eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    La bellesa de la tristesa

    En Marc era un home  alt. Sempre anava ben arreglat i feia fila de guanyar molts diners. Tenia el costum de deixar propina als cambrers. Els diumenges sempre dinava paella i els divendres sopava truita de patates. Era un home de costums, però no perquè anés curt de creativitat. En Marc gaudia portant a l’excel·lència les coses més ordinàries; era d’aquests bojos per la cervesa artesana, el pernil de primera i anar a comprar al mercat.

    Als tretze anys en Marc es va enamorar, però no va ser fins als quinze que es va declarar i va començar a sortir amb la Júlia. La Júlia era força normal, però per en Marc això era motiu d’alegria.

    Van sortir plegats durant cinc anys fins que van tallar. Era un diumenge del mes de maig i la Júlia va conduir fins a la platja. En Marc anava assegut al seient del copilot, estava nerviós i pensatiu perquè feia temps que els seus sentiments per la Júlia havien canviat. Quan el cotxe va quedar ben aparcat, van passejar fins a la sorra. En Marc mirà la Júlia: “ja no vull seguir sortint amb tu.” I ella, que feia temps que ho sospitava, va començar a plorar. Es van abraçar i es van acomiadar. Per primera vegada en Marc va comprendre la bellesa de la tristesa. Es va quedar una estona mirant la mar, d’un blau trist i profund aquell dia.

    Al cap d’uns anys la mare es va posar molt malalta. Li van diagnosticar un càncer d’aquells incurables. En Marc va deixar la feina, les aficions i l’oci. Durant tres mesos va estar cuidant-se únicament de la seva primera llar: la mare. Les cures pal·liatives no varen resultar fàcils, però en el ulls de la mare hi havia una profunda acceptació i molta saviesa. Això, al Marc, el tranquil·litzava.

    - Publicitat -

    Aquell dia eren a l’habitació de l’hospital. Els primers rajos de sol s’escolaven entre les lames de les persianes. Va notar la dèbil mirada de la mare i ho va saber. Es van agafar de les mans i en Marc la va acompanyar fins on va poder. Ben bé fins a les portes del cel. La mare va fer un últim alè i en Marc va tornar a comprendre la bellesa de la tristesa. Durant un temps va voler guardar el record de l’últim tacte de la mare, les mans de tots dos descansant juntes damunt els llençols de l’hospital.

    En Marc va pensar en la Júlia i la va voler trucar. Li calia recordar on s’amagava l’alegria. Es van veure en una cafeteria a mig matí. La Júlia seguia sent força normal i això a ell el va reconfortar. Quan es va acostar a ella, per fer-li dos petons, li va veure les arruguetes del front. Per un moment, va tenir l’íntim desig d’haver volgut envellir amb ella. Van xerrar de les seves vides, estudis, feines, parelles, fills… “I com està la mare?” En Marc va empal·lidir.

    Es van explicar els encerts i els errors: el divorci de la Júlia, el primer acomiadament, els fills adolescents, les mudances, els viatges… En Marc se l’escoltava, volia comprendre fins i tot allò que la Júlia només insinuava.

    Quan es van acomiadar ja era l’hora de dinar. La Júlia es va mirar als ulls el Marc i li va dir que sentia molt la mort de la seva mare: “tant debò no ho haguessis hagut de passar tu tot sol”. I en Marc va tornar a comprendre la bellesa de la tristesa. La Júlia va sortir per la porta de la cafeteria i ell va romandre una estona més escalfant la cadira.

    Ara en Marc és un senyor gran. Ja no és tan alt com solia ser. Fa anys que viu en un pis molt normal de l’Eixample i va al mercat de la Concepció a comprar. Olora la fruita abans de comprar-la i fa la paella dels diumenges amb la recepta de la mare. Els dissabtes fa el vermut amb els membres del Club de Cervesa Artesana.

    Intenta no pensar en la bellesa de la tristesa. Fins que veu una parella jove agafada de la mà, un mar blau com el d’aquell dia o percep la llum de primera hora del matí escolant-se entre les lames de la persiana. No pot evitar preguntar-se si la Júlia també deu haver sentit la bellesa de la tristesa. I la mare? Deuria la mare percebre alguna vegada la bellesa de la tristesa?

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca