Sóc fucionari amb dos triennis d’antigüitat. Abans de ser-ho, havia estudiat i ensenyat la relació entre polítics i funcionaris fent servir capítols de la fantàstica sèrie britànica “Sí, Ministre”. La imatge que a vegades manen més que els polítis està justificada. Per això, com pràcticament tothom, he criticat moltes vegades el model de funció pública que tenim al nostre país, que és estrictament el model espanyol.
Durant els últims anys hem après i patit els perills del govern dels jutges. La resposta intransigent dels poders de l’Estat al procés d’independència ens ha substituït la democràcia per aquesta forma de govern autoritari. El govern dels jutges s’embolcalla en una suposada superioritat moral de la llei sense admetre preguntes sobre qui ha de fer les lleis i qui les pot canviar. Perquè la resposta no pot ser altra que la democràcia: les lleis les han de fer els representants del poble.
I ara que la gent ja s’havia acostumat a ser governada per les togues, se’ns planteja que hi ha un altre límit al que poden fer els nostres representats democràtics: els funcionaris. En aquest món dels disbarats, el govern dels funcionaris no és una alternativa al govern dels jutges, sinó un complement. Amb la pinça entre jutges i funcionaris s’acaba d’ajustar el morrió dels polítics electes. Allà on no arribin els primers, les decisions queden en mans dels segons.
Com segurament els lectors ja han endevinat, aquesta reflexió està motivada per l’estrafolària conclusió que ha aprovat el Parlament de Catalunya, segons la qual el seu poder acaba on comença la por dels funcionaris. A partir d’ara, segons sembla, ja no cal que executin les decisions de la cambra que representa la sobirania popular si això els pot fer incórrer en responsabilitat penal o comptable. Davant els poders de l’Estat, s’entén.
Aquesta resolució, que legitima la renúncia del Parlament a la seua capacitat de prendre decisions de manera independent (a la seua sobirania, en definitiva) és una aberració política i jurídica. Pel que diu i pel que comporta. Entre d’altres coses, perquè si totes les cambres legislatives disposen d’un cos propi de funcionaris és per garantir la seua independència respecte dels poders executiu i judicial. Si s’admet que els funcionaris d’un parlament han d’obeir sense més les ordres d’òrgans o institucions alienes, aleshores s’ha acabat la separació de poders.
Però no és només això. La responsabilitat personal dels funcionaris està clarament delimitada per la legislació. Per defecte, no seran mai perseguits per les decisions que prenen els polítics. Hi ha, evidentment, certs funcionaris que poden incórrer en responsabilitat personal per decisions polítiques. Són aquells que tenen legalment la funció que s’anomena de fiscalització. En aquest cas, sí que es fan corresponsables de les decisions amb els seus informes o signatures.
El sistema permet que els funcionaris que han de donar compliment a una decisió política amb la que no estan d’acord, o fins i tot la consideren il·legal, salvin la seua responsabilitat. I normalment això no impedeix que la decisió s’apliqui igualment si els polítics s’hi ratifiquen. Potser no és quelcom que l’opinió pública conegui bé, però cada dia hi ha secretaris i interventors que fan informes desfavorables i això no impedeix de tirar endavant les decisions.
Algú ha vist mai un funcionari condemnat per complir una decisió il·legal en la que simplement hi ha participat aixecant acta o fent una publicació? Algú ha vist mai que a un funcionari se li reclamin els diners que ha robat un polític pel simple fet d’haver executat la transferència bancària o per haver portat l’ordre de pagament d’una taula a una altra? No ha passat mai ni passarà perquè bloquejaria el funcionament de totes les administracions.
Quan semblava que tot estava ja inventat, ens trobam amb veritables actes de creativitat jurídica per a justificar la submissió i l’acatament. No, els funcionaris no es posen en risc si els polítics en comptes d’amagar-s’hi darrera assumeixen clarament la responsabilitat de les decisions. Tots els polítics ho saben fer quan és per posar-se la medalla o per tirar endavant mesures que els donen vots. No cal que expliqui com es fa.
Em diran que en un Estat com l’espanyol tot és possible i que qualsevol forma de repressió és concebible. O que no es pot dir mai més la frase “no s’atreviran”. Sí i no. Potser s’atreviran a fer coses que encara no han fet. I una de les coses que encara no han fet és perseguir funcionaris que no prenen decisions de cap tipus. Però és molt mala idea que sigui justament el Parlament qui es dediqui a donar idees al repressor i escampar la por entre el funcionariat. Si no saben plantar cara contra la repressió, almenys no haurien de facilitar-la.