Perquè clar, els fusterians, sense blavers, necessitaven alguna cosa per justificar la seua existència en contraposició a un altra. I ara que jo em desperte amb mitja ressaca i em pose a escriure un article sobre Fuster per dir que els fusterians ens regloten…Estic preparat per convertir-me en el neoblaver objectiu dels boomers. No patiu, ara em fareu unfollow, em silenciareu i em blocareu, mostrant així eixa estratègia tan antiga de la humanitat: com no puc debatre amb ell, el cancele.
“60 anys després d’eixe llibre, els fusterians critiquen als mateixos acadèmics que, gràcies a eixe llibre es posaren a estudiar el que va voler fer Fuster”
Fa uns dies, el gran escriptor i gran repartidor de carnets de neoblaver Toni Cucarella criticava a Vicent Baydal per defendre’s d’un identitari català que qüestionava la identitat històrica valenciana. La defensa que va fer Baydal front Cucarella va ser criticada pel compte d’Arran Marina Alta. Enmig de tot el guirigall va aparèixer fins i tot el concepte de «classisme acadèmic» cap als doctors Carles Sirera i Vicent Baydal. I jo que intentava vore eixa correguda des de la barrera, no podia donar crèdit al que veia.
Antifeixistes atacant antifeixistes que havien sigut atacats per feixistes; fusterians criticant historiadors i tot per la defensa incondicional de la seua idea dogmàtica de Països Catalans. Quan critique als fusterians i no a Fuster és perquè Fuster no té cap culpa de tindre eixe tipus de seguidors. De fet, en la introducció de Nosaltres els valencians diu: “El llibre, en efecte, exigia un altre autor. Tal com caldria que fos, hauria d’haver-lo confeccionat un historiador, o un sociòleg, o, millor encara, un oportuníssim centaure d’historiador i de sociòleg”. O siga, que 60 anys després d’eixe llibre, els fusterians critiquen els sociòlegs i historiadors. Als mateixos que, gràcies a eixe llibre es posaren a estudiar el que va voler fer Fuster. I no és més que intentar descobrir què són i que som els valencians. Viure per a creure-ho.
Contra el dogmatisme, dels uns i dels altres
Defendre de forma dogmàtica els Països Catalans és una cosa que em sorprén molt, perquè esta defensa el que fa és aïllar, encara més, als seus defensors. Les diferències que puc tindre jo com a defensor d’un País Valencià lliure i sobirà amb qui defenen uns Països Catalans lliures i sobirans són mínimes. Compartim un 97% de les nostres lluites i només ens diferencien un parell de símbols i l’estructura cap a la que volem anar per separar-nos de l’Espanya on ens sentim empresonats. Tinc molt més en comú amb ells, per exemple, que amb Íñigo Errejón, Yolanda Díaz o Pablo Iglesias.
Quan la gent d’Arran o Endavant aturen desnonaments, fan concentracions antifeixistes o defensen l’horta, em representen molt més que alguns Botàniquers amadrilenyats amb pagueta o aspiració de pagueta. No cal defendre dogmàticament algunes idees de Fuster per tindre la raó sobre la construcció nacional que volen fer. Ja la fan dia a dia i barri a barri. El sindicat de barri de les Carolines d’Alacant n’és un clar exemple.
“Pensar i aprendre a pensar és la clau per prendre consciència del que un és. Qui pensa construeix. Qui no pensa destrueix”
Fuster va ser un geni, un assagista que va voler fer-se la pregunta que tot valencià necessitava fer-se i que va fer pensar a generacions. Fuster era humà i s’equivocava. De fet, defensava el dret a equivocar-se, a tenir dubtes, a fer-se preguntes, a canviar d’opinió, a contradir-se. En este any Fuster no podem caure en l’error de recitar Fuster de la mateixa manera en què reciten algunes sectes religioses versicles a l’atzar de la Bíblia.
Necessitem reivindicar eixe dret que tenim a no ser perfectes i a canviar d’opinió fruit d’un procés de reflexió. Com sempre, els amics d’El Tempir des de la seua gran capacitat d’aïllar-se de les polèmiques estèrils, han organitzat la millor campanya que he vist sobre Fuster. Una campanya on comparteixen un parell d’aforismes de Fuster relacionats entre ells. Així, mostren de vegades xicotetes contradiccions. Això era Fuster, la reivindicació del dret a pensar, a equivocar-nos i a canviar d’opinió.
Pensar i aprendre a pensar és la clau per prendre consciència del que un és. Qui pensa construeix. Qui no pensa destrueix. Posem en valor eixa herència de Fuster. Escoltem i pensem per construir una millor societat valenciana i un millor País Valencià. I, per què no, per als seus defensors, uns millors Països Catalans. Que res no uneix tant a la gent com una bestiesa compartida. Molt bon any Fuster!