Des que Xavi va aterrar al Camp Nou s’ha parlat molt que el Barça ha millorat exponencialment en l’àmbit més posicional, pressionant quan i com toca. Futbolísticament, sembla que el club s’està redreçant, però no tot és joc posicional a l’ADN Barça, com alguns creuen i volen fer saber. Una altra de les idees irrenunciables de Xavi –i en conseqüència, del model– és obrir les bandes amb extrems purs. Aquesta es tracta d’una idea que, a poc a poc, es converteix en un anhel utòpic pel fet que es tractin d’una tipologia de jugadors que, com més temps passa, més escassegen. Així i tot, el cos tècnic blaugrana ho té clar i Xavi pretén fer ample el camp per fer mal a l’equip rival.
El tècnic de Terrassa va ser rotund el dia que va ser presentat com a nou entrenador del FC Barcelona. En la primera compareixença davant els mitjans de comunicació va recalcar que, a més d’exercir una pressió alta després de pèrdua de pilota, el seu Barça jugaria amb dos extrems. Amb el dilema d’Ansu Fati, el tècnic egarenc va arribar a utilitzar fins a vuit jugadors en aquesta demarcació en només dos partits com a entrenador blaugrana. Per ordre, els escollits van ser Ilias, Gavi, Abde, Coutinho, Demir, Jordi Alba, Dembélé i Dest. D’aquí s’ha arribat fins al dia d’avui, amb les incorporacions hivernals en posicions d’atac de Ferran Torres, Adama Traoré i Aubameyang, les quals han convertit l’equip en el més ample, profund i vertical dels darrers anys. Uns elements de desequilibri bàsics pel mètode de joc que està implantant un Xavi que té clar que els extrems, mentre ell estigui assegut a la banqueta, no es toquen.
L’inici del tècnic català va ser dubitatiu, com és normal. Malgrat tot, en aquests moments, el Barça ve de clavar-li quatre gols a l’Atlètic de Madrid, de fer-ne quatre més a València i a Nàpols, a més d’endossar-li quatre dianes a l’Athletic. I cap d’aquestes golejades ha estat enganyosa. Com no, el Camp Nou s’ha convertit en una festa que gaudeix d’una fluïdesa de joc que, per fi, té pólvora a dalt gràcies a una línia atacant a la qual només li falta Ferran Torres per entrar a la roda golejadora. Curiosament, si després del mercat de fitxatges ens diuen que a qui li costarà mostrar el seu nivell de cara a barraca seria el mateix Ferran i que els que sumen des del principi serien Adama i Aubameyang, hagués costat d’entendre.
Una de les sorpreses més grates ha estat la d’Adama Traoré. Jugant i combinant bé, interpretant correctament, prenent les decisions adequades i centrant excel·lentment; d’aquesta manera s’ha presentat l’hospitalenc al Camp Nou després d’un llarg Erasmus a Anglaterra. Les centrades des del sector dret de la fletxa de La Florida s’han convertit en un autèntic perill pels contraris. Al terç final del camp, on més dubtes sobrevolaven sobre Adama, és on més està brillant. L’agitador de partits per excel·lència; un recurs brutal, únic i continu. Si a sobre centra amb la precisió que està demostrant, poc més se li pot demanar. Com tampoc se li pot reclamar més al Dembélé que va aparèixer ahir a la gespa del Camp Nou als 66 minuts de partit; un jugador disposat a reivindicar-se i que va fer un pas més cap a la reconciliació amb el soci. I és que ell mateix sap que és important fer-ho, puix que creu plenament amb el projecte i se sent part d’aquest. La renovació no està gens descartada, tant per la seva part com pel club, i sap que si segueix per aquest camí, tot plegat serà més senzill de quallar.
Per primera vegada, Adama i Dembélé van coincidir en un terreny de joc. Dos extrems oposats. Dos extrems que, per a Xavi, són intocables.