La realitat paral·lela

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Només el Barça pot marcar quatre gols fora de casa, en un feu tan complicat com Mestalla, i donar-te sensació d’inseguretat. Rèmores de ser un equip tan tendre, a mitja cocció, que encara no sap governar els partits a base d’ofici i experiència. Esperarem a que creixin aquest parell de prodigis que atenen per Pedri i Gavi, de la mateixa manera que aferrarem l’esperança als continus brots verds que apareixen en les darrers setmanes. A diferència de dijous, l’equip va ser eficaç de cara a barraca i els tècnics van trobar la manera d’estudiar i superar els locals a la pissarra. A base de buscar l’esquena als centrals i emprar el camp rival per córrer, potser els puristes diran que es traïa l’estil, però el resultat era magnífic, d’allò més pràctic i adient. Jordi Alba, orfe major de Messi, va col·locar un parell d’assistències i quedava dissimulada, fins i tot, la tossuderia d’alinear Dembélé enlloc de mantenir una línia institucional coherent. Si el francès no vol renovar amb el Barça, repetim-ho, senyal que no vol seguir amb l’equip i per molt conciliador que resulti posar-lo, han d’imperar certs interessos superiors als personals del francès. Els de club, per si cal aclarir-ho. No posarem ni comes ni crítiques a una victòria de les que anima l’esperit, tarda quasi rodona a la que hi va col·laborar un VAR decidit a escombrar cap els interessos blaugranes, súmmum de justícia que no succeeix gaire sovint. Apunt dedicat a Bordalàs, un anticrist tipus Mourinho encara amb pitjor gràcia: Aquest València té talent per jugar molt millor, que hauria de ser la seva feina. 

En repàs d’altres matèries de la setmana, les realitats paral·leles que només el futbol és capaç de crear resulten fascinants. Com les vivències de dimarts passat sonen ja a passat remot, haurem de traure’ls-hi la pols i recordar la febre experimentada a causa de Mbappé. De manera conscient o inconscient, un i altre bàndol, el d’aquí i el d’allà, ja donaven per fet que la figura del PSG vestirà de blanc la temporada vinent. D’un enfrontament entre parisencs i castellans, el tremolor de cames anava en la factura emocional dels catalans, que també són ganes de complicar-se l’existència amb les maleïdes projeccions. Segur que el xeic qatarí, propietari de pèssimes puces com sabem sobradament, acceptarà encantat perdre el seu buc insígnia de curta edat a benefici de Florentino. Segur que sí, noteu la ironia. Igual que Haaland fitxarà pel Barça gràcies a que el seu representant i Laporta no necessiten dos plats quan comparteixen taula. Segur que sí. I així, la devaluada Lliga que es comporta com el caduc aristòcrata de l’Escopeta Nacional d’en Berlanga repetirà aquells enyorats duels Messi-Cristiano que tant seduïen els mercats televisius de tot el planeta. Ja s’hi podeu posar de peus, aposteu-hi la resta en aquest deliri de realitat paral·lela. Una cosa és que les bajanades omplin diaris i altra, que els aficionats se les facin seves en col·leccionable per incomptables fascicles. I espera’t, amb els mesos que queden. 

Hores després, i pràcticament pel mateix preu, la prèvia de l’estrena a l’Europa League servia per ratificar que, en efecte, el periodisme esportiu no té cap intenció d’aprendre res en qüestió de sentit comú. I així, amb arrogància temerària, es donava per fet que el Barça guanyaria aquest títol que encara no té a les vitrines. Si atens les seves pelegrines tesis, no queda altra que procedir a un passeig militar per la competició, com si no la jugués ningú més. Ai, Senyor. Arribem a la conclusió de que hi ha un sector notable de periodistes i afició als que no els hi dona la gana ajustar-se al que hi ha, veure i analitzar les coses tal com són avui per al Barça. Per moltes ocasions que fallés Ferran Torres, queda la tornada i no serà bufar i fer ampolles. El passaport a vuitens penja d’un fil. Normal si repassem el llarg camí de reconstrucció que queda per recórrer. El que no hi ha, prou ho sabem, és paciència. L’objectiu continua essent una simple plaça de Champions per l’any vinent, res més. I continuar regant els brots verds d’esperança. Ajustar-se, en definitiva, al món real i deixar-se de sopars de duro en tots sentits.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca