El Guillem em comenta que m’ha designat com a responsable del seu llegat al món virtual. Necessito que m’ho torni a explicar. Que sí, que Facebook em va preguntar qui volia que m’administrés el perfil si moria i et vaig dir a tu. Ulls com taronges. Què diu ara, aquest. És de les ocurrències més estranyes que li he sentit dir i mira que l’avala una llarga trajectòria de collonades.
No em pren el pèl: la plataforma contempla la figura del “contacte de llegat”. Es tracta d’una persona que podrà accedir al teu usuari quan s’acrediti de manera oficial la teva mort. El debat sobre l’excés d’importància que donem (fins i tot en aquestes circumstàncies) a la imatge que transmetem a les xarxes socials, etcètera, ja el donem per superat des de l’inici i no ens hi entretindrem. Però anem al protocol. Què diu, com ho diu, qui s’hi deu voler acollir. El pensament que estan com una cabra incrementa a cada frase: que si el nom anirà acompanyat d'”En memòria de”, que si homenatges, que si la icona del colom. S’acaba el text, suposadament se m’ha mort un amic i encara no m’han donat el condol.
Tot plegat ens sembla un circ i ho ridiculitzem, però el cert és que si aquest recurs existeix és perquè algun dia la plataforma va topar amb la necessitat de crear-lo. Algú a qui potser angoixava la idea de morir física i virtualment els devia preguntar com podia sobreviure en, almenys, una de les dues facetes. O potser hi havia qui el neguitejava que el perfil del seu difunt ja no es pogués tornar a actualitzar i volia evitar l’imminent i etern silenci. Vés a saber, les travesses poden ser àmplies. Una demostració d’amor o l’últim escalafó d’una relació tòxica? Un regal o una llosa? Qui ho demana a qui? A nivell comercial, podria arribar a aprofitar-se com una última campanya de màrqueting?
En qualsevol cas, és una opció utilitzada per milions de persones. I deu ser així perquè connecta amb una qüestió -i una por- molt bàsica: la mort. Al capdavall, el tema de fons és com afrontar-la. La pròpia i la propera. Per això, darrere d’aquest projecte d’herència digital hi deu haver molta ximpleria, però també molta veritat. Senzillament perquè, per a molta gent, tancar el perfil d’algú estimat en una xarxa social també pot significar haver d’acceptar, en un àmbit més, el final d’una etapa. Certificar el final d’una vida. I no és tan estrany que hi hagi qui s’hi resisteixi i s’entesti a deixar-lo entreobert. Encara que sigui entre coloms i espelmes d’aniversari que apareixen un cop l’any, però que ja no es bufen.