Un nou Barça

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Com el tancament formal d’una època obliga a la reinvenció constant fins trobar el nou patró vàlid, el matx contra l’Atlético significava la presentació d’aquest Barça nascut després del mercat d’hivern, d’acudir a l’outlet de retalls, a les terceres rebaixes. Que són les úniques, subratllem per a insidiosos interessats, que el club es pot permetre a hores d’ara. Comença la cursa per una plaça a la Champions, objectiu màxim de campanya. Entre la pressió, l’anar juntets els onze i atacar amb amplada i criteri es va remuntar fàcil a l’Atlético i li van clavar tres en mitja part, dues feinades al preu d’una. Els cinquanta millors minuts del curs fins el quart gol i l’expulsió d’Alves. Sense l’oportunisme del marcador i prescindint d’eufòries, s’ha sembrat il·lusió. Calen partits per refrendar que s’hagi encertat en la recomposició d’una plantilla que ha emprat ja setze davanters en el trencaclosques viscut des d’agost passat. Veurem si les correccions contrarellotge assoleixen el complex objectiu perseguit. Si en un sol curs es corregeix el desgavell global resultarà miraculós. De moment, aquí seguim, en un bany constant de realitat, tot i que clavar-li quatre a Simeone soni a música celestial.

Dembélé? La història blaugrana el mantindrà present com a perfecte resum d’una època podrida. Després de cinc anys d’esperar-lo sense que mantingués un mínim compromís i esperit professional, de promeses i projeccions incomplertes, encara es mostra tebiesa en el criteri davant de qui ha prioritzat els diners al club. A sobre, es premia l’egoisme sublimat i s’organitza el debat amb la fotesa de xiular-lo o no. Carta de llibertat i fora punyetes. Si hagués costat 20 enlloc de 140, ni ens molestaríem. En canvi, sembla que el record del preu i un parell de demagògics suports d’entrenador i president en mala hora el mantenen allà on ja no hi hauria de ser. I no per revenja, sinó per una simple qüestió de principis. Del Barça no se n’hauria de riure el primer passavolant que transita per aquí sense neurones suficients com per saber què coi representa.

Sis dies després de la presentació del forensic, bo serà recordar-ne alguns dels titulars, no fos cas que el barcelonisme mostrés memòria de peix. Poden existir quatre delictes: Administració deslleial, falsedat documental, apropiació indeguda i alteració comptable. No es descarta enriquiment il·legal d’ex directius, amb un dany superior als trenta milions d’euros. S’han pagat comissions del 33%. En l’auditoria realitzada, hi ha pagaments sense causa, amb causa falsa i amb quantitats desproporcionades. Un mínim resum de cinc línies que no pot caure en l’oblit, ni tampoc en la banalització. Ja no estem per analitzar si Laporta ha estat massa condescendent, dur o qualificar la seva actuació segons la trinxera on es militi. En espera del que dictamini la justícia, que cadascú es faci una composició objectiva, el més aproximada possible a la realitat del que ha estat aquesta dècada de bartorosellisme. Només caldria un objectiu col·lectiu decent, evitar que no es repeteixi mai més. Tant de bo, i sabem que és una entelèquia abans ja d’enlairar aquest brindis al sol, el soci s’activi i s’ocupi d’evitar que segons qui agafi les regnes d’aquesta poderosa eina simbòlica dels catalans. Com sempre, recordem aquí una sentència de Vázquez Montalbán, pronunciada al tombant de mil·lenni que va ser una manera prosaica d’abandonar tota esperança. L’enyorat autor ens avisava aleshores de que el soci culer és aquell capaç de votar Joan Gaspart després de 22 anys de conèixer-lo. Amb la qual cosa queda tot explicat. I a partir d’aquí, s’entén millor com s’ha perpetrat segons què en aquests darrers anys presidits per la mediocritat i una barra descomunal. Fora bo que ho tinguéssim sempre present. Ho diem pensant en aquells que no volen depurar ara responsabilitats mentre afirmen que això és, només segons ells, una guerra entre bàndols. 1.350 milions de forat i encara es pensen que és una minúcia. O comparteixin la mateixa cara de ciment armat dels darrers gestors o són uns perfectes eixelebrats.

I ja que hi som, esperem que algun dia arribem a dir les coses pel seu nom i ens deixem de mandangues. Era previsible que sortís Bartomeu ha fer-se l’ofès i a amenaçar amb no sé quines accions per salvar el seu nom. Si això anés, mínimament, com hauria d’anar, ni s’atreviria. Ni presumpció d’innocència, ni històries: Sota la seva presidència, el club ha quedat ensorrat, amb un deute formidable. A banda de que hagi o no posat la mà a la caixa, només per això ja no hauria de posar tranquil el peu al carrer. Si fossin temps més decents, aniria amb el cap cot, demanaria perdó després d’espifiar-la d’aquesta catedralícia manera. Però com tot val en aquesta jungla, a sobre vol traure pit i dir-nos que estem equivocats. Que faci com alguns altres directius de la seva colla, en sec convertits en talps soterrats que no semblen veure la llum del dia. Tant com es vantaven abans. Almenys han superat en discreció i enteniment al seu ex president, prodigi d’incapacitats diverses, tal com s’encarrega en ratificar-nos a cada moment. A sobre voldrà que se li demani perdó per haver dinamitat el més gran símbol esportiu del país. Viure per veure, quina arrogància.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca