L.O.C.A. Comedy i un adéu amarg

És ben bé cert que no saps quan serà l’última vegada que veuràs una persona que estimes. A vegades el destí es gira en contra. Com deia la poetessa Chantal Maillard, hi ha paraules-fuetades com “massa” i “tard”. A vegades és un cop mal donat, un estar on no s’hi havia de ser, un tren mai agafat o un “no ets tu, sóc jo”. 

No era la primera vegada que anava al L.O.C.A Comedy. Espero que, malgrat els records que ara em porta, tampoc sigui l’última. Per qui no ho sàpiga, el L.O.C.A és el primer open act de comèdia LGBTQ+. És a dir, que tots els monologuistes parlaran de Rosana, de la Chelo, de sexe anal, criticaran l’Església catòlica i, si el públic no riu, diran que és homofòbia. 

És un lloc gamberro, d’aquells on brilla el highlighter, la purpurina i on asseguren que tots els bisexuals de Barcelona tenen un grup de WhatsApp i que totes les lesbianes del món estan unides a través de quatre persones. També és un espai que fa olor de crispetes i vambes que han trepitjat cervesa. L’antic Almeria Teatre, ara reanomenat com a Golem’s, es converteix en una catarsi de riures i de pensaments que diuen “en el fons, això que explica, és veritat”. 

Res més lluny de la realitat. Capitanejat pels magnífics Andrea Farina i Mai Boncompte, el cartell del primer open act de l’any estava format per Joan Pico, Maria Lyona (que s’estrenava per primera vegada), Toni Cano i Romina Cocca. Aquesta darrera és l’única persona heterosexual que conviden a pujar sobre l’escenari, per “incloure totes les espècies”, deien. El súmmum de tot plegat va venir de la mà de Yuhniversia, que van posar les notes musicals que faltaven a la nit. 

Durant les gairebé dues hores que dura el show res em feia pensar que seria l’última vegada que veuria segons qui. Segurament perquè les intervencions dels artistes t’abracen i no et deixen marxar ni mirar al teu voltant. És aquella sensació de riure, d’estar en el moment i no pensar en res més. El que queda clar és que, com deia aquell, the show must go on. I que el L.O.C.A sempre serà un refugi on es podrà cantar a ple pulmó “yo era hetero, pero”.

- Publicitat -

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca