El derbi de l’últim sospir

A la prèvia del derbi, Laporta havia perdut una excel·lent ocasió de callar proclamant, populista ell, que encara quedava Lliga i que tremoli el Reial Madrid. Guanyes un partit contra algú qualificat i com ja no estàs acostumat, se’t puja al cap. En canvi, la realitat es torna a lloc, recordant-te l’immens camí que encara queda per recórrer. Derbi amb gols al primer i l’últim sospir, de ràbia per la remuntada i per les concessions realitzades a un dels rivals que més dol regalar res. Constatació de que l’equip continua tendre, alternant esperances personificades en Pedri o Gavi amb errades clamoroses, el bon reforç d’Adama amb altra gent que juga malgrat haver perdut el nord personal i aquest cop no pensem en Dembélé. El transcendental mes de febrer es farà llarg, però pitjor hagués seria si el cap providencial de Luuk no hagués esmenat el panorama, que tornava a ser francament depressiu. En temps de precarietats, fins i tot negar-li el gust a l’Espanyol s’entén ja com a triomf moral. Qualsevol mossegada és bona per passar la gana. 

A banda del derbi, aquesta ha estat la ‘setmana Reverter’, com si fos una promoció de grans magatzems. Gent que mai s’ha preocupat de saber qui era el CEO del club, ha rebut la seva partida en sentida reedició de l’adéu d’en Messi, si ens hem de refiar de tanta llàgrima de cocodril. En aquest club eternament dominat per la cridòria, has d’esperar un temps després de l’última explosió,  arreplegar les miques i fer-te tu mateix la teva composició de lloc, a poder ser ben lluny de les manipulacions i els interessos de cadascú. Per desgràcia, cada cop minven més les veus no alineades, que no aspiren a rebre compensació del poder o l’oposició per les seves paraules. I aquí, avui, en aquest club no mana ningú més que Laporta, simplement. Ell al·lega que per això l’han votat. Nosaltres suggeriríem que els bons professionals han de gaudir d’autonomia i plena confiança. Aquest és el concepte clau: Confiança. Potser no calgui tant d’amic, conegut i saludat i, en canvi, dedicar-se com a president a les tasques institucionals, marcar el full de ruta i deixar que els executius portin la nau. Però aquest desig seria massa bonic per aplicar-lo a un club renyit amb el que hauria de ser i que opta per la ruta més inversemblant segons costum ancestral. Fa quatre dies, dos executius de la solvència d’en Alemany i del mateix Reverter provocaven, tornem-hi, confiança en què sabrien portar la crisi com cal, de manera estrictament quirúrgica. Ara ens hem quedat a la meitat i amb el nou i previsible daltabaix esperant a la cantonada que arribi el pitjor moment per esclatar. El canvi de legislació amb els avals igual provoca novetats o temptacions presidencials d’enrocar-se amb la gent del pinyol, els que mai diran el contrari al que sostingui Laporta. I així, sota aquesta sospita, no hi ha manera de quedar-te tranquil. 

En canvi, quan intueixes que es planifica bé en altres camps, només esperes la confirmació per aplaudir i gaudir-ne. Per exemple, sembla que l’àrea esportiva treballa amb el gens dissimulat objectiu de gastar els ingressos amb Haaland com a nou jugador franquícia i avançar definitivament en la reconstrucció a base dels anomenats ‘agents lliures’. Gent que acaba contracte, té un currículum i mostra ganes de jugar al Barça sense necessitat de perpetrar un atracament com els que gentilment concedia Bartomeu als representants de futbolistes. Si arriben tres, quatre o mitja dotzena d’Azpilicuetas, tots els que pugui reclamar Xavi segons la ruta que hagi dissenyat, només els dissidents a sou podran al·legar algun però. Tan simple, per exemple, com conèixer la diferència substancial entre Dembélé i Aubameyang i saber-la apreciar: Doncs que un va costar una barbaritat i l’altre, ha vingut de franc. I quan no pagues, difícilment et sabrà gaire greu que surti el tret per la culata perquè no hi perds res. En canvi, si t’ha costat el gust i les ganes i no rendeix, no hi ha escapatòria. Sembla una explicació dedicada a infants de pit, però és tan senzilla que no requereix gaire més. Simplement, aplicar-ho. Almenys demostraran que s’ha estudiat un pla per sortir del pou i hi ha gent responsable decidida a executar-lo. Al·leluia. El derbi va confirmar als somiadors que encara resta molt equip per fer i la pressa és pèssima consellera en aquesta fonda crisi.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca