El front involuntari

El 5 de gener passat Ana González, fisioterapeuta de sòl pèlvic, va fer un fil de Twitter sobre el dolor del sexe després del part. Al fil, González explica que una pacient la ve a veure amb dolors forts a la vulva derivades d’una epistomia; s’assebenta que la dona fa sexe amb penetració amb el marit, tot i que per calmar el dolor ha de prendre un diazepan abans de posar-s’hi. La fisioterapeuta de sòl pèlvic[1] afegeix que s’ha trobat moltes altres vegades amb casos similars i que a partir d’ara els explicarà tots. Arran del fil de González, un mitjà es va fer ressò del tema i va afegir el testimoni d’una obstetra, Maria Elena Galarreta, que deia això:

“La  mujer en la etapa posparto necesita mucho descanso físico, mucha contención de su entorno, que se le acompañe en el proceso de adecuación a la etapa de crianza, al establecimiento de la lactancia”.

Això em remet a un llibre sobre pensament africà que vaig llegir fa temps i que dedicava un capítol a la poligàmia. Tenir fills amb més d’una dona permetia la recuperació física de les mares. Els defensors avui de la poligàmia et podran argumentar que només la poligàmia respecta el cos de la mare. La idea de fons darrere d’això, profundament conservadora, és que l’home no pot fer altra cosa que engendrar i que aquesta és la raó única i última de les relacions sexuals entre un home i una dona. En realitat, la poligàmia és una pràctica d’origen paleolític que tenia una funció demogràfica clara en un continent poc poblat i disgregat, amb molts quilòmetres de distància entre les comunitats humanes que hi vivien.

A finals del segle dinou i del vint, els parts i la nul·la recuperació física de les dones preocupaven la comadrona anarquista comadrona Emma Goldman, que veia com els nadons destruïen els cossos cansats d’obreres sense recursos que parien sense parar. En la poligàmia, en canvi, a la mare se la “respecta” durant un parell o tres d’anys, se la deixa sense sexe, perquè se centri en la criatura. Mentrestant, el pare engendra fills amb els seves altres dones. La poligàmia paleolítica era millor per a la salut de les dones que la monogàmia de la segona revolució industrial a Occident. Però no som ni a la prehistòria ni al segle XIX. A Emma Goldman, per cert, se la va veure per Barcelona amb un bastó quatre anys abans de morir-se: era l’octubre del 1936.

Dir que el sexe no ha de fer mal sota cap circumstància com diu Ana González al fil de Twitter sembla redundant, en el pla teòric. Pensem i creiem que no n’ha de fer. Però a la pràctica el sexe amb dolor forma part de la vida en diferents etapes. La primera penetració, allò que abans se’n deia perdre la virginitat i que ha quedat carrincló per heteronormatiu, fa mal; el sexe durant el postpart fa mal; les penetracions profundes en posicions exagerades poden fer mal; el sexe durant la menopausa fa mal. Una de les respostes que li feien a González venia a dir això, que les penetracions amb dolor són normals i que el que és inadmissible és que els homes no se sentin cohibits quan tenen sexe amb una dona que pateix: “els homes haurien d’aprendre a baixar la libido”. L’argument d’aquesta usuària m’interessa perquè va a l’arrel del problema.

- Publicitat -

Com sempre, el debat està entre el determinisme de la biologia i el relativisme de la cultura. O bé: els homes necessiten sexe i d’aquí la poligàmia, d’aquí que les esposes accedeixin al sexe amb dolor, d’aquí que les dones no hagin d’exhibir-se massa; o bé: la masculinitat depredadora és un producte de la cultura, les violacions maritals després d’un part que hi ha encara ara són fruit d’una concepció cultural antiga (patriarcal) de com són els homes, boys will be boys, violadors no de carrer fosc sinó d’alcova.

El sexe pot implicar jocs de dominació diversos, i molts homes heterosexuals i bisexuals poden gaudir de sentir-se dominats al llit (i fora) per una dona de vegades. Però tot i això i tot i l’embranzida reivindicativa LGTBI, les relacions heterosexuals són encara el camp de batalla del feminisme. Són la línia del front, i el pitjor d’aquest llenguatge bel·licista és que és acurat malgrat que voldríem que no ho fos. Les dones heterosexuals preferiríem que no hi hagués cap trinxera, però hi topem sense voler perquè en les relacions sexuals entre un home i una dona l’abstracció del poder masculí s’encarna. Ens hi trobem (algunes més, d’altres menys), perquè una cosa és el patriarcat com a imposició històrica i cultural abstracta que es veu més o menys reflectida en pràctiques socials i l’altra són les relacions sentimentals i sexuals entre homes i dones.

La intimitat sexual repetida sempre està un pas més enllà de la política: és on passen les coses que més ens afecten, perquè tenen a veure amb la major esfera d’intimitat que existeix, només per darrere de l’esfera entre mare i nounat. La reproducció natural encara ens tenalla, i sembla ser que els heterosexuals ens hem quedat antics i sense cap fórmula justa sobre com relacionar-nos. Segurament no hi ha fórmules i n’hem d’aprendre amb la pràctica, però estaria bé que no triguéssim gaires mil·lennis més.

 


 

[1] El sòl pèlvic també és cosa d’homes, (per evitar la incontinència en la vellesa, per exemple), però enfortir-lo és clau per a la recuperació postpart i s’associa més a les dones.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca