Dijous passat, l’actual conseller d’educació va comparèixer amb el president de la Generalitat en roda de premsa per anunciar canvis substancials en el calendari escolar del curs vinent. Va ser una completa sorpresa. Una hora abans, Educació va informar del tema mitjançant un correu a les direccions dels centres, i una hora després, quan ja la premsa havia publicat la notícia, als membres del Consell Escolar de Catalunya (CEC), als sindicats, i sembla que, també, a les associacions de famílies. El tema és greu, perquè és obvi que la qüestió del calendari, regulat per una ordre que se sol publicar l’abril o el maig, ha de complir obligatòriament per determinats tràmits i requisits administratius, com ara un dictamen preceptiu del CEC (tot just dimarts es reunirà per discutir sobre el tema) i ha de ser negociat amb els representants del professorat (sembla que dijous), als quals se’ls va convocar poc després de comparèixer davant les càmeres.

Aquesta manera d’actuar, anunciar públicament una cosa que, si més no, has d’aparentar una negociació, amb presses, sentit de l’oportunitat, via micròfon i amb una unilateralitat contrària a la democràcia i als més elementals criteris d’etiqueta, resulten ben simptomàtic sobre la naturalesa del govern autonòmic i de les formes del partit que porta alguns anys prenent les brides de l’educació. No és cap secret el grau d’indignació de tots els sectors afectats, tot menystenint les formes, els protocols, els procediments i els bons costums. L’endemà, el titular de la conselleria va reblar el clau confessant que va actuar així perquè, en cas contrari, hagués estat impossible aconseguir el que volia –i perseguien alguns coneguts think tanks educatius caracteritzats per tenir la seva pròpia agència d’interessos i la creació de discursos caracteritzats per un dogmatisme guarnit amb retòrica benintencionada i new age–. Ja sé que les comparacions les carrega el diable, tanmateix aquesta mena d’actuacions unilaterals, antidemocràtiques i que ignoren el parer de la majoria recorda clarament el pas de Margaret Tatcher pel ministeri britànic d’educació (1970-1974), aplicant una política de terra cremada que va iniciar el declivi de l’educació pública anglesa, i que posteriorment aplicaria a tot al país en la seva etapa de primera ministra (1979-1990). 

És obvi que si anem al contingut concret de les mesures anunciades, el tema del calendari és polèmic i suscita agres discussions. Per tant, qualsevol persona amb un mínim de seny aplicaria una política prudent d’equilibris. Tanmateix, s’ha preferit tirar pel dret i engegar una política clarament populista que podria satisfer més a hiperventilats de les xarxes que a famílies amb dificultats de conciliació, o a menors que agraeixen no rostir-se com pollastres a l’ast en edificis obsolets o mòduls prefabricats. Tanmateix, tampoc no és massa clar que sigui molt apreciat, com s’ha vist aquests dies, l’avançament de l’inici de curs quan el nombre d’hores anuals de classe, tant de primària (UE, 769; Catalunya, 792 – 1.050), com de secundària (UE, 892; Catalunya, 1054) són força superiors a la mitjana, o que l’hora mitjana de en què les classes finalitzen a la UE és vers les 14:40, mentre que al nostre país ho és a les 16:30. 

És obvi, per tant, que aquest govern ha destapat la capsa dels trons, i, vistes les reaccions en un ampli espectre, els primers indicis fan pensar que aquesta ha estat una decisió política errònia. Podem entendre, doncs, que la motivació per aplicar-la d’aquesta manera, via roda de premsa, té com a objectiu actuar com a una cortina de fum, primer, de l’acatament de les sentències del 25% de castellà (i de deixar a l’estacada els professionals als centres), i posteriorment, una altra cortina de fum de la qual el Departament ha quedat socarrimat: els nous currículums. En aquesta darrera qüestió, més enllà de la gravetat que comporta la supressió de la filosofia, de la tecnologia i d’altres matèries relacionades amb la configuració, més que de l’esperit crític, de la construcció de la identitat com a ciutadà democràtic, se cedeix de manera inconscient el 20% del currículum del 55% del que disposa la Generalitat, segons la LOMLOE. En altres paraules, que la Generalitat renuncia a tenir un currículum propi i deixa en mans dels centres (i sovint de grupets de mestres i direccions que s’han empassat algunes creences “innovadores” suggerides per gurus amb un punt de sectarisme) que facin experiments. Alguns ja s’han fet (àmbits, treball per projectes, EN21, mètode Waldord o equivalent,…) i l’experiència, i ho diré molt suau, des del punt de vista de l’evidència comptable, no és positiva. En resum: el canvi d’horari és una cagada que tracta de tapar la cagada del currículum que al seu torn volia tapar la cagada de la renúncia a la immersió.

Més enllà de la conveniència o no de modificar el calendari (l’anterior intent, per part d’Ernest Maragall ara fa una dècada i escaig, fou un desastre), la notícia ha estat rebuda, en termes generals, com a una ganivetada per l’esquena pel professorat. Cal posar-nos en context. Durant la pandèmia, la majoria de docents, amb escasses excepcions, van deixar-se la pell. L’esforç i inventiva per reconnectar amb els seus alumnes, en un context de literal desaparició de les autoritats educatives, va ser encomiable, a costa de moltes hores i desgast personal. Posteriorment, quan es va tornar a la presencialitat (que la majoria, sens dubte preferien), les mascaretes, els contagis, les baixes no cobertes, la simultaneïtat entre ser a la classe i tenir alumnes connectats en quarentena,  probablement els han deixat encara més exhausts. La incidència de contagis entre el col·lectiu, al llarg d’aquest curs, just quan la pandèmia es va estendre entre els menors, ha multiplicat per tres el de la població general. Encara ens manca conèixer quants mestres i professors han mort a causa del virus. Probablement, desenes. Possiblement, centenars. Segurament, més que en la majoria de professions. Que després de tot aquest esforç titànic t’expliquin en una roda de premsa que amplien el nombre de dies lectius, mentre s’activen els típics demagogs populistes que vénen sempre amb l’eterna cantarella amb les vacances dels mestres, es pot considerar com a una ofensa i una presa de pèl. Si m’ho permeten, els professionals se senten com els indicependentistes que els demanen “apreteu” per, a continuació enviar-te la BRIMO a esberlar caps i els jutges a encausar-te.

No és casual la presència del President de la Generalitat en la roda de premsa. Aquest govern, i és trist explicitar-ho, ha girat l’esquena a qui representen. No els queda res més que cert populisme, inspirat a imitar els capteniments de la part espanyola que no s’asseu a la taula de monòleg. El govern actual fa el mateix amb els seus governats que Espanya amb Catalunya: unilateralitat, indiferència, i fer servir els catalans (o els docents) per satisfer la parròquia pròpia, reforçant la seva posició en base a la humiliació del col·lectiu ignorat: els catalans (o els docents). Així, la Generalitat, incapaç de rebaixar les ràtios, fer complir el drecret d’admissió, fent un pla de construcció i renovació escolar o desretallar tot allò que en la darrera dècada i mitja es va perpetrar, es limita a bastir discursos populistes, polítiques declaratives i acatament col·laboracionista, deixant tot sol al país o la comunitat educativa, generant un descrèdit institucional que persegueix el desànim col·lectiu. Com tot, veurem si hi ha resignació (i ja hem vist que la degradació de les condicions laborals dels docents està propiciant, com ja va passar a l’Anglaterra post-Thatcher, una great resignation, uns contingents cada vegada menors, en quantitat i qualitat de professionals, que fan que l’absència de candidats a mestre pugui representar un problema irresoluble a mig termini), o hi haurà reacció. L’independentisme s’ha de reactivar. La comunitat educativa, també.