L’Álvaro i la Rosario: la parella protagonista d’aquesta edició. Tots dos van caure en la temptació massa d’hora i poca gent va empatitzar amb ells inicialment. Però el temps va anar passant i en cada programa vam arribar a conèixer una mica més uns sentiments que, fins al moment, havien estat ocults. La foguera final va ser una pluja d’emocions, llàgrimes i ràbia. I els debats finals ens van recordar que, de vegades, les nostres actuacions són totalment incoherents als nostres pensaments. És possible estimar una persona i tenir il·lusió per una altra? És possible estimar una persona i fer un trio?
És possible, i tant que és possible. És possible si estimes molt, però no estimes bé. Perquè l’Álvaro no estimava la Rosario; la necessitava, que és molt diferent. Un home insegur, tímid i amb poca capacitat comunicativa que se sentia segur, estable i protagonista al costat d’una dona amb caràcter. “Demana ajuda psicològica i deixa que ella continuï el seu camí”, li va recomanar, molt encertadament, la Zoe.
Tant de bo li faci cas. La Rosario no pot ser la cuidadora de l’Álvaro perquè una persona no pot ser el salvavides d’una altra. L’Álvaro és un bon noi. He de confessar que he plorat amb ell i he arribat a empatitzar. I, perquè no, podria donar-li una nova oportunitat. El problema és que la Rosario ja li ha donat moltes d’aquestes. I ell a ella també. L’Álvaro no s’estima a si mateix, però ho acabarà fent; i, amb el temps, tornarà a estar preparat per a estimar d’una manera estable, sana i lliure.
Peter Pan i Wendy
En definitiva, la Isla de Las Tentaciones ens ha recordat que l’amor és molt senzill i nosaltres molt complicats. La Gal·la, desenvolupant el rol de mare i sentint-se imprescindible a la vida de la seva parella es pensava que en Nico, sense ella, no podia tirar endavant. Una característica pròpia de la síndrome de Wendy. Els comentaris masclistes de l’Alejandro i en Nico ens han recordat que no coneixes bé una persona fins que aquesta no marxa de la teva vida. I que els homes, amb actituds infantils, viuen la síndrome de Peter Pan. De la resta de personatges també en podria fer crítiques. Però prefereixo acabar dient que em sento molt identificada amb la personalitat de la Rosario i empatitzo moltíssim amb en Darío. Els preferits de l’audiència. Els quals, per cert, van enrotllarse fa un temps. El peix que es mossega la cua, li diuen…