Olimpíades espanyoles? No, gràcies!

Sempre recordaré un migdia d’octubre de 1986, quan sortíem de l’Autònoma i, amb un grup de companys de facultat, ens vam aplegar en un bar de Cerdanyola. Retransmetien en directe la sessió del Comitè Olímpic Internacional en què s’havia de decidir quina era la ciutat que s’emportava l’organització dels Jocs Olímpics de 1992. Quan el seu president, Juan Antonio Samaranch, va pronunciar, paradinha inclosa, “Barcelona”, tot el bar va esclatar en una eufòria desmesurada, complementada al vespre amb algunes festes populars hàbilment improvisades des del propi consistori de la capital catalana.

Probablement em vaig alegrar, malgrat que, com em passa sempre, no sentia cap entusiasme. Entenia que la meva ciutat, on si més no la presència familiar està documentada des de finals del XIX, necessitava una injecció d’autoestima. Aleshores, la grisor del franquisme i els efectes del desarrollismo –en una ciutat que havia triplicat la seva població entre 1940 i 1970 eren perceptibles. Cert caos al trànsit, evidents carències pel que fa a parcs, zones verdes, infraestructures, transport públic, habitatge, oci, eren més que evidents. Ens havien venut que Barcelona necessitava una sacsejada, i amb certa tecnocràcia de disseny, i sobretot la necessitat de reivindicar el nom i cert orgull de capital, va propiciar un ambient d’optimisme col·lectiu.

Tanmateix, no estàvem preparats per al que vindria. És veritat que van desencallar-se moltes obres i inversions que pesaven com assignatures pendents a la ciutat. El que ningú no explica és que aquells diners van coincidir amb l’arribada de fons europeus, el mateix any en què Espanya formalment passava a formar part de la Comunitat Europea. És també, veritat, que la ciutat, sempre dinàmica, començava a arreglar les seves façanes. Tanmateix, també va passar que vam descobrir per primera vegada el mot “gentrificació”. La majoria de les classes populars barcelonines vivien de lloguer, relativament assequible gràcies a una llei proteccionista que el neoliberal ministre socialista Boyer va derogar el 1985. Els lloguers, aleshores regulats, van multiplicar-se, cosa que va impulsar a moltes famílies a hipotecar-se, o encara pitjor, a marxar de la ciutat. Va ser la primera onada d’expulsió d’autòctons, que no podien permetre’s el luxe de viure a la seva pròpia ciutat, al seu barri de tota la vida, o bé havien d’acceptar, en un país de salaris molt baixos, a rebaixar encara més el seu nivell de vida. En certa mesura, rere la cara amable i l’estètica de disseny del 92 es va produir la primera gran onada especulativa del Règim del 78, i probablement l’especulació ha esdevingut la principal indústria del país. De fet, es pot considerar l’especulació immobiliària com les rendes feudals contemporànies. En aquest sentit, els Jocs Olímpics van potenciar aquesta reconversió, d’una Barcelona caracteritzada pel fum de les fàbriques, a una ciutat especialitzada a fabricar fum. 

Certament, la Barcelona moderna i sofisticada, que expulsava o extorquia les classes mitjanes i treballadores, també va servir per precipitar la desindustrialització del país (va coincidir amb una primera onada de deslocalitzacions) i de terciarització que va atreure immigrants d’arreu disposats a omplir els espais d’insalubritat, explotació, pobresa, amuntegament i precarietat que havien caracteritzat les classes treballadores autòctones, moltes de les quals fugien a la primera, segona i tercera corona metropolitana propiciant un model, més que de creixement, d’engreix. 

No només això. Els jocs olímpics del 92 també van ser una operació política destinada, com va succeir durant tota la dècada, a mostrar una cara presentable de l’Espanya del règim del 78, buscant projectar una imatge de modernitat, diversitat, dinamisme,… tot fent dissimular unes carències democràtiques que aleshores no semblaven tan òbvies, com ara la repressió i violència al País Basc, la renúncia a jutjar les greus violacions dels drets humans del franquisme i la Transició, i a tractar de desnacionalitzar Catalunya. De fet, el veritable rostre de l’Estat va aparèixer en l’Operació Garzón, on la policia i la judicatura es va dedicar a detenir, empresonar, torturar i silenciar l’independentisme i a fer operacions de guerra bruta contra els moviments socials. I això va comptar amb la inestimable col·laboració del poder autonòmic i municipal. I de fet, els propis jocs, on l’Estat va invertir com mai s’havia vist en el món de l’esport, van servir per fer tota una operació de nacionalisme banal, fonamentat en alguns èxits esportius. 

- Publicitat -

Aviam, això tampoc no és res d’extraordinari. Si Espanya –i la Barcelona socialista d’aleshores– ho van fer és perquè els Jocs Olímpics serveixen, fonamentalment, per a això. Recordo una vegada, per aquella època en què estudiava història a la UAB en classes nocturnes, quan el professor Borja de Riquer ens recordava el fonament reaccionari del moviment olímpic des dels seus orígens a l’actualitat, on s’havia escolat des de restes de sèrie de l’aristocràcia decadent, nacionalistes furibunds i feixistes reciclats –amb Samaranch com a gran exponent-. I un exemple el va donar llibertària Barcelona, que va perdre la candidatura dels jocs de 1936 davant el Berlín d’uns nazis que no van perdre l’ocasió de fer servir l’esdeveniment per mostrar la “superioritat de la raça ària” (malgrat que Jesse Owens va acabar humiliant els jerarques amb uniformes d’Hugo Boss) i exhibir la potència organitzativa de l’Alemanya hitleriana.

Tanmateix, si ens atenem als jocs posteriors a Barcelona, no hem fet altra cosa que assistir a l’exhibició del neoliberalisme caòtic de Atlanta 1996, la corrupció i endeutament suïcida d’Atenes 2004 (que explica, en bona mesura, la fallida grega de 2010), la presentació en societat de la Xina neoimperial de Pequín 2008, la superbombolla genfrificadora de la City de Londres el 2012 o la certesa, a Rio de Janeiro de 2016 que la prioritat són les grans infraestructures que permeten especular mentre que les desigualtats acaben dinamitant les societats llatinoamericanes. En altres paraules, que els jocs de l’era moderna, com a concepte, actuen com a una maledicció bíblica en què els beneficis d’uns pocs actuen negativament sobre la gent normal i corrent de les ciutats que les celebren. I que el patrioterisme de bandera no pot sinó ocultar una globalització on, rere el glamur dels esportistes, trobem corrupció, explotació i gentrificació.

La idea de portar uns jocs al Pirineu no és dolenta: és pèssima. Ja sé que els historiadors som molt pesats perquè, entre les nostres responsabilitats, tenim la de recordar a la gent que pot caure en els errors de sempre en base a la seducció dels poderosos amb interessos ideològics o crematístics. En el cas particular que ens ateny, i com ha mostrat descarnadament un Lambán afectat per un fanatisme catalanòfob, la candidatura només pot servir per a l’enèsima ofensiva espanyolitzadora, com vam poder comprovar de manera maldestra, amb un punt ridícula i grollera, dels passats (i oblidats) Jocs Mediterranis de Tarragona 2018. Què poden esperar els habitants de la Cerdanya, els Pallars, la Vall d’Aran, i Barcelona? Más de lo mismo. Unes inversions de suma zero, perquè no cal ser ingenus, i qualsevol euro que vagi a habilitar pistes, construir palaus de gel, trampolins de salts d’esquí, o fins i tot carreteres de gran capacitat, aniran en detriment de fons per a escoles, instituts, hospitals, assistència social, transports públics, biblioteques o qualsevol altra cosa que fan més servei per a la gent de Sort, Puigcerdà, Viella o el Raval. Que al darrere hi ha una operació immobiliària que expulsarà els habitants del pirineu de tota la vida, qui sap si vers els Monegros. Que rere les paraules grandiloqüents, trobarem drames anònims i invisibilitzats, com va passar amb la majoria dels meus amics, fins i tot aquells que m’acompanyaven al bar de Cerdanyola aquell dia d’octubre de 1986, la majoria dels quals –un servidor, també–, amb pares que vivien de lloguers protegits, van haver de marxar a vint, trenta, cinquanta quilòmetres de la seva ciutat. Perquè, en el fons, el que aniria bé per als Pirineus seria tallar els llaços polítics a Madrid, que és el veritable forat negre on s’esfumen les necessàries inversions que requereixen els seus habitants.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca