Hi ha quelcom que no ens expliquen

Existeix una part del catalanisme que ha interioritzat el neoliberalisme com a esquema mental. Es percep en la seva al·lèrgia pels serveis i servidors públics i certa addicció per les externalitzacions. La darrera, tímida i discreta campanya en defensa del català n’és un exponent. El govern externalitza les seves responsabilitats de política lingüística en uns ciutadans que es veuen comminats a mantenir una conversa en català davant de qualsevol interlocutor. No cal dir que, més enllà de l’entusiasme que hom pugui sentir per la causa de la preservació del català, de superar els complexos disglòssics o d’evitar hipotètics conflictes quan resulta que el català és percebuda com a llengua connotada, és obvi que això representa una terrible deixadesa de funcions d’un govern constituït per partits nominalment independentistes. 

Aviam, a cap ciutadà comú se li acudiria que ell mateix s’hagués de construir les pròpies carreteres, guarir les pròpies malalties, perseguir els delinqüents del barri o treure’s un títol de medicina des de l’autodidactisme. És obvi que hi ha un seguit de funcions que cal deixar-les en mans d’autoritats delegades. El govern de Catalunya té l’obligació de protegir el català,… i ho deixa en nom dels seus parlants? Bé, això ja passava durant el franquisme, quan els avantpassats dels responsables de Ciutadans es dedicaven a multar les comunicacions privades en català o detenir la gent per parlar en la seva pròpia llengua. La pervivència del català no pot restar exclusivament en mans dels seus parlants. Això constitueix una càrrega per a la qual no estan preparats ni habilitats. Tampoc no tenen capacitat sancionadora quan, quotidianament troben violentats els seus drets, sovint des de la seva pròpia administració, teòricament independentista.

Això ho estem veient, per posar un exemple, quan davant la carència de professionals de la salut a causa d’una indigna precarietat laboral i uns salaris impropis de la seva responsabilitat, el nostre govern, sovint un ionqui de la gestió privada o titular d’una gestió pública matussera i neoliberal, no dubta a contractar professionals de fora que no són capaços d’entendre els seus pacients (i que els obliga a parlar en una llengua forana, sovint a risc que, faltant al jurament hipocràtic, no t’atenguin). I que sovint, entenent que la pròpia autoritat fa una defensa negligent de la llengua pròpia, capten el missatge que el català és una costa prescindible o molesta. I és obvi que cap servidor públic que no sàpiga les llengües oficials no hauria de poder exercir la seva professió a Catalunya. Tanmateix, ja no és el falangista, ni el policia, ni el franquista, ni el militant de Ciudadanos que propicia aquesta situació, sinó que és el propi govern independentista retòric, que fàcilment oblida les seves obligacions. I no només el govern. Hem vist com la Universitat Pompeu Fabra ha pressionat a alguns dels seus professors perquè canviïn de llengua o donin preferència al castellà amb la pretensió d’atreure estudiants llatinoamericans i així incrementar els rànquings (que tenen com a indicadors el percentatge d’alumnat estranger, malgrat que això pugui ser a costa el menyspreu dels propis). Aquest és un fet estúpid perquè és obvi que un estudiant universitari castellanoparlant és perfectament capaç, en poques setmanes, de comprendre la classe de la mateixa manera que una estudiant d’arquitectura de Reus podria anar a classe a Bolònia en italià o un estudiant de magisteri d’Olot hauria de ser perfectament capaç de seguir un curs en portuguès a qualsevol universitat brasilera (probablement, amb millors resultats que si ho fes en l’artificial anglès – globbish propi de les aules universitàries).

Per descomptat, ens hem trobat aquestes darreres setmanes amb la deixadesa de funcions de l’administració educativa pel que fa a la immersió. Aquesta, que durant dècades ha funcionat relativament bé (i el sorpasso de la ràdio i la premsa de paper del català al castellà han estat exponents, o la relativa bona salut de la venda de llibres en català), és obvi que s’ha deteriorat en els darrers anys. I no és d’estranyar. L’esforç dels docents es va malmetre amb la tendència a mirar cap a l’altre costat d’una administració que sabia perfectament que hi havia centres –i professionals– que desacataven impunement la normativa. I que en els darrers anys, la presència del català a les aules ha anat decaient a les aules a mesura que la llengua pròpia del país ha estat diana dels atacs d’un espanyolisme agressiu. Finalment, les ingerències judicials, amb una esperpèntica sentència del “si una família (sovint fatxa) vol, us menjareu un 25% de castellà (para joder)”, la pròpia conselleria, en comptes de seguir mirant cap a un altre costat i, tot acotant el cap, cridar un sí, bwana, ha decidit desmantellar el sistema d’immersió, dissimulat en un tractament integral de llengües on, efectivament, el català sempre perd. Primer va ser l’obsessió per fer matèries en anglès, amb resultats desastrosos (a Espanya, especialment a la Comunitat de Madrid, amb un pla ambiciós de bilingüisme, les recerques acadèmiques en base a indicadors objectius van detectar una caiguda de nivells educatius i un increment exponencial de desigualtats educatives de base sociològica). Ara, sense sentit del ridícul, deixen soles a les escoles perquè mestres i direccions restin als peus dels cavalls (i de les denúncies de Vox i el que queda de C’s). De fet, aquest curs es va iniciar quan el Departament va enviar un correu als centres perquè fessin el favor de publicar al seu web el seu pla lingüístic, la qual cosa venia a demanar-los que s’exposessin a què entitats especialitzades a perseguir el català poguessin denunciar les direccions als jutjats. Una conselleria independentista hauria d’haver fet un pla lingüístic idèntic als més de 4.000 centres i hauria d’haver dit, per decència, que seguissin mantenint el català passant olímpicament dels macarras de suburbi que solen poblar les entitats denunciants. O, com hauria d’haver passat amb l’escola de Canet, el conseller hauria d’haver fet igual que la Clara Ponsatí i assumir la direcció per protegir els professionals. Per contra, davant la clara degradació del català a les aules, la conselleria va venir a dir “el català és mor… és culpa dels mestres!… anem a exigir el C2!” En altres termes, primer anem a externalitzar les responsabilitats, després externalitzarem les culpes! 

Una llengua no es defensa exclusivament per la voluntat dels parlants, sinó per la intervenció de les institucions. I en aquest sentit, el Québéc va ser un exemple. L’agressivitat, amb un punt d’obcecació, fins a cert punt antipàtica, del seu govern, dels seus polítics, encara que també dels seus parlants, intervenint fins al darrer detall per assegurar els drets lingüístics dels seus ciutadans, va acabar propiciant la paradoxa que avui el francès és l’única llengua oficial al seu territori, i per contra, és tot el Canadà que és legalment bilingüe i que totes les comunicacions oficials són en anglès i francès. Resulta, fins i tot sorprenent, que les indicacions orals del tren que fa alguns anys vaig agafar entre Vancouver i Seattle (a més de 3.000 quilòmetres de Montreal) es poguessin sentir en francès, mentre que el ferri que vaig agafar entre Baie-Comeau i Matane, travessant la Badia de Sant Llorenç fossin exclusivament en francès.

- Publicitat -

Hi ha quelcom que no ens expliquen. Corre el rumor que el preu dels indults comportava un seguit de renúncies, entre les quals la de disposar d’una política lingüística digna d’aquest nom. Això explicaria aquest col·laboracionisme creixent amb un PSOE que actua com a veritable Partit Nacionalista Espanyol. Això encaixaria amb una política deliberada d’anar invisibilitzant públicament el català, i que s’ha pogut comprovar amb una erràtica política de pactes a Madrid que presideix una taula deserta d’un diàleg, en castellà, per descomptat (seria massa fer servir intèrprets per escenificar que som dues nacions diferenciades, en un acte de sobirania lingüística). Sovint els rumors poden ser falsos, solen ser malintencionats, i solen ser més fruit d’especulacions que d’evidències. Tanmateix, l’evidència és que traslladar la responsabilitat del català a uns catalanoparlants que són víctimes a diari de discriminacions lingüístiques, que avui es permeti que hom no pugui ser atès en català a qualsevol comerç, bar, restaurant, gimnàs, metge, establiment públic o privat, ve a dir que, cada vegada més, tenim un independentisme governamental fake.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca