El passat dilluns 15 de febrer de 2022 centenars de docents ens vam despertar amb un manifest que analitzava i denunciava les derives antieducatives dels nous esborranys de currículum. El manifest és analític i denuncia tots els espais foscos de les noves propostes, que arriben acompanyades d’altres escàndols o polèmiques que intentaven amargar-los: l’avançament de la data d’inici del curs escolar, la reforma populista de la Selectivitat, l’anunci que activitats extraescolars comptarien a les mitjanes de batxillerat (és clar, només per a qui pugui pagar-les).

En el seu punt 1, el manifest denuncia que es redueixen hores de gairebé totes les matèries, enfonsant la presència de Filosofia a quart d’ESO. Se’ns venia que la digitalització i la cultura tècnica eren una exigència bàsica del nou temps, però es retallen precisament aquest tipus de matèries tecnològiques, que es poden arribar a volatilitzar en alguns centres. En el seu punt 2, el manifest analitza l’eufemisme bonista que pretén maquillar el fracàs sistèmic que arrossega el sistema català des de fa massa anys. En el 3, el manifest es pregunta per què caiem en un esquema de pensament únic i metodologia única, l’anomenat ABP o treball per projectes, que imposen fundacions privades que, es pregunta el manifest, ningú no sap per què dicten l’agenda educativa de tot un país sense control electoral.

Unes metodologies que podrien ser un complement eficaç o fins i tot un enfocament decisiu per a certs contextos, però que imposat grollerament a tot el sistema converteix l’itinerari educatiu en un procés cíclic i fatal d’infantilització induïda.

Amb les anomenades “competències”, apuntalades des d’Europa a través de la LOE i la LOMCE, passa una cosa semblant: no hi ha cap país civilitzat que les apliqui en un sentit tan dogmàtic i restrictiu. L’antipedagogia competencial tal i com es planteja a Catalunya és fruit d’una ideologia extremista i antiintelectual, aplicada de manera abusiva.

En el punt 4, els redactors mostren la seva preocupació per la imposició dels anomenats “Àmbits”, que ja han fracassat estrepitosament al País Valencià, i que no són més que una declaració de guerra a les experteses humanes, substituïdes per pàtines i vernissos de pseudosaber superficial característic d’una societat que està recaient en l’oralitat premoderna. Tot plegat amanit amb un transhumanisme cínic que només beneficia als venedors d’autoajuda i fum pseudocientífic.

Estem arribant a un punt de no retorn en què un currículum presumptament seriós proposa la utilització de post-its per a alumnes de 16-18 anys…

Volem una Catalunya forta amb una societat integradora, o volem un país estamentat que consolidi la desigualtat més grollera, un país dividit en dos, tal i com denunciava Josep Benet fa 60 anys? Molts renovadors de bona fe comprovaven amb estupor quines són les direccions reals del moviment oficialista predominant avui: la creació d’una subclasse semianalfabeta a Catalunya destinada a les feines més humiliants. Recolzar l’actual deriva dels estudis a Catalunya significa ser còmplice de la magalufització dràstica i per decret del nostre país. Una direcció estamentalista que repugna a qualsevol professional mínimament preocupat pel futur del nostre alumnat. Perquè volem que el nostre alumnat de classe baixa arribi a enginyeries, càrrecs tècnics i participi en la governabilitat del país.

Catalunya ha iniciat des de fa anys un camí incomprensible d’extremisme demagògic disfressat d’humanitarisme progressista. Però no és progressista entregar l’educació pública a interessos privats ni oblidar completament els objectius de justícia social que van protagonitzar els republicanismes catalans del segle passat. Considerar obsolets els objectius propis d’una democràcia igualitària és caure de ple en ideologies tatcheristes i condemnar un terç del nostre jovent a una vida miserable i sense futur, per molt espectacle bonista que desitgem impulsar.

Per què hi ha por al diàleg social i es reconfigura l’ensenyament per decret? Per què no s’avaluen els efectes de reformes anteriors ni som capaços de consolidar cap èxit acadèmic, més enllà de l’obligatorietat de l’escolarització?

Catalunya ha d’estimular la creativitat econòmica, ha de crear places de Formació Professional públiques i ha de reforçar l’ensenyament cultural que era una característica essencial de la Catalunya progressista de sempre. Els materials que provenen de les fundacions privades i l’OCDE ens menen a una societat profundament desigual, que destina happycràcia i gestió emocional als exclosos i educació de debò només per a elits econòmiques, ens submergeix en el confusionisme populista característic de la nostra època.

Un dia apareixen cartells amb l’eslògan “Fem una Sanitat pública forta”, amb una àvia somrient, i ens inunda la indignació: com si no sabéssim que acaben de morir 4.500 avis sense assistència mèdica, com si no sabéssim que la nostra atenció primària s’ha volatilitzat. D’una manera semblant, s’anuncien enquestes de benestar emocional per a l’alumnat, mentre per darrere el que es fa és polvoritzar tota possibilitat de bastir un sistema educatiu públic capaç de proporcionar bones oportunitats laborals a tothom.

On ens comencem a plantejar una evolució de l’estructura econòmica del país, o ens devorarà una desigualtat sense precedents en democràcia.

La nostra societat es tanca per als més joves i només sabem reaccionar tancant-la més, burocratitzant l’educació i cancel·lant la transmissió de ciència, qualificant-la d’”elitista” i “classista”.

Però les màscares han caigut. Catalunya mereix una altra cosa: formació sòlida en l’idioma propi, reintroducció de continguts científics i humanístics i control de la docència per als docents. Necessitem més pedagogia i menys demagògia. Continuar residualitzant els docents és populisme desastrós. Els abusos de l’intrusisme economicista ens conduiran a una subdemocràcia sotmesa a un utilitarisme simplista i autoritari. No podem continuar mirant cap a una altra banda mentre les autoritats desmantellen tranquil·lament el nostre bé més preuat: l’escola que vam forjar fa quaranta anys per a dotar-nos d’una ciutadania exigent, creativa i degudament informada. Ja no ens serveixen truquets, cartellets, autocelebracions, cortines de fum, amenaces, postveritats, cancel·lacions, platós il·luminats, capelletes, pensaments únics i simposis clònics. La innovació no és privatització. La deseducació ens costarà molt cara.