Deu ser la falta de costum. Deu ser que han estat uns quants anys de sortir per Europa sense oferir aquesta imatge, pendents de que ho arreglés Messi, incapaços tots plegats, gestors i premsa, de traure profit de les contínues lliçons viscudes, de trobar sortida a l’atzucac d’una paràlisi evident. Quina enganyifa de declivi que hem viscut. A Nàpols vam quedar enlluernats per falta de costum. Ja no estàvem habituats a imposar el futbol propi i fer-ho a la catalana, de manera bella. I la recta final contra l’Athletic va resultar de traca. De lectures n’hi ha un munt, però comencem per apaivagar eufòries. Tampoc creieu que en sec Europa serà un passeig militar, ni que ara la Lliga quedi a tocar. Res d’això. Només es tracta de confirmar sensacions i recuperar confiança. Poc a poc i bona lletra amb una varietat de recursos que sorprèn just allà on, fa quatre dies, molts només hi veien un solar erm. I al final, si es confirmen les bones sensacions, congratular-nos de que hagi estat tan curta la transició. Gairebé un prodigi que en només un any s’hagi sortit d’un pou tan fons, d’una sima amb fondària de vertigen. Aquest seria el millor trofeu del curs. Veure golejar Luuk de Jong i a Dembélé donar assistències és com haver girat la truita fins extrems gairebé sorprenents. En sec, tothom ha agafat la forma, tothom sembla esplèndid i Pedri s’erigeix en futur líder d’una banda de retalls que acabarà sent un equip respectable. Viure per veure. 

Iniciar la resurrecció a la gespa implica engegar la maquinària completa del club. Alemany, Jordi Cruyff i Xavi han buscat a la Premier gent que complementés el gruix disponible i l’han trobada, tasca notable. Per tant, aquest encert tapa, en certa manera, la greu baixa de Ferran Reverter i la seguretat que procurava l’antic CEO. Ell volia rodejar-se de professionals solvents en diversos àmbits per posar el Barça a l’alçada del segle XXI i ara tornem al personal designat per confiança, que prefereixen obeir ordres a desplegar un talent que igual no tenen. Rèmores de l’excés de presidencialisme, què hi farem. Ara bé, tornant al camp, hi ha un exercici fascinant d’adequació als temps moderns, d’evolució del model Barça segons exigeix el progrés del futbol. Si trobes defenses tancades, no queda altre remei que el toc i la paciència per buscar els espais. Si jugues a camp obert, importes trets característics de la Premier i et disposes a fer mal amb quatre passades ràpides. Els dos primers gols de dijous resultaren sengles meravelles a les que estàvem desacostumats. De fet, no fan pel Barça. Ni una contra fulgurant, ni una conducció rematada amb un toc de qualitat tècnica. Però són armes, les noves armes d’un equip, tornem-hi, d’esperit i alegria revifada, que converteix la pressió altíssima i la intensitat en virtuts. Tan bon punt s’ha imposat un criteri, una idea clara, una noció de saber per on has d’anar i cap on et dirigeixes, han aconseguit capgirar un destí que semblava marcat, deixant-nos bocabadats davant d’un petit prodigi que serà gran si assoleix continuïtat. 

Tot i així, fer volar coloms i deixar que l’ànim es torni fatxenderia pot significar que no s’ha aprés cap de les dures lliçons viscudes des que Bartomeu va deixar això fet un solar rústic, dels que no admeten ni requalificació. Encara queda molt, encara som als plànols pendents d’execució i la renovació que s’endevina gràcies a la mà de Xavi necessita un bon grapat d’episodis de confirmació en el seu recorregut cap a l’estabilitat. Com sempre, no cal córrer venint de tant avall. Ni tampoc fer el mínim cas als que s’han passar la vida renegant de l’estil i del model d’èxit i ara proclamen que això no és coherent. Deixem-nos de debats inútils, estèrils i que el Barça vagi per feina en la recuperació de potencial, nervi i múscul. Avui, només interessa això. I millor plantejar-ho amb un somrís de confiança als llavis.