Abans de la primera bomba

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

L’escriptora Anna Punsoda es lamentava a Twitter sobre la informació que (no) ens arriba sobre la guerra de Rússia contra’Ucraïna.

“L’escaquer internacional ja l’entenem i no és suficient. El que voldríem saber és com son les poblacions de Donetsk i Luganks. Com son ara i com eren fa cent anys. Migracions, llengües, religió, economia. No vull que em repeteixin el tauler d’escacs que és la geopolítica mundial d’avui. Vull saber com són la gent de Donetsk i Luganks”

Les ciutats est-ucraïneses pro russes que Putin va reconèixer com a russes. Punsoda reclama més periodisme literari i menys taulells d’escacs geoestratègics, tot i que els mitjans locals internacionals intenten abarcar . Informar és exposar fets, posicions polítiques o ‘escaquers internacionals’, dades concretes, estratègies militars. Ensenyar és exposar el context, és a dir exposar les causes i els efectes de fets com ara la invasió d’Ucraïna en curs. En les cobertures periodístiques solen primmar els efectes: la caravana per fugir de Kíev, un vídeo d’un pare que, cridat a files al front, s’acomiada de la seva filla que emigra.

En canvi les causes queden pantalles enrere i gairebé sempre les desconeixem: no sabrem mai, perquè no tenim temps, si l’avi d’aquesta nena que s’acomiada del pare parlava en rus o en ucrainès, si també va haver de lluitar contra Rússia com una maledicció hereditària. No es pot acusar els periodistes sobre el terreny de no explicar-nos les causes, perquè amb prou feines cobren per fer de corresponsals i perquè això és feina de la literatura i de la història i tant l’una com l’altra requereixen la perspectiva que dona el temps.

Fa poca estona les tropes russes passaven per Txernòbil, la planta d’energia nuclear que el 1986 va ser escenari de mort per la negligència de les autoritats soviètiques. La premi Nobel de literatura Svetlana Aleksiévitx va escriure el context que va deixar l’accident de Txernòbil: pobles buits fins i tot de gats i de gossos, vídues que descrivien l’agonia dels seus marits bombers, bombers a qui els superiors no havien dit la veritat i que es van plantar a apagar el foc de Txernòbil sense cap tipus d’equipament antinuclear, com qui apagaria un petit incendi domèstic. Aleksiévitx, a banda d’haver escrit sobre Ucraïna, també va escriure sobre la guerra a l’Afganistan i sobre la dissolució de la Unió Soviètica, sempre amb la premisa de donar veu a les experiències dels testimonis de la història.

Els llibres d’Aleksiévitx em costa llegir-los d’una tacada. Però tot i el rebuig reflex que suscita l’horror del que els ciutadans rasos no podem controlar, quan llegim els testimonis-narradors d’Aleksiévitx podem arribar-nos a creure que si tots plegats comprenem i empatitzem amb els efectes devastadors de la guerra deixarem de fer-la. I poc després de llegir sobre el que significa una guerra, amb més popularitat o menys, amb armes antigues o noves, la guerra torna. La geopolítica governa el destí de tothom i és tan fràgil com les exigències dels manifestos que surten com bolets des dels gabinets de premsa de les institucions multilaterals, la UE, la Unió Africana, les oenegés en favor de la pau. La gent asseguda en despatxos o dreta amb pancartes pacifistes als carrers no poden fer res contra les bombes; la violència és l’última paraula, arrasa els tractats i la llei internacional.

El mitjà independent Kyevpost tuiteja un mal avarany en boca del president ucrainès Zelensky: primer vau deixar que Putin s’apropiés Crimea, que la guerra local durés anys, ara deixareu que Ucraïna desaparegui del mapa i demà us trobareu la frontera russa i l’imperialisme autoritari i abrandat de Putin al llindar de la porta de casa vostra. Si crides pau mentre cauen bombes no tindràs temps de córrer cap al refugi. Em sembla que la guerra funciona com una màquina que un pic s’encèn és quasi impossible d’apagar-la.

Les manifestacions contra la guerra són a plaça Sant Jaume, i fins i tot a Sant Petesburg i al Kazkhstan. També hi ha qui defensa Rússia, o els qui apunten que no entenem prou Putin, que ens deixem dur per la narrativa dels mitjans i les organitzacions occidentals. El traductor Arnau Barios avui era a la manifestació per la pau. “Aquesta tambe és una guerra contra Rússia”, m’ha dit, “una guerra contra la Rússia enemiga de Putin”.La trampa és que actuar contra Rússia més enllà de les sancions econòmiques és inflamar la guerra i mirar cap a una altra banda potser és obrir pas a alguna cosa pitjor que vindrà: la invasió del Bàltic, d’Europa de l’est? La dissolució de la UE? La fi de la pau a Europa Occidental (amb tot el supremacisme que aquesta pregunta suposa)?

Crec que si coneixem les causes i els efectes, si aprenem què vol dir la guerra, no voldrem fer-la. Els individus en general temem les guerres, per més que soldats ucraïnesos surtin per Twitter amb les seves banderes i acomiadin la filla al front: és la màquina que no m’acostumo a veure retransmesa minut a minut i amb videografia, com un partit de futbol. Però en última instància les meves i les nostres sensacions són irrellevants i ni tan sols la literatura periodística d’una Aleksiévitx i una ‘mirada de dona’, atenta i empàtica, falsament realista (la traça i la fluïdesa dels testimonis d’Aleksiévitx són reals, però parteixen d’una mirada i unes preguntes molt concretes) podria arreglar-ho. Perquè abans que la geopolítica es faci història, en els períodes d’impàs com ara, l’única pregunta important és com casar la voluntat internacionalista i de la societat civil rasa amb la geopolítica, com rebobinar fins al moment abans de la primera bomba.

- Publicitat -