1. No ens fem trampes al solitari. ¿Qui pot defensar que s’acosta l’hora de la veritat, el moment decisiu que hauria de marcar la diferència respecte de l’actitud presa per Roger Torrent quan va decidir retirar l’escó del president Torra? Aquell precedent està condicionant ara el marge de maniobra que pugui tenir l’actual presidenta, Laura Borràs. Quan el secretari general del Parlament, aleshores Xavier Muro, va decidir d’executar l’ordre de la JEC, i la majoria de la mesa (ERC, PSC i Ciutadans) s’hi va avenir, de facto van propiciar que la JEC pogués tornar a fer el mateix quan volgués. Va establir un precedent.
La mesa no es va voler posar en risc. El ple del Parlament tampoc, perquè no va ser fins una setmana més tard de la retirada de l’escó al president que el ple va aprovar de presentar un recurs a la sala contenciosa administrativa del tribunal espanyol. Hi ha qui argumenta que la situació actual és diferent de la del 2020. Ara el Parlament no s’ha limitat a fer una declaració política per defensar Juvillà, sinó que, abans no arribés l’ordre de la JEC, tan bon punt Juvillà va ser condemnat pel TSJC, la comissió de l’estatut del diputat va aprovar un dictamen en favor seu.
2. D’aquelles noces, aquests confits. Amb el precedent Torra, el mal ja està fet. Coneixent com actua la justícia espanyola, plantejar segons quines batalles legals em sembla una posició massa optimista. Mentrestant, a les xarxes socials i a les tertúlies es debat apassionadament si Laura Borràs ha de desobeir o no la JEC. Les amonestacions són airades, perquè els trols habituals acusen Borràs d’incoherent, sense tenir en compte que, a conseqüència de l’acatament de Torrent, ara els serveis jurídics de la cambra ja han tramitat la baixa de Juvillà i de la seva assessora, l’exdiputada Maria Sirvent. A més, la JEC ha fet arribar al Parlament, cosa inusual i tanmateix legal, l’alta de la nova diputada de la CUP, l’activitat lleidatana i antiracista Nogay Ndiaye.
Podem maquillar-ho tant com vulguem, però la situació és aquesta. ¿Què ha canviat ara per creure que ERC actuarà d’una manera diferent de la d’abans? Si en comptes de Juvillà estiguéssim parlant de Lluís Salvadó i Josep Maria Jové, que esperen torn per a la inhabilitació per la causa de l’1-O, què haurien fet aquests dos diputats d’Esquerra? Dimitir, en justa correspondència amb la política d’Esquerra. Ells segur que no estriparien l’ordre de la JEC. L’acatarien, segurament a contracor, i així i tot l’acatarien.
3. El problema de fons. El govern està sostingut pel 52% dels votants d’ara fa un any. És una majoria estantissa, com s’ha vist a l’hora d’aprovar els pressupostos. La CUP se n’ha desmarcat amb arguments ideològics. No hi ha hagut cap flexibilitat tàctica per tirar endavant la llei més important per a qualsevol govern que vulgui governar. Aquesta majoria també és inexistent quan els tres partits es posen a parlar (és un dir, perquè fa temps que no parlen de res) d’una estratègia compartida. Són tres versions diferents que de vegades, com en el cas de la desobediència parlamentària, esdevenen incompatibles.
En aparença la CUP i Junts comparteixen l’impuls de la desobediència, si bé els cupaires sempre han desconfiat del grup que els anticapitalistes consideren que representa els interessos del capital. Aquesta animadversió ja es va poder constatar amb Mas i la famosa “paperera de la història”. Vivim un moment de replegament i reorganització sense unitat de cap mena. L’empat tècnic entre Esquerra i Junts, que va ser aprofitat per la CUP per esdevenir més decisiva per formar govern que no pas ho era socialment, es tradueix en una gimnàstica governamental de manteniment. També cal tenir present que la pandèmia ha delmat el país econòmicament i políticament, amb un cost humà, de més a més, impressionant.
La proposta de resolució presentada aquest dimarts a la mesa pels partits independentistes per aturar l’activitat parlamentària com a resposta a la persecució que la JEC, és tan sols un temps mort que no resoldrà la qüestió de fons.
