El mercat d’hivern

Avui es tanca el mercat d’hivern i el Barça hi arriba tan apurat que no convé descartar res, cap operació a l’últim instant per embogida que sembli. Diran que el futbol és així, que ho deix tot per l’últim instant, però en clau blaugrana rau una pressa notable per aplicar els remeis que situïn l’equip en la línia correcta. La tria de reforços denuncia les limitacions del moment. Al no haver-hi un ral, ni existir marge de maniobra sota el fair-play financer, des dels despatxos es continuen fent mans i mànigues per quadrar un cercle que no té gaire de virtuós. Com ja es tradicional en els darrers mesos, se’ns convida a realitzar exercicis de fe i confiança, de creure en els que manen i en un disseny del camí que ningú coneix ni veu clar. Però hi ha pressa, molta pressa, per la constatació de que una simple plaça a la Champions es posarà caríssima si l’equip no revifa ja. El mercat d’hivern es resumeix en dos aspectes: La lluita per aquest quart lloc a la Lliga i el desig de despatxar Dembélé com a símbol d’una època funesta. Ben mirat, tot un bany de realitat. Així estem. Dedicat als somiatruites, que encara n’hi ha de disposats a no rebaixar ambicions malgrat continuï caient la tempesta perfecta.

A partir de demà, quan ja no es pugui fitxar, assistirem a una nova batalla d’especulacions, a una càrrega dels opositors a Laporta que volen enviar missatges interessats al sector del barcelonisme que encara els hi fa cas. Prescindint del desastre en que continua submergit el club, plantejaran que amb aquests reforços és impossible anar enlloc quan no són més que clars exercicis de possibilisme. Amb la situació de caixa, només pots aspirar a retalls, a ingredients que no empraries en condicions de cuina normals. Si entra Adama per cop de mà de Mendes, generant murmuris i befes entre els fidels al bartorosellisme, senyal inequívoca de que la reconstrucció ha d’anar a passes petites, curtes. Impossible la gambada, el córrer. En la mateixa línia d’aferrar-se a la realitat, tampoc s’entenen els dubtes que comença a generar Xavi entre els vigilants del model més ortodox. És evident que no sabem encara a què juga el seu Barça, ni com s’ho farà per millorar-lo. No és el que hi ha, que era una manera d’espolsar-se les puces i les responsabilitats de sobre, però tampoc es poden fer meravelles amb aquesta plantilla, que no passa de ser les restes d’un naufragi sonat. Entre gent que no ha mamat el model, paracaigudistes que mai no haguessin imaginat vestir aquesta samarreta en situació normal, consagrats en hores baixes i la colla de promeses per quallar, no ha d’estranyar que el Barça, futbolísticament parlant, resulti avui un ens indesxifrable, obtús, una nebulosa que no aplica al camp la teoria que rep o hauria de rebre als entrenaments. Tal com diu Xavi amb la boca petita, és una barreja de mil salses, de gent que no domina ni la lletra ni la música que eren himnes del repertori de la casa i que l’entrenador vol recuperar fins l’últim compàs. Tot plegat suposa un enorme neguit a l’espera de que l’equip comenci a donar confiança. I com la donarà si ara, al camp, la té sota mínims? Anar endavant mentre cau foc amic d’artilleria no serà gens fàcil. I així, per esmentar un altre exemple, continuarà la croada per fer fora els Piqué, Busquets i Alba. L’argument, tenir-los massa vistos. Com a raó no s’aguanta per enlloc, però quasi sembla coherent amb el quadre general.

I dimarts, sortirà Laporta a comunicar què l’ha motivat per enviar el forensic a la fiscalia. Com la sentència trigarà anys en arribar, només enlairarem un ingenu prec: Tant de bo algun dia s’acabi la impunitat de gent que juga amb els quartos i els sentiments que no són seus i no té cap vergonya de provocar forats tan extraordinaris com el generat a Can Barça. Si ha existit corrupció, que es demostri i es castigui. I aleshores, ja podrem tirar coets per trobar-nos davant d’una situació desacostumada, inusual. A veure quin dia aquest país i aquest estat comencen a comportar-se com democràcies formals, madures, les capaces de perseguir males gestions i aclarir sospites gens infundades. És tot el que demanem del forensic. I ja és un xic massa, en som conscients.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca