eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Polarització

    La política sempre ha tingut un component de teatralitat felliniana. Malauradament, en el darrers anys, la cosa sembla derivar vers el drama viscontinià. Les escenes del divendres passat, en la votació sobre la Reforma Laboral sembla l’enèsim exemple en què Pedro Sánchez esgota, una a una, les set vides de gat polític que el caracteritzen. I una oposició irresponsable que gesticula, amenaça, fa posats sobreactuats amb aquell aire mussolinià, ens fan pensar en com rebentar una societat, una família o una institució com Visconti ens va il·lustrar a una de les seves obres clàssiques, La caduta degli dei (la caiguda dels Déus), quan el nazisme s’apropia, més en qualitat de carronyaire que d’oportunista, d’una de les grans empreses alemanyes en un context de caos intern i decadència.

    Hi ha molt a dir de la derogació de la Reforma Laboral de 2013, una de les banderes que l’esquerra va brandar amb entusiasme (i que el PSOE, a una distància prudent, s’ho mirava assentint amb expressió ambigua). Aquella reforma, certament, va suposar una veritable tragèdia per a centenars de milers de famílies que, en base a un abaratiment de l’acomiadament, i a la capacitat de reduir condicions laborals i salarials de manera unilateral per part de la patronal, va deixar sense feina (i això volia dir sovint, plena post-bombolla, quedar-se sense casa i entrar de ple a la marginalitat) en la més absoluta precarietat, i enfonsant a bona part de les classes mitjanes en el pou de la pobresa. De fet, com gairebé tot el que fa el PP, atès que estava més inspirada en el dogmatisme tatcherià que des de la pròpia conveniència dels empresaris, aquella reforma va agreujar encara més la contracció econòmica de l’Estat, va aguditzar la crisi i va retardar la recuperació, perquè en un país on els privilegis feudals persisteixen en forma d’exempcions fiscals de les grans fortunes familiars, l’estat funciona en base a les aportacions dels impostos pagats per una minsa, fràgil i amenaçada classe mitjana. 

    Ara bé, tenint en compte que ja hauríem de ser prou grandets per entendre que a Espanya no mana el govern o el congrés,  sinó un conjunt de famílies, generalment beneficiàries del franquisme, de llargs tentacles als ministeris, a les casernes, als tribunals, als consells d’administració de les grans empreses, a les redaccions dels grans mitjans, i fins i tot als palaus episcopals. La novetat dels darrers anys, especialment arran del rescat de 2010-2012, és que ni tan sols aquests són capaços de dirigir les polítiques econòmiques, sinó que ho fan homes de negre mitjançant l’alt funcionariat de la Unió Europea o organismes com l’OCDE, el Banc Mundial, o els que s’apleguen cada hivern a l’estació termal de Davos, la Muntanya Màgica, tal com la va definir Thomas Mann. Tot aquest poder que, si bé actua des de la discreció, té una gran capacitat d’imposició, ha fet que la Reforma Laboral votada divendres passat hagi estat una de les condicions per poder desencallar part dels fons europeus que l’economia espanyola continua necessitant. I els alts funcionaris europeus deuen veure en Pedro Sánchez un –permeteu-me l’expressió castellana– cantamañanas, tot i que un cantamañanas útil, especialment si el comparem amb les alternatives.

    Què està demanant aquest govern global discret en què Espanya disposa de sobirania econòmica limitada? Qualsevol diplomàtic o investigador de think tank mínimament objectiu sap que una de les febleses de l’economia espanyola és la seva drogoaddicció respecte al treball precari. Des de mitjans dels vuitanta, en un context de neoliberalisme rampant i la pressió per imposar reformes abans de l’entrada a l’aleshores Comunitat Econòmica Europea (1986), la manera fàcil que van trobar per abaratir el treball va ser la contractació temporal. Allò que, en teoria havia de servir de manera excepcional, va esdevenir norma. Les diverses onades de reformes laborals no han fet sinó aprofundir la precarietat com a sistema. La conseqüència: una escassa productivitat de l’economia espanyola, derivada de l’elevada rotació, manca d’identificació i compromís en la dialèctica treballador-empresari, salaris baixos, baixa moral, elevada accidentalitat i aquella mena de símptomes alarmants que recorden les economies comunistes i que van precipitar el seu col·lapse. No hem de menystenir altres efectes col·laterals: elevada desocupació juvenil, escàs poder adquisitiu, sobrequalificació, retard en l’edat d’emancipació, dificultats de conciliació o reducció alarmant de la natalitat. Si a tot això afegim que una de les principals indústries d’aquest país és l’especulació immobiliària, generadora de preus escandalosament elevats, combinat amb un deteriorat mercat de lloguer, es pot definir a Espanya com a una catàstrofe, una bomba de rellotgeria, com es va poder comprovar durant un 11-M que tenia més a veure amb el que passava a El Caire que el que succeïa a Londres o Nova York.

    - Publicitat -

    Amb tot això no voldria que se’m malinterpretés. La Unió Europea, que per cert, ha forçat, via directiva europea, a resoldre el tema de l’elevada precarietat en l’ocupació pública (a l’escola pública, el 42% dels docents són precaris, i ara l’estat es veurà obligat a reduir-lo al 8%), no és cap germaneta de la caritat. Les pressions per una Reforma Laboral que redueixi l’ocupació temporal, mentre manté baix el preu d’acomiadar treballadors, no està inspirat en la justícia social, sinó en la productivitat empresarial, i també en el principi d’especialització geogràfica del treball. La UE manté una visió segons la qual la Mittel Europa (Alemanya, Àustria, Països Baixos, i algunes altres regions pròximes es destinen a una indústria de qualitat, l’Est a indústries auxiliars i la Mediterrània a sector primari, serveis i el turisme, així com altres activitats de poc valor afegit) voldria treballadors espanyols amb contractació relativament estable, encara que amb salaris baixos i nivells educatius  d’acord amb aquests principis. D’aquí que aquesta reforma laboral corri paral·lela a una reforma educativa obsessionada a reduir el nivell acadèmic general dels estudiants, i per al cas català, retallar el nombre d’universitaris. Si em permeten el neologisme, aquesta reforma laboral persegueix una “portuguesització” d’Espanya: salaris baixos, baix poder adquisitiu, atur reduït, certa estabilitat laboral, i emigració del talent.

    És per tot això que, a ulls de qualsevol tecnòcrata de Brussel·les, l’actitud del PP i la dreta espanyola en tot el que ha passat darrerament, sembli un esperpent valleinclanesc. Davant un pacte, pràcticament inèdit des de 1977, entre una CEOE que veu en el PP una pinça entre Guatemala Casado i Guatepeor Ayuso, i un CCOO-UGT que afronta un incert període d’eleccions sindicals on necessiten vendre alguna cosa que s’hi assembli a una bona notícia, la reacció de la dreta i la ultradreta recordi una tumultuària i grollera sessió de Gran Hermano. PP, i la seva escissió familiar, Vox, al més pur estil peli de zombies s’han llençat a la jugular del govern quan, objectivament, haurien d’estar satisfets per la resolució de la derogació fake de la seva reforma de 2013. Tanmateix, com estem veient als Estats Units, el que menys importa són els fets objectius, sinó la urgència de polaritzar la societat i generar caos, malestar, ressentiment, i un esperit de guerra civil. Evidentment, hi ha aquí un ingredient nacional: la necessitat del franquisme institucional, ideològic i psicològic de deslegitimar el PSOE (que, des d’una perspectiva capitalista, és un veritable “partit d’ordre”). Tanmateix, i malauradament, hi ha altres factors més globals i de context que expliquen la seva virulència. La pèssima gestió local i global de la crisi de 2008-2015, va deixar milions de perdedors desclassats, sense esperança i enterrats en la misèria. I va deixar molts més altres milions aterrits davant les perspectives de futur, i amb grans necessitats d’abocar la seva ràbia contra enemics concrets: els immigrants, els comunistes, els catalans, o qualsevol altre a qui una premsa irresponsable apuntava amb una altra diana. En resum, un déjà vu ara fa cent anys. Malauradament, tot desmentint George Santayana, el coneixement de la història no ens estalvia la possibilitat de repetir-ho. I Europa està farcida de Lepens, Zemmours, Orbans i altres personatges que, no per casualitat, van trobar-se a Madrid convidats per Vox, el partit de les tenebres de l’Estat, i probablement l’únic que va sortir triomfant del caòtic i lamentable espectacle del 3 de febrer.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Guerres de religió

    Emoció i atenció

    Una veritat incòmoda

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca