La meua família no és la més gran. Tampoc no és la que té més diners. De fet, moltes vegades ha de compatibilitzar allò que estima amb allò que permet omplir la nevera. I, com no, mentre altres famílies tenen grans àpats i celebracions, en la nostra família ens contem les misèries amb formatge, pa i vi.
Però… Sabeu eixa sensació que tens quan comparteixes la vida amb gent que et fa feliç? Sabeu el que és vore créixer, professionalment i humana, amb tu, als teus germans, germanes, cosins i cosines? És la millor sensació que existeix en el món. Sabeu el que és una família on en comptes de competir entre nosaltres ens cuidem i ens donem suport?
Eixa és la meua família, la xicoteta família del valencianisme. Una família que va regalar a un castellanoparlant com jo una màtria: allargada i complexa, però també molt alegre i amable. La nostra és una família cada vegada més gran, en què cap persona sobra. Una família sense paraules grandiloqüents, on fem cada dia la revolució cuidant-nos les unes a les altres. Un lloc on mostrar-nos vulnerables no és una feblesa, sinó un símptoma de que estem plens de vida.
Una família que acull i estima. A la gent que ve al País Valencià buscant una vida millor; a la realitat de les comarques castellanoparlants, tan valencianes com la resta; a les disidències i al col·lectiu LGTBIQ; a les reivindicacions de totes les nostres companyes de la militància feminista; i, com no, a totes les lluites i les reivindicacions històriques dels nostres majors, que ens van portar fins ací.
https://twitter.com/srcarbonell/status/1491878583790415880?s=20&t=aCytzZ8hb-GMkMKsDboBeA
Ser, per sempre, Poble
Hui es compleixen 10 anys des que les dures càrregues policials en l’institut Lluís Vives encengueren l’espurna de la Primavera Valenciana. I és que, d’estar en el mapa de la corrupció i dels prejudicis, uns estudiants armats amb llibres posaren València en el mapa de la dignitat. Començava així un moviment que no volia venjança, sinó justícia i reparació després d’anys de saqueig i discriminació. Un moviment per tornar a fer-nos sentir els més orgullosos del món de ser valencians i reconstruir la nostra grandesa.
Aquell va ser un moviment que, com recordava Josep Nadal un any després dels fets, no et preguntava d’on venies, sinó si volies caminar cap a un horitzó compartit. Un horitzó que acabara amb el País Valencià d’uns pocs privilegiats per construir el País Valencià dels nadies. Un país que ens pertany també als fills de ningú, als amos del no res. Als qui no nasquèrem amb una llista de contactes baix el braç ni amb uns pares que ens ho donaren tot fet.
10 anys després, amb la il·lusió intacta
https://twitter.com/GMadramany/status/1491876147956748289?t=lR-HG7Dj0OL8texyGnzyKw&s=19
I és que el cor dels valencians no vol, com cantava una vella cançó uruguaiana, entonar més retirades. Després de tants anys de lluita, que diguen el que vulguen, que estem ben vius! I l’equipàs de Tresdeu ens ho demostrà amb els premis Tresdeu. Una oportunitat única no per competir, sinó per juntar-nos.
Una gala on la gran guanyadora sigué la valencianor. Amb una màgica Saray Cerro presentant, un discurs inoblidable de Fran Tudela (Cabrafotuda) en defensa del valencià, el reconeixement a la lluita contra l’ampliació del port, l’aparició estelar de les drags valencianes de la House of Varietats… I la presentació de noves cançons de Cactus, que donaran molt que parlar!
L’altre dia férem una reunió familiar, però no una qualsevol. Ens juntàrem artistes, il·lustradors i dissenyadors, tuiters, tiktokers, youtubers, periodistes, gent que fa podcasts, activistes, integrants de moviments socials, persones del món de la televisió, del món del teatre, del cooperativisme…
Tot un moviment que cada dia avança ferm i amb força, adaptant-se als desafiaments i reptes del segle XXI. Un moviment que, malgrat els pocs recursos i els nombrosos entrebancs, camina. Eterna força per seguir a la contra i avant i trobar caliu en els dies de foscor. A totes les qui formeu part de la nostra família: GRÀCIES. Visca València lliure i mediterrània!!