El segon llargmetratge del director valencià Adrián Silvestre, Sedimentos (2021), va ser una de les sensacions de la passada temporada cinematogràfica. Estrenada mundialment a Màlaga i seleccionada a grans festivals com el BFI de Londres o San Sebastián, es tracta d’una pel·lícula que ha aconseguit formar un cert consens en públic i crítica. Tot això gràcies a la manera com tracta les inquietuds i la intimitat de sis xiques trans que viatgen per terres lleoneses, tot reflexionant sobre la seua pròpia condició.
Mi vacío y yo: torna Adrián Silvestre
Pocs mesos després de l’eclosió d’aquesta nova veu del cinema documental, es presenta a la Competició Big Screen del Festival de Rotterdam el que es pot considerar com una continuació tangencial d’aquesta primera aventura en forma de road movie. El treball més recent del director valencià, Mi vacío y yo, significa un retorn a la ficció (o, més ben dit, a l’autoficció). Un regrés que ens endinsa en una història que té Raphaëlle Pérez com a protagonista principal, una noia trans que viu un període confús i de trànsit amb la Barcelona actual com a teló de fons.
En la segona escena de la pel·lícula, amb guió escrit pel mateix Silvestre, Carlos Marqués-Marcet i la protagonista del film, ens fan ser testimonis d’una situació dantesca que es marca com un punt de no-retorn: En una consulta mèdica, una psicòloga li fa un asfixiant formulari a la Raphaëlle, posant en relleu la simplicitat amb la qual els sistemes oficials —i patriarcals— veuen —i tracten— a les persones trans. L’escena ens recorda al també dur test clínic al qual se sotmet la protagonista del film d’Eliza Hittman Never, rarely, sometimes, always (2020). És precisament aquesta seqüència la que alhora ens serveix per conèixer el punt de partida de Raphaëlle en el film, definit a l’informe clínic com a disfòria de gènere.
De Sedimentos a Mi vacío y yo
Sedimentos es tractava d’una road movie pura, amb el viatge com a quelcom literal que té un pes definitiu en l’evolució dels personatges. En canvi, Mi vacío y yo es constitueix com un llargmetratge més estàtic pel que fa a l’espai, però que presenta una evolució encara més marcada que la que Silvestre ens planteja al seu anterior treball. L’espai i els costums —o rutines— urbanes són les que al final acaben influint en la determinació del personatge. Així, el menyspreu en aplicacions per lligar, la fetitxització del cos previ a la reassignació, la violència institucional i el treball precari són senyals que evidencien el relegament que pateixen persones com Raphaëlle.
Un dels moments més importants pels que ens va al·lucinar l’anterior treball d’Adrián Silvestre és quan les protagonistes de Sedimentos tornen a escena per acompanyar a una Raphaëlle perduda i confusa amb la seva identitat. La sensació de retrobament amb la Tina, l’Alicia, la Magdalena i companyia no és massa llunyana de la que es pot tenir amb un amic o familiar que fa anys que un no veu. Alhora, és aquí on es troba el gran assoliment del director, en la complicitat entre els personatges i l’espectador. I tot això és possible gràcies a un treball de comprensió i restabliment de la dignitat que mereix ser reconegut.
Relatar el canvi
Quelcom similar, segurament, ens passi amb Raphaëlle quan hi tornem a coincidir allà on sigui. La intenció del film és la de fer-nos testimonis d’un canvi, d’una evolució. I, per què no? Fer-nos sentir partíceps. Un s’atreviria a dir que Silvestre entén el cinema no només des d’una vessant reivindicativa, sinó també curativa. I crida l’atenció que això ho dugui a terme d’una manera tan directa, sense metàfores o al·legories. Sense amagar allò que podria semblar inapropiat, o massa íntim i delicat. Per a qui es situi davant de la pantalla, es reconegui amb el gènere que sigui, en Mi vacío y yo podria trobar una vivència pròpia.